dijous, 4 de març de 2010

Com érem

Per atzar he retrobat en unes caixes mal endreçades un llibre que havia oblidat. Es titula "The Wines of Spain" i el va publicar Faber&Faber el 1982. Ha passat força temps, és cert, però tampoc no estem parlant de fa cent anys. En canvi, llegint el que l'autor (Jan Read) hi diu sobre els vins catalans, me n'adono del camí tan llarg i magnífic que ha fet l'enologia al nostre país, des d'aquells llunyans anys 80.

En les poc més de 20 pàgines que l'autor dedica a Catalunya hi trobem imatges diverses: una noia bevent amb porró, un celler de Torres, una masia decrèpita, unes garrafes de vi ranci a sol i serena, la Masia Bach...

Pel que fa als cellers, es parla de Torres, de Bosch-Güell, de Perelada, de De Muller i poca cosa més. Es parla de la "sangría", i de "Vinícola Ibérica", en la qual l'autor explica que "...a staff of skilled chemists have developed the art of elaboración to the pitch where any sample falling into their hands —from London, Vienna or Buffalo— is a challenge to their powers of alchemy." Ens explica també com una canonada de 200 metres amb una capacitat de 150.000 litres/hora unia el celler amb el port de mar, d'on el "tarragona" fruit d'aquesta "alquímia" sortia cap on fos...

Sembla mentida, però això és el que érem, no fa tants anys.

Haver passat de tot allò a la situació actual de Catalunya al mapa vinícola mundial és com un petit miracle, fruit de "la terra i el treball dels homes", com deien a la missa, és a dir, un miracle que ha estat possible perquè tenim el terrer que tenim ("el millor del món", em deia l'altre dia, sense complexos, un dels nostres viticultors més il·lustres) i perquè un determinat nombre de persones "de seny i rauxa" hi han posat el coll i les mans i el cor.

Nogensmenys, el que no ha canviat, el que no sembla que vulgui canviar de cap de les maneres és la "gran paradoxa vinícola catalana" que ens fa ser, possiblement, l'única zona vinícola de qualitat de tot el món en que els seus habitants no consumeixen, majoritàriament, els seus propis vins. Digueu-n'hi provincianisme, digueu-n'hi síndrome d'Estocolm, digueu-n'hi colonització, digueu-n'hi manca d'autoestima. Sigui el que sigui. El cas és que, encara a dia d'avui, el vi més consumit a Catalunya és el de la Rioja. I no parlem pas dels millors productes d'aquella regió extraordinària —que ja és bo que coneguem i tastem— sinó d'altres productes molt inferiors que només la rutina pot justificar que segueixin ocupant l'absurda quota de mercat que posseeixen a casa nostra.

1 comentari:

jareay ha dit...

Hola Jaume!

L'altra dia per casualitat vaig llegir en un altre bloc de vins un article del diari digital La Rioja.com (7/1/2009), un article que titulen El Rioja "parla català" on es vanaglorien de que realment quan es parla de vi naturalment "para desgracia de los gestores tanto de las tradicionales denominaciones catalanas como para los de los nuevos proyectos enológicos surgidos en los últimos años, y para vanagloria del Consejo Regulador riojano, tiene claro que cuando de vino se habla, el que manda es el Rioja".
També parlan del cuiner Paco Guzmán que diu que "el vino de la casa es un rioja" i que "los clientes te exigen que el vino de la casa sea de Rioja", encara que reconeix que el més llógic seria el consum de vins catalans, però que el públic prefereix vins de Rioja...
També fan un absurd tram final quan diuen que s'haurà de recòrrer a la Memòria Històrica en referència a un comentari del director de comunicació de Bodegas Torres que diu "La Guerra Civil trinchó las bodegas y hubo que empezar de cero".
De les paraules que fas servir jo em quedo em manca d'autoestima que es fa palesa en molts espais de la nostra societat.
Esperem que mica en mica valorem més els nostres productes i el nostre país que falta ens fa.

Salut!