dimecres, 13 d’octubre del 2010

En Parker parla de mi

El títol és, evidentment, un estirabot pel qual demano disculpes. El que volia dir és que a la setena edició de la Parker's wine buyer's guide hi llegeixo aquestes paraules:

"...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense."

No es mossega pas gens la llengua, el senyor de Baltimore! Soroll inútil i eixordador o absurd confusionari són els adjectius que li mereixen els blogs que, com ara aquest, parlen de vins. De fet, si llegim bé la frase, ell adreça les seves menyspreadores paraules més específicament contra els blogs gratuïts, sense que quedi gaire clar si el fet de demanar una quota de subscripció podria elevar un blog com aquest meu per damunt de la categoria del "white noise" —la tradicional "neu" dels televisors antics—.


L'exegesi d'aquesta desqualificació radical que fa en Robert Parker de tants i tants bloggers com hi ha en aquest nostre àmbit admet diversos nivells d'anàlisi, com s'escau als textos "bíblics".
  • En un primer nivell, podríem comentar que en Parker sembla que acusa els efectes de la seva pròpia medecina: Qui va donar-se a conèixer com l'home del poble cridat a revolucionar la crítica de vins de l'antic règim —uncritical and emphasizing wine as a romantic beverage, en les seves pròpies paraules—, objectivant-la i posant-la en les mans d'una persona independent com, per exemple, ell mateix; ara veu amb menyspreu com la societat fa un pas més enllà i dóna la paraula a una multitud immensa de consumidors de tota mena i condició, que hi diem la nostra sense encomanar-nos a res ni a ningú.
  • Més enllà d'això, podríem observar que, encara que hi hagi força gent que no se n'adoni, el fenomen Internet ha desmembrat l'ancestral binomi Autoritat/Publicació. M'explico: Temps era temps, el Llibre, pel sol fet d'existir com a tal, era sagrat, era la paraula de Deu. La impremta ho va capgirar tot, però encara, fins avui dia, el llibre, la paraula publicada, ha posseït una certa "presumpció d'autoritat". En canvi, ara que qualsevol de nosaltres pot publicar urbi et orbi allò que bonament li plagui, l'autoritat ja res té a veure amb la simple publicació, sinó que cal guanyar-se-la per mitjans que, probablement, són més ardus que els dels temps passats.
  • Però si hi reflexionem encara una mica més, potser ens decantarem a trobar una certa dosi de versemblança en les paraules d'en Parker. I potser ens envairà una certa lassitud, un cert desànim. Sembla, tanmateix, que tot estigui dit, que tot vi estigui comentat pel dret i pel revés, criticat, denigrat, menystingut, lloat i venerat. Si Google dóna més de 1.900 entrades per a "Vall Llach 2004" tasting, (un vi del qual només se'n van fer unes disset mil ampolles) quin sentit té que jo ara pretengui afegir una entrada més a aquest "soroll eixordador"?
En acabat de dir tot això en la meva manera maldestra, em remeto a un blog amic —i d'amic— que reflexiona amb profunditat sobre si hem de seguir escrivint: DeVinis.