dissabte, 26 de desembre de 2009

Un petit turó, una pineda i unes vinyes....

És un turó minúscul ocupat per una pineda modesta. Més enllà de les vinyes, com suspesa a l'aire, la nau de Montserrat em diu que sóc al Penedès. Sóc al Turó d'en Mota, a les vinyes de Recaredo, gaudint de l'hospitalitat de l'Àlex Bautista, envoltat pels ceps antics de xarel·lo d'on surt un dels vins catalans més extraordinari: el Cava Turó d'en Mota, de Recaredo.

El responsable de la vinya m'explica el compromís radical que aquest celler té amb l'agricultura biodinàmica ---una agricultura biodinàmica de caire profundament científic--- i em mostra amb exemples directes tot el que aquest compromís pot arribar a representar. És un dia fresc de finals de la tardor, però el sol encara escalfa. Repassem les diverses vinyes que envolten el turó, les experimentacions, les solucions que s'adopten per fer que la terra s'expressi amb la màxima força, sense entrebancs. Ens enfanguem trepitjant la terra humida, observem la fermentació dels fems, discutim la cura que cal tenir amb la coberta vegetal pròpia del sol. Me n'adono que l'aposta biodinàmica implica un compromís total, arriscat i difícil. Poc a poc, es va generant una lleu calitja que desdibuixa les agulles de Montserrat.

La vinya del Turó d'en Mota no arriba a una hectàrea. Són ceps de xarel·lo plantats fa més de seixanta anys i conduïts en vas, que no arriben a rendir quatre mil quilos de raïm. Es tracta, indubtablement, de la "joia de la corona" de Recaredo, un celler excel·lent des de tots els punts de vista i, en la meva opinió, un dels noms més grans del món del cava.

Després de la vinya, m'acompanyen a conèixer a fons el celler, amb les seves caves sobrenaturals, i puc constatar els nombrosos indicis de qualitat i obsessió pel detall que, un a un, van sumant de cara a la qualitat del producte final: criança amb tap de suro natural, aclarit a ma en pupitres, desgorjat manual sense congel·lacíó... No vull esplaiar-me en parlar de tot això, perquè el record salta de pressa al moment del tast, quan tot el conjunt d'accions humanes i tota la força de la natura s'han de resumir en un producte final, en un líquid groc-daurat que emet, ara i adés, un finíssim rosari de bombolles.

Anem tastant els diversos productes de la casa. Alguns ja els conec i els aprecio de fa temps, com el Brut de Brut, algun altre el tasto per primer cop, com el grandíssim Reserva Particular 2001. Com m'agraden els vins de Recaredo! En un món tan polièdric com el del Cava, aquesta estranya denominació d'origen que no denomina cap origen, en aquest món de disbauxa on s'ha de conviure amb el mercantilisme extrem, el mercadeig d'ampolles en punta, la munió de productes mediocres, la deslocalització, la publicitat que ens parla sempre de superficialitat i intranscendència..., en aquest món que em pot arribar a generar un cert rebuig, Recaredo i alguns pocs noms més són els que justifiquen que un bon aficionat al vi s'interessi pel cava.

Finalment, tasto el Turó d'en Mota 2000. Havia caminat per la vinya d'on surt aquest vi, havia estat a la cava profunda on reposen les ampolles del 2000 al 2008 i ha arribat el moment que els meus sentits, afinats per totes aquestes vivències, m'han de dir si tant de temps i tant d'esforç han donat el seu fruit. Tal i com m'ha explicat l'Àlex, el prenc a uns 10 graus o més, en una copa prou ampla i de vora prou tancada. L'ampolla s'ha obert una mica abans. El color del vi és molt pàl·lid, amb un punt metal·lic. El nas és finíssim, molt elegant, amb alguna nota mineral i alguna nota de fusta, subtil, penetrant. Aquest nas ja ens defineix per on anirà el vi. Jo parlaria de "puresa" (en el sentit que li dono en un comentari anterior d'aquest blog) i també de "understated elegance" i "subduedness", en un sentit no gens pejoratiu, sinó ben al contrari, com a antònim de cridaner, ostensiu, violent o fatxenda. La bombolla, no caldria dir-ho, és finíssima, imperceptible a la vista i deliciosa al paladar. El pas de boca és d'una qualitat immensa, molt pur, llarguíssim, impecable, amb els nano-esclats de carbònic meravellosament integrats en un conjunt elegant i satisfactori. Si no fos perquè no m'agrada utilitzar termes del tipus "el millor" quan parlo de vins, diria, aquesta vegada sí, que és el millor cava que he tastat mai.

Esperaré amb delit el moment que la collita 2001 acabi els seus llargs anys de criança....

2 comentaris:

Jaume Sanz ha dit...

Jaume, frueixo molt amb els teus anàlisis. Ara bé, et faria un prec, et semblaria bé parlar dels preus aproximats (a celler-botiga especialitzada) quan parles de vins?

Jaume ha dit...

Hola, Jaume Sanz,

Tens raó que mai no parlo del preu dels vins. Ho faig a consciència, perquè crec que el preu no hauria de distorsionar l'apreciació que puguem fer sobre un determinat vi.

Ara bé, el preu, no cal dir-ho, és importaníssim perquè pot ser un obstacle a l'hora d'accedir a un determinat vi. Jo, per exemple, no em puc permetre ni un Latour del 90 ni una caixa de L'Ermita 2001, ni tants altres vins de preu estratosfèric.

Algú em podria titllar d'hipòcrita, ho admeto, però m'esforço a parlar de vins com si l'obstacle econòmic no existís. Penso que el tema del preu, tot i ser molt important, pertany a una altra dimensió: el màrketing, que, en un món ideal, no hauria de mediatitzar la nostra relació amb el vi...

De tota manera.... tinc mig escrit un article sobre el tema "preu del vi" i potser un dia d'aquests el publicaré.

Gràcies per seguir els meus escrits!

Jaume