dilluns, 25 d’abril de 2011

El vi del Pallars Sobirà

Caminant per les comarques més elevades del nostre Pirineu —penso, per exemple, en el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça— ens sorprèn trobar una gran quantitat de topònims referents a la vinya i el vi. Si feu la passejada de Baro al santuari d'Arboló, passareu per la vinya nova; a Vilaller hi trobareu el barranc de Vinyassola; i al costat del port de Salau, a uns dos mil metres sobre el nivell del mar, podeu trescar per la coma de Vinyals. A banda dels topònims, a gairebé tots els pobles hi trobareu algun cep escadusser, arrecerat a algun marge assolellat.

A l'Alt Pirineu hi havia hagut vinyes que feien vi per al consum local i conèixer la història de la seva desaparició fóra interessantíssim. No les va matar la fil·loxera. Potser el seu conreu va esdevenir inviable en alguna de les èpoques fredes que hem tingut —les petites edats glacials— o potser el que les va fer perdre va ser la millora de les comunicacions que va permetre dur amb més facilitat el vi de les zones més productives. No ho sé pas. El que és cert és que al Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran, feia molts anys que no s'hi feia vi.

Fa quatre o cinc anys, un grup de pallaresos va començar a plantar vinya al Batlliu de Sort, amb la intenció de fer-hi vi de qualitat. Quan vaig conèixer l'existència d'aquest projecte, de seguida vaig voler parlar amb ells i visitar les vinyes. Fet i fet, jo sóc també mig pallarès i m'excita la idea d'un projecte que, a banda de ser singular, arriscat i engrescador, es fonamenta en un territori que conec i estimo especialment.

El Batlliu de Sort és un vessant de muntanya que s'estén a ponent de Sort, entre la Noguera i les comes del Tossal Roi. L'alçada del terreny va dels set-cents metres de Sort als mil cent d'Olp i hi ha una barreja de sòls, amb una part important de pissarra. Al Batlliu hi ha els pobles d'Olp, Castellviny, Pujalt, Enviny, Llarvent, Bressui i Montardit (de dalt) i la carretera que els uneix ens permet visitar la zona de manera força còmoda. Ara bé: només a peu ens podrem fer una idea acurada d'aquesta petita comarca que fàcilment passa desapercebuda al turista distret que circula per la carretera del fons de la vall. Hi ha un circuit magnífic, ben fitat, que puja de Sort a Olp per entre la borda de Botja i la de Xica, segueix cap a Pujalt i Enviny i retorna a Sort per Bressui.

El celler es diu com aquesta comarca: Batlliu de Sort i es troba a la rehabilitada borda de Cebrià. Les vinyes —riesling i pinot noir— estan repartides en diverses finques i la seva situació les fa certament peculiars i fotogèniques. També han plantat una petita vinya experimental amb varietats diverses, per tal d'estudiar-ne l'adaptació a aquesta contrada.

Els vins de la primera collita —una producció molt petita— estan ara en el procés de fer la fermentació mal·lolàctica en tres petits dipòsits d'acer inoxidable. Un dipòsit conté el riesling, un altre el pinot noir i el tercer conté ni més ni menys que ... pinot noir vinificat en blanc! La intenció del celler és poder oferir, potser després de l'estiu, dos vins. D'una banda, un cupatge de riesling i pinot noir, un vi molt original, amb una típica tonalitat de "pell de ceba" i amb unes qualitats aromàtiques que jo crec que seran espectaculars. D'altra banda, un pinot noir sense criança en fusta que, si les sensacions que vaig sentir al celler es confirmen, pot ser un vi decididament seductor.

Com podeu veure, la proposta és agosarada i aquests dos vins, si arriben a la seva plenitud, es diferenciaran clarament de la majoria de propostes que ara tenim al mercat. Espero amb interès el moment en que aquests vins del Pallars Sobirà hagin acabat la seva maduració. Crec que m'agradaran.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Els vins de Poboleda

L'ajuntament i els cellers de Poboleda han organitzat un tast de l'anyada 2008 dels vins d'aquesta vila del Priorat i he tingut la sort de ser-hi convidat. No cal dir que aquest esdeveniment —anomenat "Poboleda Vins, 2a jornada tècnica"— ha estat per a mi una oportunitat excel·lent de poder conèixer —en un tast simultani— tots els cellers de la zona. D'alguns d'aquests cellers, tanmateix, en tenia notícia més o menys detallada, però uns altres m'eren totalment desconeguts. Aquestes visions de conjunt —encara més si es limiten a una anyada concreta— són valuosíssimes per a un aficionat com jo i hi vaig fer cap amb un gran interès.

L'acte va estar força ben organitzat, en una sala ben condicionada i amb els accessoris —copes Riedel, llibreta d'informació,...— perfectament adients. El dia era lluminós i la temperatura era ben alta per l'època. Potser el ritme del tast va ser massa accelerat —si més no per a un tastavins de capacitats tan limitades com les meves.

Aquests són els cellers i els vins que vam tastar, sempre de la collita 2008:
  • Terres de Vidalba només elabora un únic vi i aquest és el que vam tastar. Es diu Tocs i són unes deu mil ampolles de garnatxa, sirà i una mica de cabernet sauvignon de la vinya del Barranc de la Bruixa, a la banda de llevant del terme municipal.
  • La Cooperativa Agrícola de Poboleda (on Cellers Unió elabora els seus Priorat des del 2004) ens va fer tastar el seu Llicorella Selecció.
  • El celler Burgos-Porta (del qual n'he parlat en un escrit recent) presentava el Mas Sinén negre, del que només se n'han fet 7.220 ampolles.
  • El celler Genium és un celler relativament nou que produeix anualment al voltant de les 25.000 ampolles i va presentar un "vi de vila" de garnatxa, carinyena i merlot: Poboleda Vi de la Vila. Només se n'han fet nou-centes ampolles.
  • El celler Hidalgo Albert m'era totalment desconegut, però ara m'agradarà seguir-ne el moviment. Conrea 4 ha al Barranc del Beix, 2.4 ha a Matxerris i 3 ha a les Salanques. El seu vi du el nom (poc entenedor) de 1270 a vuit.
  • Mas la Mola és un altre celler que he descobert gràcies a aquest tast. Vam tastar el vi que du aquest mateix nom: Mas la Mola, amb un 70% de garnatxa, un 20% de carinyena i la resta sirà, cabernet i merlot.
  • Mas d'en Just és un projecte de dues parelles: els germans Eduard i Óscar Pasanau i les seves dones. El celler es troba al senyorívol carrer major de Poboleda i conreen unes 15 ha de vinyes. Cal fer esment que fan un blanc de viognier que surt d'una vinya d'una ha plantada el 1996 a la Morera de Montsant. Vam tastar el Mas d'en Just negre.
  • El celler Jordi Domènech té unes 3 ha de vinya en bancals i una petita vinya de coster i va presentar un vi que es diferenciava clarament dels altres per la seva criança més curta de només sis a vuit mesos en roure francès: Petit Clos Penat.
  • Mas Doix, incomprensiblement, va presentar al tast el seu segon vi: Salanques. Ens va privar, doncs, de conèixer i avaluar el seu Doix 2008.
  • El Celler Pahí produeix unes 35.000 ampolles i té dotze ha de vinya en tres finques: el Maset dels Perellons, la Salanca i l'Arbossar. Vam tastar el seu Gaubança negre.
Seria llarg i, previsiblement, avorrit, incloure ara notes de tast de tots aquests vins. Permeteu-me, doncs, enllestir la feina amb algunes consideracions globals. En primer lloc, cal reconèixer la bona qualitat dels vins: tots estan fets amb una voluntat concreta de voler expressar allò que aquest país du a dintre. La segona constatació ens du a reconèixer la magnífica diversitat entre els vins del tast. No vaig veure-hi —me n'alegro— la clònica imitació d'un paradigma únic que tan perverteix altres zones vinícoles. Cadascun dels vins que vam tastar semblava percaçar una certa identitat personal. No volia imitar el vi del celler veí: buscava el seu propi espai sensorial.

Dit això, potser m'hauria de mullar una mica més i arriscar-me a valorar —sempre des de la meva opinió subjectiva i discutible— els diversos vins, per acabar dient quins són "els millors" (terme que m'agrada entre poc i gens!). Jo distingiria entre un grup superior format Tocs, Mas Sinén, Salanques i Mas d'en Just, un grup mitjà format per Genium i 1270 i un grup de cua que contindria Llicorella, Mas la Mola, Petit Clos Penat i Gaubança.

Parlem dels quatre capdavanters, tan diferents entre ells. El Tocs 2008 de Terres de Vidalba potser va ser el meu preferit. Cremós, complex i molt aromàtic, encara marcava la fusta, però tenia una elegància i una estructura acuradíssimes, amb tanins saborosos que, segons espero, aniran afinant-se a l'ampolla. El Salanques 2008 de Mas Doix era ben diferent i, previsiblement, era el vi amb més matèria i més concentració de tot el tast. Amb el temps, pot convertir-se en un vi immens, però també podria passar que aquesta gran concentració l'acabés perjudicant perquè no aconseguís trobar el necessari equilibri. A mig camí d'aquests dos vins hi trobem el Mas Sinén 2008, amb un pes considerable de fruita i un punt de greix. Aquest és el vi que vaig deixar a la copa fins al final del tast, per anar veient com guanyava en complexitat sense deixar de ser fresc i característic. Simplificant molt, podríem dir que agermana la força del Salanques i l'elegància del Tocs. El Mas d'en Just 2008 era acabat d'embotellar i estava tancat, molt tancat i, per això, fer-ne valoracions no deixa de tenir el seu risc. A mi em va impressionar i crec que no m'equivoco a l'hora de posar-lo en aquest grup superior entre els vins de Poboleda. Si realment acaba desenvolupant tot el que du a dins, potser tindrem un vi magnífic.

Tastar vins tan delectables pot sumir-te en un cert estat d'irreal beatitud. Mentre tornava a casa, per la carretera de Poboleda a Cornudella, vaig poder veure com, en una famosa finca malaguanyada que tots coneixem, els raïms, podrits, encara eren al cep, perquè la verema de l'any passat no s'havia collit. Aquesta visió terrible em va fer tornar a una realitat complexa i difícil, com és la de la fràgil subsistència d'un món agrari que és, al mateix temps, valuós i vulnerable.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Brotada a Mas Sinén

Els primers brots d'aquest any els veig a les vinyes de Mas Sinén, a Poboleda. Sóc al celler Burgos-Porta, en una clotada profundament mineral del barranc de Comadecases, un dels primers dies d'abril, estranyament càlid. Les vinyes formen unes terrasses concèntriques —com un amfiteatre— que conflueixen en el mas, que és una construcció del segle XVII que té una presència substancial i sòlida enmig d'aquest petit món de llicorelles. Per damunt de la carena treu el cap la Serra Major del Montsant, amb les seves cingleres i els seus graus. El sòl fa esparverar de tan pedregós i eixut com és, però dels ceps ja en neixen unes petites fulles tendres.

La toponímia oficial parla del Mas del Senén —recordem sant Abdó i sant Senén, els populars sant Nin i sant Non— però la parla local en diu "Sinén" i aquest és el nom que en Salvador i la Conxita han triat per al seu vi i per al mas on s'elabora. És un dels grans vins de Poboleda, un Priorat de cultiu ecològic, de producció molt petita —no arriba a les deu mil ampolles— que ja gaudeix d'un prestigi ben consolidat.

Caminant per aquestes vinyes i parlant amb en Salvador Burgos s'entén que la base d'aquests vins magnífics es troba —no podria ser d'altra manera— en un treball acuradíssim a la vinya. Es veu d'una hora lluny que en Salvador té un coneixement aprofundit i pràctic del cep i sap conrear-lo amb exactitud. Aquest art, juntament amb la màgia d'aquest sòl tan pobre —amb una capa de terra ben minsa per damunt de la roca de llicorella— fan possible que la fruita que entra al celler tingui les qualitats que calen per a uns vins del més alt nivell.

Però la vinya no ho és pas tot: després de tant voltar pels cellers del país, cada vegada dono més valor al que en podríem anomenar "l'actitud". En aquest cas concret, em refereixo a la voluntat de posar l'ambició de fer un vi excel·lent per davant del desig —legítim, però perillós— de percaçar una rendibilitat econòmica desmesurada. Invertir aquest ordre és a la base de molts projectes malaguanyats.

Visitar el celler fa goig. Sé prou bé que hi ha cellers lletgíssims on es fan vins excel·lents, però tastar un gran vi en un celler proporcionat i ben endreçat, sense fatxenderies ni excessos arquitectònics, té un cert valor afegit. La sala de tast, amb els seus finestrals oberts a quatre vents, la sala de vinificació i la cambra de criança soterrada, suggereixen un treball artesanal i traspuen netedat i ordre.

Al celler fan entre tres-centes i cinc-centes ampolles d'un blanc de garnatxa blanca fermentat i criat en bóta de roure, que no he tastat. Sí que he tastat el Mas Sinén negre 2008 —encara força dur i tancat, però que conté una matèria que augura una maduresa gloriosa— i el Mas Sinén negre 2007 —magnífic, vellutat i amb gran classe. En aquests vins, el cupatge típic està format per garnatxa, carinyena i cabernet a parts més o menys iguals, juntament amb una petita proporció de sirà.

Amb els raïms d'unes vinyes velles de coster que tenen a la banda del Barranc de les Bruixes, el Salvador i la Conxita fan entre mil cinc-centes i dues mil ampolles del Mas Sinén Coster, que és el vi més impressionant d'aquest celler. Malauradament, no puc oferir cap apunt de tast que li faci justícia, perquè el vaig tastar sense l'atenció que un vi d'aquesta complexitat requereix, però m'he proposat comprar-ne alguna ampolla, si la trobo, i de ben segur que en parlaré en aquest bloc, quan s'escaigui.

Al celler vaig tastar altres coses delicioses, com el que serà, en el seu dia, el Mas Sinén 2010 i que ara és tot ell un esclat de fruita poderosíssima que fa esgarrifar per la riquesa que conté i que, com a fera ferotge, encara resta clos en dipòsits d'acer. O el futur Mas Sinén 2009, que encara és a la bóta i ja mostra una envejable perfecció. El Costers 2009, en canvi, sembla que encara vulgui créixer molt més a la bóta. També recordo amb plaer uns glops d'un sirà tan ple de fruita madura i llaminera que ens hi delíem mentre el tastàvem.

Quan retornava a Poboleda anava pensant en totes les peces que havien hagut d'encaixar les unes amb les altres, harmoniosament, per aconseguir aquests vins. El sòl privilegiat del nostre Priorat i el terrer específic d'aquesta petita vall. El coneixement, el rigor i l'entusiasme de la Conxita i en Salvador. La ciència enològica i la sensibilitat d'en Toni Coca —potser havia oblidat dir que l'enòleg del celler és el mestre Toni Coca? L'aigua, els vents, les fustes dels millors boters... fins potser les llunes. Pensava que no hauríem de permetre que aquest capital tan valuós es malbaratés.