dilluns, 30 de maig del 2011

Tast amb Llops


Diuen que els llops ja han tornat a Catalunya, després de cent anys d'absència, però el dia del "Tast amb Llops" no en vàrem veure cap. Dic "veure" i no pas "beure", perquè si hi havia o no algun "llop" a dins de les ampolles d'aquest tast excel·lent, és una cosa que hauríem de discutir...

Ja fa cinc anys que Gratallops organitza aquest tast dels vins de la vila —que no és el mateix que els vins dels cellers de la vila— i aquest mes d'abril vaig poder participar-hi. Nou cellers de Gratallops i cinc cellers convidats presentaven els seus vins que, en alguns casos, eren mostres de bóta de la collita 2009. Fet i fet, una bona oportunitat per conèixer millor els vins d'aquest indret privilegiat.

Parlem de cada collita per separat, i comencem per la més jove, la del 2009. El primer que cal dir és que aquests vins encara no estan acabats de fer i que, per això mateix, d'aquí a un any o dos —o deu— poden presentar virtuts totalment diverses de les que presentaven ara mateix.

Em van impressionar els Manyetes. Parlo en plural perquè la vinya que abans donava el Clos Manyetes —que després va passar a dir-se simplement Manyetes— ara dóna dos vins diversos, perquè en René Barbier ha decidit separar les vinyes de coster de les vinyes en terrassa que, a més, tenen orientacions diferents. Tenim, doncs, el Manyetes 2009 —meravellosament aromàtic i floral— i el Solertia 2009 —complex i subtil, amb prou matèria. Dos vins que encara han d'evolucionar molt, però que sembla que seran majestuosos.

En una altra zona de l'espectre, hi podem situar el Vuit 2009 —del celler Vinya del Vuit, en que hi participa en René Barbier fill—, potser el vi més espectacular del tast. Carinyena en un noranta per cent, amb un volum immens i una força desbordada que encara s'ha de domar. Podria esdevenir un vi realment gran.

Vaig tastar dos vins "de casa bona" que em van decebre: el Finca Dofí 2009 i el Laurel 2009. Com que es tracta, com he dit abans, de vins que encara no han completat la seva evolució natural, és assenyat i convenient no emetre judicis negatius contra ells. Però tampoc no he pas d'amagar que no em van agradar. Haurem de veure com estan d'ara en un any.

Si parlem dels 2008, hi havia dos vins meravellosos que vaig tastar diverses vegades —en un evident abús de la generositat del celler. Es tracta dels vins del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. L'Artigas 2008, amb un 70% de garnatxa, em va semblar magnífic: complex i equilibrat, amb força, molt fresc, molt satisfactori, deliciós. Per a mi, el vi de la nit. El Cirerets 2008, amb un 90% de carinyena, és elegant, cremós, molt fluid, molt equilibrat. Dos vins que em van enamorar. Pel que fa al nom del primer d'aquests vins, resulta que, prop del celler, hi ha un indret anomenat "Les Artigues". Com que no crec que els propietaris d'aquest celler —en Michel i la Christine Vanhouette— hagin volgut retre homenatge a José Gervasio Artigas Arnal, l'heroi de l'Uruguai, ens tornem a trobar amb un altre exemple lamentable de menyspreu a la llengua i al país. Ja en començo a tenir el pap ple, de tot plegat.

Seguint amb els 2008, però ara en una línia més càlida, he de dir que em va agradar molt i molt Lo Givot 2008, del Celler del Pont, de la Vilella Baixa. Un vi de gran volum, sedós i embolcallant, complex i càlid, substancial. Un vi —i un celler— que m'agradarà conèixer amb més deteniment, quan tingui temps de fer-ho.

Vaig tastar molts altres vins, força diversos, sempre interessants. Com el Planassos 2008, del celler Saó del Coster, perfumat i cremós. Com el saborós Gratallops 2009 de l'Àlvaro Palacios, o el blanc d'escanyavelles del celler Ripoll Sans. I, si parlem de collites anteriors, el 2/3 2006 de Trio Infernal, ratllant la perfecció, o la meravellosa garnatxa 2007 del Châteauneuf-du-Pape de Tardieu-Laurent. I encara altres coses que no tinc temps de comentar...

L'organització de l'acte em va semblar una mica justeta, amb menges de bona qualitat, però més aviat migrades. Afortunadament, la grandesa dels vins que se'ns oferien dissimulaven prou bé qualsevol mancança.

dimecres, 18 de maig del 2011

Els nous Penedès a les Drassanes

El motto era "Descobreixi els nous Penedès". El lloc era la monumental sala de les Drassanes que du el nom del nostre negrer més insigne, el Marquès de Comillas. El fet consistia en que 34 cellers del Penedès presentaven els seus vins. Una bona ocasió per repassar —els anglesos tenen la bonica paraula revisit— vins ja coneguts, per tastar algunes novetats força interessants —en parlaré tot seguit— i per fer-se una idea de les potencialitats de la collita 2010.

Sovint sento parlar del Penedès amb un cert menysteniment, com si aquesta denominació fos l'ase dels cops. Jo penso que, encara que hi hagi coses que no m'hi agraden, també és cert que al Penedès hi ha un nivell de coneixement enològic altíssim —allò que en diuen expertesa— que, per poc que s'orienti en la bona direcció, pot assolir allò que bonament es proposi.

Vag limitar-me a tastar blancs, en primer lloc perquè em venia de gust, i en segon lloc perquè em va semblar que era en els blancs on hi trobaria les novetats més interessants.

A Recaredo —a qui cal felicitar per l'èxit que ha obtingut a la nova llista de Jay Miller— vaig tastar una novetat que em va agradar força. Es diu Aloers 2010 i és el primer vi completament biodinàmic de Recaredo. El nom, que pot semblar estrany en un primer moment, fa referència a la persona que posseeix terres en alou. 65% de xarel·lo, 24% de macabeu i 11% de parellada; només sis mil ampolles; aromàtic, net, amable, fresc, melós, llarg, saborós, molt equilibrat, de recorregut lineal i fi. Crec que encara no ha sortit al mercat. També vaig tastar el magnífic Can Credo 2009, que potser em va semblar encara millor que la darrera vegada: excel·lent equilibri entre una mesurada untuositat i un tremp i una puresa impecables: Espectacular, tot un referent.

La varietat subirat parent és la malvasia, i Agustí Torelló Mata presentava un monovarietal de subirat parent, sense fusta, que es diu XII 2010. Nas explosivament floral, però amb una complexitat que em duia records d'algun bell gewürztraminer. Net i atractiu, fresc però no trivial. Un vi dels que es podria dir allò de "et va parlant mentre el tens a la boca".

El Xarel·lo 2010 de Vilarnau té un espectre aromàtic ben interessant i, si bé a la boca és encara una mica dur, sembla que pot millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.

No coneixia els blancs de Nadal i em van semblar interessantíssims. El seu Xarel·lo 2010 és elegant i de bon beure i té virtuts subtils i ben dosificades. Només n'hi ha quinze mil ampolles. M'agrada.

En aquesta mena de mostres, sempre espero trobar algun celler que desconec i m'és atractiu. En aquesta ocasió, aquest celler va ser Mas Rodó, de Mediona. Crec que és un projecte que s'ha iniciat fa poc, amb idees força clares i vins estrictament monovarietals. Vaig tastar un Montonega 2009 que em va sorprendre pels seus registres organolèptics poc habituals. La montonega és una variant de la parellada. Però el vi que més em va agradar —de fet, un dels millors entre els que vaig tastar— va ser el seu Macabeu 2009. Gran de mida i de qualitats, fantàsticament corpulent i ric. Caldrà seguir la trajectòria d'aquest celler.

Un altre xarel·lo que em va agradar força va ser el Crisalys 2010 de Torelló. Quatre mesos de criança en roure, nas de bona fruita, amb lleus sensacions glicèriques, i boca d'una certa opulència, sense perdre netedat ni tremp. Encara s'afinarà més. Quan li comento com m'agrada aquest xarel·lo, en Toni em convida a tastar un altre xarel·lo, escàs i sublim, que es diu Vittios 2010. Es tracta d'una verema tardana exquisida, de la que només se n'han fet sis-centes ampolles. Neta dolçor de préssec, però amb tot l'equilibri i tot el caràcter necessaris per allunyar-se de cap temptació apegalosa o licorosa. Tot un paradigma de la "dolçor que llisca". El vi té un mínim pas per roure i crec que estarà encara millor en el futur.

Acabaré amb el Xarel·lo 2009 de Ferré i Catasús, un vi que ha fermentat parcialment en fusta d'acàcia. No sabria explicar què era, però hi vaig trobar com un extra de saborós, com un punt especiat, que me'l van fer molt agradable.

Vaig tastar altres coses, però aquestes que he comentat són les que més valoro. Pel que fa a les petites decepcions —que també n'hi va haver— hauria de citar un parell de xarel·los 2008 amb criança que, respecte de la darrera vegada que els vaig tastar, em va semblar com si haguessin evolucionat cap a un cert cansament. Els vaig trobar poc vius. És clar que, potser, qui ja estava cansat era jo i no pas els vins...

Pel que fa a l'organització, només voldria fer una única crítica amable. A cada taula hi havia algun estri ad hoc, però jo hi vaig trobar a faltar, repartits per la sala, recipients adients per poder escopir amb discreció i comoditat. I també alguna font on poder netejar la copa i, quan calgui, beure algun glop d'aigua. Des d'aquest punt de vista, el Catavins Sabadell 2010 va ser exemplar.

dijous, 5 de maig del 2011

El manifest de Rodonyà

El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.

El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.


No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.

Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.

També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.

Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.

Els vins van ser aquests:
  • Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
  • Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
  • Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
  • Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
  • Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
  • Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
  • Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
  • Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
  • Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast. Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós.
  • Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
  • Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".
El tast es va acabar amb una degustació d'un "vi" australià anomenat Cienna 2010, del celler Brown Brothers, fet amb un híbrid de sumoll i cabernet. 6.5% d'alcohol, 100 g/l de sucres residuals, macerat durant dos o tres dies i embotellat el més aviat possible després de la fermentació, conservant el seu propi carbònic. Diuen que aquest beuratge menyspreable és un dels vins més venuts d'Austràlia, diuen que aquesta gasòfia podria ser un model a seguir per aconseguir atreure més jovent al consum de vi... Francament, si aquest és el camí, potser millor que ens quedem a casa.

En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.

dimarts, 3 de maig del 2011

Beveu vi els dimarts

Els principis biodinàmics de la senyora Maria Thun, encara que es pretenguin fonamentar en una estranya barreja de bones pràctiques agrícoles, mites astrològics i supersticions diverses, si els hem de jutjar pels seus efectes en la viticultura, haurem de considerar-los com a profundament positius.

Però no vull parlar de la teoria biodinàmica en tota la seva complexitat. Tampoc no estic capacitat per fer-ho. Vull parlar només d'un aspecte que, recentment, està adquirint una certa popularitat. Em refereixo a la teoria exposada en un pamflet que han publicat la senyora Thun i el seu fill i que s'ha convertit en un best-seller que està tenint una influència mediàtica espectacular en tot el món del vi.

El pamflet du el títol When Wine Tastes Best: A Biodynamic Calendar for Wine Drinkers i en ell s'extrapolen les teories biodinàmiques fins afirmar que el gust del vi varia segons els dies i que aquestes variacions depenen de les fases de la lluna i dels signes del zodíac. When Wine Tastes Best consisteix, essencialment, en un calendari on els dies de l'any es classifiquen en quatre tipus —relacionats, respectivament, amb les fulles, les arrels, les flors i les fruites— de manera que, simplificant, el vi ens semblarà millor en els dies d'un cert tipus i pitjor en els dies d'un altre tipus. De fet, els canvis de tipus no han de coincidir, necessàriament, amb el canvi de dia i, per exemple, podem estar en un dia "flor" —que, no cal dir-ho, potenciaria l'aroma del vi— fins la una del migdia i passar aleshores a un dia "fulla" —en que el vi es mostraria herbaci i desagradable.

Ens ho hem de creure, això? Es veu que molta gent s'ho creu, però la pregunta realment important és: és veritat, això?

Si feu una recerca a la xarxa trobareu arguments a favor i en contra de la teoria de la senyora Thun, però ni uns arguments ni els altres tenen validesa científica:

Els qui no es creuen el calendari de la senyora Thun exposen que aquest calendari es basa en supersticions sense cap significat físic, com ara el zodíac. Tenen raó: els arguments de la senyora Thun no tenen cap valor científic, però convé recordar que una argumentació invàlida pot donar lloc a una conclusió correcta. Per exemple, si un endeví, a partir de l'exploració de les entranyes d'un ocell, conclou que la Terra és esfèrica, el seu raonament és absurd i/o a-científic, però la seva tesi és encertada. Per tant, si volem desmentir la teoria de la senyora Thun, de res no ens serveix atacar els seus principis, sinó que hem de plantejar-nos científicament si la seva tesi és correcta o no.

D'altra banda, els defensors del calendari-per-a-beure-vi acostumen a presentar "proves" del tipus "uns amics vam beure el mateix vi en un "dia fulla" i en un "dia flor" i ens va agradar molt més en el dia flor". És clar que aquest tipus de "demostracions" no compleixen els requisits que s'exigeixen a un estudi científic.

Una anàlisi estadística

És realment una llàstima que una qüestió com aquesta generi totes aquestes polèmiques innecessàries. És una llàstima, perquè aplicar el mètode científic a corroborar o desmentir una teoria com la que estem considerant és senzillíssim: N'hi ha prou amb aplicar un test estadístic anomenat "anàlisi de la variància d'un factor" que s'explica a qualsevol curs elemental d'estadística i que s'utilitza constantment en tots els àmbits, des de l'enginyeria a les ciències mèdiques passant per les ciències socials. De fet, el popular full de càlcul Excel ja du incorporades les eines per fer automàticament aquest test bàsic. En aquest test tenim un cert factor amb diversos nivells —en el nostre cas, el factor seria el tipus de dia, amb quatre nivells: flor, fulla, fruita i arrel— i una variable —en el nostre cas, la qualitat percebuda en el vi— i es tracta de decidir si hi ha diferències estadísticament significatives entre els valors de la variable en funció dels nivells del factor. Es tracta exactament del mateix test que utilitzaríem, per exemple, per decidir si hi ha diferències significatives entre l'acció de quatre fàrmacs per reduir el colesterol.

Per tal de poder aplicar l'anàlisi de la variància, cal començar fent una recollida de dades, que convé que sigui el més extensa possible. Caldria, doncs, aconseguir que un panell d'experts valorés una quantitat considerable de vins en dies de tipologia diversa. Introduint aquestes dades en un full de càlcul i fent-ne l'anàlisi de la variància arribaríem immediatament a una conclusió a favor o en contra de la hipòtesi de la senyora Thun.

Aconseguir aquestes dades seria laboriós i car. Afortunadament, aquestes dades ja les tenim a les nostres mans, perquè la Guia de Vins de Catalunya, Tast a Cegues inclou, per a cada vi tastat, la data de tast. Quan me'n vaig adonar, gairebé vaig posar-me a cridar "Eureka! Eureka!" perquè vaig veure que la solució del problema de la validesa del calendari-per-a-beure-vi de la senyora Thun estava al meu abast.

Vaig obrir un Excel, vaig introduir pacientment la data de tast i la puntuació dels vins, vaig classificar els dies segons el calendari Thun, vaig obrir la finestra "anàlisi de dades/anàlisi de la variància d'un factor", vaig prémer "enter" i la conclusió va ser...

Abans de donar la resposta —tinguem paciència!— convé fer algunes consideracions:

  1. No estem, de cap manera, plantejant-nos la validesa de la totalitat de les teories biodinàmiques. Un test estadístic mai no ho pot fer. Un test sempre ha de decidir sobre una única hipòtesi molt concreta, expressada amb la màxima precisió.
  2. En el cas que ens ocupa, la hipòtesi que volem contrastar és aquesta: (Hipòtesi H-1) Hi ha diferències significatives en la percepció sensorial d'un vi català en funció que es tasti en un dia flor, fulla, fruita o arrel. Per què "vi català"? Perquè la base de dades que utilitzem només inclou vins catalans i, per tant, no podem extrapolar a vins no catalans, si bé és d'esperar que els vins catalans no siguin cap cas especial i la conclusió a que arribem amb aquest vins catalans sigui vàlida per a tots els vins.
  3. En estadística, la certesa absoluta no existeix mai. Si llanço una moneda mil vegades i sempre surt "cara", hi ha motius estadístics per pensar que la moneda està "trucada", però una moneda ben equilibrada també podria donar mil cares seguides, encara que aquesta possibilitat sigui molt poc probable. La conclusió d'un test estadístic pot ser incorrecta, però la grandesa de l'estadística es basa en que la probabilitat d'error ha d'estar ben controlada. No voldria entrar en tecnicismes, però el nivell de convenciment que ha de generar un test es mesura per l'anomenat p-valor del test. Com més petit és el p-valor, més convençuts estem que la hipòtesi H-1 és certa. Un p-valor inferior al 5% ja dóna una certa credibilitat a la hipòtesi H-1, però en molts casos s'exigeix que el p-valor sigui inferior al 1%. En canvi, un p-valor gran (superior al 5%) descarta la hipòtesi H-1.
Dit això, passem als resultats:

Doncs no, l'anàlisi de la variància no mostra diferències significatives entre els diversos tipus de dies. El p-valor és molt més gran que aquell 5% que es considera el màxim acceptable.

Ara bé.... el p-valor tampoc no és tan gran: 27%. Això m'ha fet pensar que, potser sí que hi ha alguna cosa que s'hauria d'investigar millor.

He fet el següent: he prescindit dels dies flor, fulla, fruita i arrel i he considerat només dies bons (flor i fruita) i dies dolents (fulla i arrel). Aleshores, els resultats estadístics sí que han estat espectaculars: Hi ha evidència estadística que les valoracions dels vins els dies bons són superiors a les dels dies dolents!

Possibles causes d'error

Tota aquesta anàlisi —i, per tant, les conclusions a que arribo— es fonamenta en una hipòtesi, que és l'aleatorietat de la distribució dels tastos de vins en el temps. M'explico: si els tastavins de la Guia —conscientment o inconscientment— haguessin tingut en compte el calendari de la senyora Thun a l'hora de planificar els tastos i, per exemple, haguessin reservat els millors vins per als dies "bons", això falsejaria completament l'anàlisi estadística. Llegint el blog de la Guia, hi ha com a mínim una instància en que un cert productor demana als autors de la guia que tastin el seu vi en un dia "bo" i els autors responen que ho faran.

Conclusions

  1. No s'observen diferències significatives entre les puntuacions dels quatre tipus de dies. (Anàlisi de la variància d'un factor amb N=671 i P=0.267).
  2. No s'observen diferències significatives ni entre les mitjanes ni entre les variàncies de les puntuacions dels dies "flor" i els dies "fruita". (N=381, test de comparació de variàncies P=0.33; test de comparació de mitjanes P=0.387).
  3. No s'observen diferències significatives ni entre les mitjanes ni entre les variàncies de les puntuacions dels dies "arrel" i els dies "fulla". (N=522, test de comparació de variàncies P=0.15; test de comparació de mitjanes P=0.403).
  4. S'observa una variància inferior en els dies "bons" (flor i fruita) que en els dies "dolents" (fulla i arrel). (Test de comparació de variàncies, N=903, P=0.0002).
  5. S'observa una mitjana superior en els dies "bons" (flor i fruita) que en els dies "dolents" (fulla i arrel). (Test de comparació de mitjanes, N=903, P=0.002).
  6. Amb un nivell de significació del 5%, podem dir que els vins tastats en els dies bons obtenen, en mitjana, 0.05 punts més que els vins tastats en els dies dolents.
  7. Aquestes conclusions només són vàlides si pressuposem aleatorietat en l'elecció dels vins a tastar en cada sessió de tast. La validesa d'aquesta hipòtesi és dubtosa.

Cal adonar-se, doncs, que, en el millor dels casos, el calendari de la senyora Thun podria ser responsable d'un augment mitjà de 5 centèsimes en la valoració del vi. Per exemple, podríem passar de puntuar un vi amb un 8.32 a puntuar-lo 8.37. És una variació totalment inapreciable, des del meu punt de vista. Jo no m'hi capficaria gens ni mica.

Acabem amb una anècdota

Fa anys —més de vint-i-cinc— jo estava parlant amb un pagès d'Alella i ell m'explicava amb vehemència la influència de la lluna en les tasques agrícoles. Els seus arguments i exemples eren tan absolutament clars que com més l'escoltava, més m'anava convencent. Quan ja hauria posat la ma al foc que tot el que ell m'explicava era irrefutable i veritable, ell em va dir, amb la contundència de qui explica un fet obvi que només un ignorant com jo podria desconèixer:
"És clar que tot això no val els dimarts: Els dimarts la lluna no compta!"

diumenge, 1 de maig del 2011

Vinyes belles, bells vins

Podríem pensar que la bellesa d'una vinya i del paisatge que l'envolta res té a veure amb la qualitat del vi que se n'obté.

Si hi reflexionem amb més deteniment, en canvi, sí que trobarem motius per a l'existència d'una certa correlació entre bellesa i qualitat. Per exemple, podem pensar en la bellesa de la vinya com a indicador de salut, d'adequació a l'entorn. També, com l'efecte d'un conreu acurat, de l'art d'un viticultor savi. També hi pot haver un tercer factor més intrínsec, més persistent: si veiem una vinya centenària en un indret inversemblant, una vinya que s'ha conreat durant decennis contra tota lògica, potser haurem de concloure que aquell sòl concret, aquell medi particular, alguna virtut deuen tenir per fer que els homes s'hagin obstinat en treure'n vi any rere any.

Aquest dissabte volia participar al Tast amb Llops de Gratallops, que començava a les 6 de la tarda (espero parlar-ne en un article proper) i vaig voler aprofitar el matí caminant per les muntanyes del Montsant. Vaig visitar, una altra vegada, el congost de Fraguerau —el nostre particular Grand Canyon. D'aquesta excursió, en parlo a un altre lloc. El cas és que, després d'aquesta caminada, vaig arribar-me a l'ermita de Sant Pau de la Figuera, que és un mirador extraordinari sobre tota la part més occidental de la comarca del Priorat.

Enfilada a la banda NO del turó de Sant Pau hi ha una vinya centenària, de pendent dretíssim, literalment penjada sobre el paisatge i oberta a una panoràmica impressionant. A la part més alta de la vinya, allà on el pendent és més fort, uns ceps antics, d'aspecte vetust, sembla que lluitin per donar encara algun fruit escadusser. A la part de baix, el pendent és potser una mica menys abrupte i la vinya és més jove. És una vinya com un balcó al Montsant o, millor, com un amfiteatre encarat a l'escenari on es desenvolupa l'espectacle. És una vinya espectacular. És la vinya d'on surt el vi Espectacle del Montsant.

Del vi ja n'he parlat en algun altre article. Avui volia parlar de la vinya. De fet, no en coneixia la ubicació exacta però, a partir d'alguna conversa amb en René Barbier, me n'havia fet una certa idea mental. Quan em vaig trobar al capdamunt d'aquesta vinya de Sant Pau i vaig mirar l'espectacle que s'obria al meu davant, vaig tenir el convenciment que em trobava exactament a l'origen del vi que se'n diu Espectacle.

Sí, hi ha vegades en que la bellesa d'un vi es correspon amb la bellesa de la vinya d'on neix. Com va dir-ho en Miquel Martí i Pol: "Tot el que és bell incita a la bellesa".