dimarts, 22 de juny de 2010

Coses ocultes que dormen sota terra

Lovecraft ens diu que hi ha coses desconegudes i formidables que dormen sota terra sense que la majoria de nosaltres les arribi a conèixer mai.

Ara ho sé del cert, perquè s'ha esdevingut que, gràcies a la generositat d'en Ton Mata i la seva família, he pogut participar en un tast memorable fet en la fresca penombra de les caves de Recaredo, on certes ampolles que havien romàs en aquestes caves durant més de quinze o vint anys han estat degollades i, tot seguit, degustades per un petit nombre de persones privilegiades, entre les que he tingut el goig de ser-hi.

D'aquestes ampolles antigues, reserves d'enoteca fora de qualsevol comercialització, en queden només, en molts casos, unes poques desenes i tenen, per a les persones que les van crear, un valor emocional fortíssim. Estic parlant, en concret, de la Reserva Particular de Recaredo de les collites 1996, 1991 i 1984.

Si és cert ---com bé crec--- que el plaer del tast s'amplia amb el coneixement i amb les múltiples sensacions col·laterals que l'entorn ens transmet, aquest tast a Recaredo s'havia d'acostar a la perfecció. Al matí ---un dia d'estiu que semblava d'inici de primavera, fresc i lluminós--- havíem recorregut les vinyes de xarel·lo i apreciat la seva saó. Sota les oliveres del Turó d'en Mota, de cara a Montserrat, havíem conegut la nova collita de l'elegant Can Credo i del fresc i harmoniós Recaredo Rosat. Quan, finalment, asseguts ja en el silenci de la cava, ens disposem a conèixer aquests líquids honorables, la càrrega emocional és impressionant.

Hom podria pensar que aquestes velles ampolles ja no podrien aportar res més enllà de la banal fatxenderia d'allò que és escàs; que serien, com a molt, bonics cadàvers, records de temps passats...

De cap manera! El que no oblidaré d'aquest tast, el que el fa realment gran, és que aquests vins mostraven una força, una complexitat i una personalitat immenses. Estaven totalment vius i eren frescos i rodons, d'acidesa modèlica. El nas resseguia tot el ventall de matisos, de la pastisseria i la crema al bosc i els bolets o les nous i avellanes, fins i tot amb alguna increïble nota mineral. Passos de boca llarguíssims, amb un carbònic tan subtil, tan integrat en el conjunt, que incitava a l'emoció. I tot això formava part d'un tot plaent i amable. Vull dir que, si bé els registres es situaven a molts nivells, el tast era fàcil i agradable, gens "cerebral", i cap nota licorosa o plana no trencava l'equilibri.

Fa feredat pensar que, al nostre país, enterrades sota terra, a les caves de Recaredo i d'algun altre celler exemplar, conegudes només per un petit grapat de persones, hi hagi ampolles com aquestes que he tastat. Què hauríem de fer perquè tot aquest malaguanyat tresor trobés el seu públic? Reinventar el cava?

Quin prodigiós cop d'efecte s'hauria de produïr perquè nosaltres mateixos ---i la resta d'aficionats d'arreu--- reconsideréssim la posició del cava ---d'un determinat nivell de cava--- i aquests productes admirables trobessin el lloc que els correspondria en els mercats mundials... i en el mercat català?

Jo no ho sé pas, però els experts en màrqueting n'haurien de treure l'entrellat el més aviat possible.

En aquesta mateixa ocasió memorable vam tastar també les tres primeres collites del Turó d'en Mota, 1999, 2000 i ---en primícia--- 2001. Però això són ja figues d'un altre paner i potser en parlaré un altre dia...

6 comentaris:

viníssim ha dit...

Un apunt preciós.

Nani

J. Gómez Pallarès ha dit...

Hola, Jaume,
un "post" molt bonic i sentit. I una gran enveja, la meva, per no haver format part d'aquest grup d'escollits...
Em permeto l'atreviment de contestar la teva pregunta retòrica (o no!) del final, per dir que el preu és una de les grans qüestions i, no cal dir, la relació entre la qualitat i el preu. Turó d'en Mota és el més xampanyós dels caves, si s'em permet l'expressió, però el seu preu és inassumible per a la immensa major part d'amants de la bombolla. Has de baixar molt de preu i, probablement, de qualitat per trobar coses accessibles. I què queda al mig? Un petit, molt petit grup de cellers, amb alguns dels seus grans caves entre 15 i 30 euros, més o menys. Aquest segment del mig és el que hauríem de potenciar i fer conèixer (de fet alguns ho anem fent parlant dels caves que pensem que són aquí). Els que hi ha per sota, que són la immensa majoria, ho sento, però faran tant negoci com mal al bon nom del cava. I els dos que estan per sobre són coneguts, i disfrutats, per molt poca gent.
Itàlia no pot entrar en les comparacions (per raons que ara no venen al cas), però França, sí. I a França, el segment de la bona o gran qualitat del xampany a preu assumible és molt més gran que no pas a la DO Cava.
En el meu cas, no és esnobisme, per dir-ho fàcil: he tastat molt i molt cava i molt i molt xampany i ja fa temps que he arribat a aquesta conclusió.
Salut,
Joan

Jaume ha dit...

Hola, Joan,

Moltes gràcies per aquest comentari, que m'ha fet pensar. Una estona que tinguem temps, n'hauríem de parlar perquè crec que entenc el que m'estàs dient, però jo no veig tan clar que la franja sigui la de 15-30 i no la de 40-60. És clar que tu coneixes el món del xampany (i el del cava) molt millor que jo, però la impressió que jo tinc és que aquesta franja de "bon o gran xampany a preu assequible" es situa més amunt de la zona 15-30 que tu esmentes. No ho sé.

D'altra banda, totalment d'acord que el preu és una de les grans qüestions, però... amb matisos. El que vull dir, per exemple, és que no crec que una persona que trobi, diguem, que els 49 euros de la reserva Particular de Recaredo (ja que hem parlat de Recaredo) són excessius, es passi a un xampany millesimé d'aquests excel·lents que tu apuntes. Més aviat es passarà, potser, a un xampany "industrial" genèric perquè, tot i ser, potser, inferior, li dóna una percepció subjectiva de "tenir més valor"... (...el poder del màrqueting!)

Bé, és un tema complex, sobre el que jo, com pots veure, no tinc les idees del tot clares. Per això ho plantejava com a pregunta. Un dia que tinguem temps en parlem.

Salut!

Jaume

jareay ha dit...

Hola Jaume!

Llegint el teu comentari i la posterior resposta d'en Joan Gómez Pallarés, la meva opinió és més propere a n'en Joan en l'aspecte del segment de preu 15-30.

Vosaltres coneixeu més i millor el món del cava, però tocant de peus a terra dins d'aquest segment, pel meu gust, es troben caves molt correctes.

També estic d'acord amb el que diu en Jaume sobre el màrqueting, a vegades només pel fet de ser xampany francès ja té un valor afegit i moltes vegades el producte és força inferior al nostre cava.

Crec que si s'aplica un segment de 40-60, només es pot parlar de producte de molta qualitat, però minoritari perquè avui en dia són molts diners i molts no se'ls gastarien o simplement no podrien.

Difícil dilema el de la qualitat i el preu i això ho saben molt bé els productors. Recaredo n'és un bon exemple, té bons caves din d'un segment més assequible que no els exclussius Turó d'en Mota o el que esmentes Reserva Particular.

Salut!

Jaume ha dit...

Hola, jareay,

Potser no m'he explicat bé. El segment 40-60 feia referència al xampany, no al cava.

Jaume

Babunski ha dit...

UI... aquí no m'hi puc posar. De cava no m'hi entenc gens. No m'agrada gaire. Sóc més vinaire jo.