A la Pobla de Cérvoles hi ha novetats i convé que hi estiguem atents.
Quan en Foix deia allò de m'exalta el nou i m'enamora el vell, potser no es referia a vins ni a cellers, però la frase la podríem fer nostra els aficionats als vins de Catalunya, perquè constantment hem d'afegir cellers nouvinguts a la llista dels productors que cal anar seguint atentament. La novetat, per ella mateixa, no tindria cap valor si no fos que, força sovint, alguns d'aquests cellers nous que sorgeixen al nostre país comencen amb una exigència de qualitat impressionant. És el cas del celler Mas Blanch i Jové.
Parlo amb en Joan Jové a la vora de l'immens mural d'en Guinovart que dóna força a la sala de tast del celler i se'm fa difícil no començar a enamorar-me del seu vi, fins i tot abans de tastar-lo. L'energia que ell desprèn no es basa només en l'entusiasme —que hi és, i n'hi ha molt— ni en l'amor a la terra i a l'ofici de pagès —que es manifesta en cada una de les seves paraules— sinó també, de manera claríssima, en una tossuda voluntat de fer el millor vi possible i no estalviar esforços per aconseguir-lo.
La presència d'en Guinovart es percep en cada racó d'aquest projecte. En Joan Jové és un ferrer d'Agramunt que ha treballat per a un bon nombre d'artistes i que va mantenir una estreta relació amb en Josep Guinovart. La gran obra que, com he dit, presideix la planta superior del celler, va ser una de les darreres de l'artista i no és l'única que podem trobar en aquest celler d'arquitectura peculiar, integrat a la terra i al paisatge.
De tot el que m'explica en Joan Jové en dedueixo que el reeiximent d'aquest projecte es fonamenta —no podria ser d'altra manera— en tres valors capitals. D'una banda, la voluntat i les idees clares de la família propietària, ja ho he dit. En segon lloc, la qualitat de les vinyes del celler: onze hectàrees a la Pobla de Cérvoles, en diverses parcel·les de climatologia i terreny adients, escollides amb cura. Finalment, coordinant tot el procés i segellant-lo, el winemaker, la persona que realment fa que aquests vins siguin el que són. Aquesta persona és en Toni Coca.
Quan arribo en aquest celler ja havia tastat un dels seus vins i sabia, per tant, que em trobaria amb un producte d'alta qualitat. Vaig conèixer el seu Saó Expressiu 2006 a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat i, posteriorment, l'he tastat un parell més de vegades. Sempre m'ha agradat molt. A la meva llibreta hi llegeixo: "nas penetrant, especiat i viu, de bona criança, net i madur. A la boca, encara millor, molt saborós, molt ample: omple la boca i és mel·lós i ple i, tot i tenir bon cos, rellisca amb unes lleus notes vellutades. S'expandeix molt a la boca i és més ample que llarg. Quin bon pes de fruita!" A la fitxa del vi hi diu que la meitat és Garnatxa i la resta, a parts més o menys iguals, Cabernet i Ull de Llebre, la criança és de catorze mesos en roure nou, majoritàriament francès, de torrat mitjà i lleuger i se n'han fet poc menys de setze mil ampolles.
L'altre negre del celler és el Saó Abrivat 2008 del qual vaig escriure, en el seu moment: "Molt aromàtic! Nas força net, amb notes de fusta elegants i amb la força de la fruita madura. A la boca es manté l'elegància d'una molt bona acidesa. No té la complexitat de l'Expressiu, però és fresc i sòlid." Avui n'he obert una altra ampolla i ara que el tinc a la copa, al meu costat, penso que aquestes frases que vaig escriure no li fan prou justícia. És francament deliciós i es beu amb satisfacció.
La tradició borgonyona mana servir els blancs després dels negres —a l'inrevés de com ho fem a casa nostra— i, d'acord amb ella, he deixat per al final d'aquest article el Saó Blanc 2009, un Macabeu fermentat en fusta i criat sis mesos en roure francès nou. L'he deixat per al final, també, perquè m'agradaria esplaiar-me en un vi que posseeix virtuts meravelloses i que és, possiblement, el producte més espectacular d'aquest celler i d'aquestes vinyes. Que n'és de difícil trobar al nostre país un blanc criat en fusta que hagi assimilat la fusta com cal! Quin plaer tastar un vi així! Aquest blanc em fa pensar en l'extraordinària capacitat del Macabeu per enriquir-se amb el roure, mantenint la seva puresa. Al nas hi ha força coses, però totes hi són ben endreçades i no generen dissonàncies. Quins bells matisos! Quin equilibri entre les notes greixoses —molt subtils— i les notes àcides, fresques i saboroses! Un vi amb tota la riquesa i la complexitat de la criança en roure, però sense que aquesta fusta distregui mai l'atenció ni doni un pes excessiu al vi. Alegre i complex, simultàniament. Magnífic!