diumenge, 14 de febrer de 2010

Menjar i beure

Menjar i beure, o beure i menjar. És a dir, el "maridatge", pel que tanta tinta s'ha vessat. Un tema tècnicament molt difícil i, al mateix temps, un tema en que sovintegen els dogmes difícils de demostrar i les modes sense massa sentit pràctic. També, un tema, com tants d'altres, opinable, en el que ens hem de permetre tenir opinions pròpies que no cal que, necessàriament, obeeixin els dogmes...

El principi fonamental, el setè cel del maridatge, està ben clar: es tractaria de que el vi i l'aliment sòlid es reforcessin mútuament en els seus atributs i transcendissin les seves virtuts individuals per assolir una mena de Nirvana col·lectiu, una mena de transmutació o d'unió divina que .....

Jo, personalment, no segueixo pas aquest camí. Respecto els savis que volen percaçar així l'èxtasi, però jo crec que la majoria d'aficionats al vi hem de seguir una via que toqui més de peus a terra.

M'explico. Per a mi, hi ha unes idees bàsiques que, poc més o menys, serien aquestes.

En primer lloc, seguir el principi hipocràtic del Primum non nocere: cal evitar que el vi danyi el plat o a l'inrevés. Per poca experiència que tinguem amb el consum de vi, ja haurem observat que hi ha menges que poden anorrear fàcilment un determinat tipus de vi i també hi ha alguns vins que ens impedirien apreciar convenientment algun determinat plat. Cal conèixer ---o intuir--- aquestes incompatibilitats i evitar-les en tot cas.

D'altra banda, hi ha vins extraordinaris que, en la meva modesta opinió, simplement no estan fets per acompanyar els àpats. Així com sona. Ja sé que s'ha debatut molt si un vi que no lligui amb cap menjar pot ser considerat un gran vi, però per a mi la resposta és ben clara: Si un vi, tastat per ell mateix, toca els meus sentits d'una manera efectiva, no li retrauré mai que no es comporti correctament a taula.

També hi ha vins que, tot i que poden maridar bé amb alguns plats, només s'expressen plenament si som capaços de tastar-los amb una concentració sensorial i intel·lectual màximes que no es donen en els "grans" àpats formals.

I, finalment, he de dir que jo no crec gaire en la bicefàlia. El que vull dir és que, enfrontat amb el risc de que el combat entre un gran vi i una gran elaboració gastronòmica acabi amb un vencedor i un vençut o, encara pitjor, amb dos vençuts, jo sempre em decanto per atorgar a un d'ells el paper de protagonista, i a l'altre, el paper d'actor secundari: Un gran vi, amb un plat de qualitat, però discret en la seva personalitat, que no pugui robar protagonisme al vi; un menjar de gran nivell, amb un vi adient i de bona mena, que respecti el lideratge del plat. És clar que pot passar que, fet i fet, l'Oscar se l'endugui l'actor secundari...


Després de totes aquestes elucubracions, obro una ampolla de vi blanc del Celler Carlania, de Barberà de la Conca. És un Macabeu-Trepat molt saborós, amb una agradable i fina sensació de cos
---que deu venir de la vinificació en blanc d'un raïm negre com és el Trepat--- i un bon final, un exemple més de la voluntat de tanta gent del nostre país de fer vins assenyats i amb identitat pròpia. Aquest blanc que tant m'agrada acompanyarà (o serà acompanyat per?) un bell exemplar de lluç fet al forn i minimalistament condimentat. Salut!



5 comentaris:

jareay ha dit...

Has tingut l'oportunitat de visitar el Celler de Viveristes de Barberà de la Conca? Has probat els altres vins de Carlania? Me n'han parlat molt bé d'aquest projecte. Referent als "maridatges", estic d'acord amb el teu comentari, i ho ressumeixes molt bé al final, en que no hi hagi un vencedor i un vençut, una bona metàfora, per trobar l'equilibri entre àpat i vi.

Salut!

Jaume ha dit...

Hola jareay,

També he tastat el negre de Carlania i està molt bé.

Quan va començar això del Celler de Viveristes, em va semblar molt curiós, però el cert és que en tinc poca informació.

El que és clar és que els de Carlania pinten molt bé.

Salut!

Jaume

viníssim ha dit...

Hola Jaume, dels Carlania estic d'acord amb tú sobre el blanc, el negre també paga la pena, i en el rosat trepat 100% i trobaràs una complexitat que supera la línia citrica de la varietat.

Sobre els maridatges m'agrada molt la teva reflexió final, cal tenir clar qui ha de ser el protagonista, si el plat o el vi. Particularment, crec que un vi a de ser bo tot sol, i que tastat a part és com millor el pots valorar.

et passo el link del meu apunt sobre els Carlania.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/147666

Nani Viníssim

Jaume ha dit...

Caram, vinissim! El teu blog és magnífic! En prenc nota i el llegiré sovint.

Jaume

Sònia Gomà-Camps ha dit...

Benvolgut Jaume,
contents de que us agradin els nostres vins i agraïts per les vostres paraules. Tenim els CARLANIA 2009 a punt d'embotellar. Les portes de casa nostra estan obertes a que vingueu i els tasteu. Al Nani li dic el mateix.
Us esperem
Jordi i Sònia (CARLANIA CELLER)