

Pel que fa als cellers, es parla de Torres, de Bosch-Güell, de Perelada, de De Muller i poca cosa més. Es parla de la "sangría", i de "Vinícola Ibérica", en la qual l'autor explica que "...a staff of skilled chemists have developed the art of elaboración to the pitch where any sample falling into their hands —from London, Vienna or Buffalo— is a challenge to their powers of alchemy." Ens explica també com una canonada de 200 metres amb una capacitat de 150.000 litres/hora unia el celler amb el port de mar, d'on el "tarragona" fruit d'aquesta "alquímia" sortia cap on fos...

Haver passat de tot allò a la situació actual de Catalunya al mapa vinícola mundial és com un petit miracle, fruit de "la terra i el treball dels homes", com deien a la missa, és a dir, un miracle que ha estat possible perquè tenim el terrer que tenim ("el millor del món", em deia l'altre dia, sense complexos, un dels nostres viticultors més il·lustres) i perquè un determinat nombre de persones "de seny i rauxa" hi han posat el coll i les mans i el cor.
Nogensmenys, el que no ha canviat, el que no sembla que vulgui canviar de cap de les maneres és la "gran paradoxa vinícola catalana" que ens fa ser, possiblement, l'única zona vinícola de qualitat de tot el món en que els seus habitants no consumeixen, majoritàriament, els seus propis vins. Digueu-n'hi provincianisme, digueu-n'hi síndrome d'Estocolm, digueu-n'hi colonització, digueu-n'hi manca d'autoestima. Sigui el que sigui. El cas és que, encara a dia d'avui, el vi més consumit a Catalunya és el de la Rioja. I no parlem pas dels millors productes d'aquella regió extraordinària —que ja és bo que coneguem i tastem— sinó d'altres productes molt inferiors que només la rutina pot justificar que segueixin ocupant l'absurda quota de mercat que posseeixen a casa nostra.