dimarts, 31 d’agost del 2010

Sobre fòssils i música


De vegades, llegint algunes paraules que s'han escrit com a reflexió sobre temes que res tenen a veure amb el vi, trobo alguna idea que, aplicada al vi com a objecte de cultura i de plaer, hi escauria perfectament.

Per exemple, a la recent obra Jasmine, de Keith Jarrett i Charlie Haden, el genial pianista hi escriu:

"Music is an amazing thing. It doesn't exist as a stationary object. It moves in real time and can be uplifting both to the player and the listener. The melting, trans-figurative moment, that feeling of everything being there, just for an instant, that surrender that overcomes us as players (if we're good enough) and leads us to the next pregnant second, patient in the knowledge that there always is, waitning in the wings, the next chance to feel this fullness and celebrate it ..."

No ho sé pas, però a mi algunes de les coses que diu en Keith Jarrett en aquestes notes del seu darrer disc em fan pensar en la complexa interacció que es produeix entre una copa de vi i la persona que l'assaboreix. No és cap cosa estacionària, no la podem fixar ni congelar, sinó que flueix com ho fa la música. De vegades em pregunto si els paladars analítics dels grans tastavins són capaços de passar d'aquest "feeling of everything being there, just for an instant" com és la música, a una realitat estàtica, analitzable com ho seria un dibuix o una escultura.

L'altre text que voldria posar com a exemple del que estic intentant transmetre en aquest escrit (que em temo que em sortirà massa filosòfic!) parla de fòssils o, més ben dit, de col·leccionistes de fòssils, dels quals en fa una crítica ben dura:

"Collectors have a list of items to be obtained, a cabinet of curiosities to be filled by other's work. [...] They cannot concentrate, for the rocks all look the same to them [...]. They find little more than a few bits of broken ammonite and belemnite and call themselves experts. [...] They have little true understanding of what they collect, or even that much interest. They know it is fashionable, and that is enough for them."

Es tracta d'un fragment de la novel·la Remarkable Creatures, de Tracy Chevalier. Poques coses caldria canviar en aquest text per convertir-lo en una diatriba ferotge contra tants i tants diletants com hi ara ara entorn del vi (no seré jo mateix un d'ells?!?) els quals, sense cap coneixement real ni cap gaudi personal autèntic, presumeixen d'ampolles que no entenen, però que saben que són "fashionable, and that is enough for them".


Mentre dono voltes a aquests pensaments, Jarrett i Haden interpreten "Where can I go without you". És de nit ---ara ja es fa fosc prou d'hora--- i a la meva copa hi ha l'extraordinari Gresa 2007. Penso "tant se val!" i defujo tota analítica de la música de Jarrett-Haden i del vi de Vinyes d'Olivardots.

divendres, 13 d’agost del 2010

Petites delícies empordaneses

L'agost és, per a mi, temps de retrobar els cellers de l'Empordà i tornar a tastar els seus vins. Temps d'apreciar les noves collites, de conèixer les noves propostes, de recórrer aquells paisatges de vinyes i oliveres que tan estimo. Temps de visitar llocs emblemàtics, gairebé màgics, com el Puig de la Malaveïna, el Coll de Perafita o el Coll de l'Auleda.

Dels diversos vins que m'han acompanyat els vespres d'aquest estiu fresc i lluminós, avui us n'explicaré tres. Potser no són "grans vins", però cada un d'ells ha estat, per a mi, allò que els francesos en diuen una "bella ampolla".

El primer és el Macabeu 2009 del Celler Gelamà, de Vilajuïga. D'aquest celler ---petit, però amb molta empenta--- ja en vaig parlar fa un cert temps i em vaig dir a mi mateix que caldria seguir-ne de prop l'evolució. No m'equivocava: aquest vi blanc potent, untuós, net i rodó té una riquesa que agradarà als afeccionats als blancs contundents i expressius. Procedeix d'una petita vinya de ceps de Macabeu molt vells que en Roger, de Gelamà, ha recuperat i de la qual n'ha sabut extreure un líquid delectable, fins i tot en una anyada com la del 2009, de climatologia salvatge.

Si passeu per Capmany, tindreu moltes opcions per triar algunes bones ampolles. Per exemple, podeu entrar a la botiga del Celler Pere Guardiola i endur-vos un màgnum del seu Floresta 2001.

La collita del 2001 va ser francament bona i alguns vins d'aquell any, com ara aquest Floresta, mostren en aquest moment la maduresa i la plenitud que hem de buscar sempre en un vi. Aquest magnum es trobava en aquell punt dolç en que s'intueixen algunes notes terciàries (subtils, elegants) però la fruita encara s'hi expressa en tota la seva rotunditat. Un vi clàssic, una mica vellutat, sense arestes. És un privilegi poder comprar, a dia d'avui, ampolles com ara aquesta a un preu tan interessant.

El Celler Santamaria, també de Capmany, és un celler pel que sento un gran respecte. L'explicació cal buscar-la en que jo vaig començar a beure vi de l'Empordà en una època en que les úniques ampolles que hi havia duien noms com ara "Tinto Cazador" o "Tinto Garrigal" i tenien una qualitat de la que prefereixo no parlar-ne. Aleshores ---devia ser cap el 1980, més o menys--- va aparèixer el Gran Recosind, del Celler Santamaria i les coses van començar a canviar a millor. Des d'aquell moment, la transformació enològica de l'Empordà ha estat espectacular però jo segueixo bebent, de temps en temps, alguna ampolla de Gran Recosind i em complau veure com aquest celler s'ha anat modernitzant i segueix oferint productes de molt bona qualitat.

Per exemple, el Gran Recosind Merlot 2005 seria una ampolla que jo recomanaria tastar. Penseu, tanmateix, que aquest celler treballa només amb roure americà i això confereix als seus vins un caràcter diferent ---no necessàriament pitjor--- als d'aquells cellers que han optat pel roure francès. Aquest Merlot saborós, amb molt de caràcter, molt madur, amb cos i nervi, deu haver estat envellit a l'espectacular celler del segle XVI que es troba al subsol de la finca i que justificaria, per ell mateix, una visita al celler. En qualsevol cas, Capmany, amb els seus vins i els seus cellers, no defraudarà el visitant afeccionat al vi, tant en la seva dimensió cultural i històrica com en la seva dimensió purament sensorial.