dissabte, 27 d’agost de 2011

Blanc de garnatxes i carinyena

Avui, finalment, ha entrat la tramuntana —més aviat ha entrat el que en Pla en diria la tramuntaneta— i s'ha endut la gran xafogor que ens havia estat entorpint els sentits en aquests darrers dies. L'aire ha quedat ben net i me n'he anat a visitar la vinya d'on surt el Blanc de Gresa de Vinyes d'Olivardots.

És una vinya vella que hi ha al camí de Sant Climent a Mollet, a tocar d'unes vinyes magnífiques del celler Martí Fabra, en un indret de terra sorrenca, una mica elevat sobre la plana, bonic de veritat. La carena de l'Albera sembla a tocar, més avui que la tramuntana ens allarga la vista i ens fa les coses més properes. Fins el Canigó sembla aquí mateix.

No havia tingut ocasió de tastar aquest vi escàs i delectable fins fa uns pocs dies, quan la Carme —l'enòloga de Vinyes d'Olivardots— me'n va oferir una copa i me'n va explicar les característiques. El cupatge del Blanc de Gresa 2010 —del que n'hi havia 1780 ampolles que, ai las!, ja s'han exhaurit— és engrescador: Hi ha, a parts iguals, garnatxa blanca, garnatxa roja i carinyena blanca. Ja sabem que les garnatxes blanques de l'Empordà són llegendàries; vinificar la garnatxa roja en blanc és innovador; finalment, la carinyena blanca és una varietat força escassa, de propietats atípiques. Les vinyes d'on surten aquests raïms són —ja ho he dit— centenàries, i una d'elles és la que he visitat avui.

La garnatxa blanca i la garnatxa roja han fermentat i s'han criat en bótes noves de roure francès de cinc-cents litres —escollides, n'estic segur, amb la cura exquisida amb que aquest celler tria la fusta dels seus vins— durant vuit mesos, mentre la carinyena blanca s'ha vinificat en un dipòsit inoxidable. El vi no s'ha filtrat.

La combinació d'aquestes tres varietats dóna un resultat una mica sorprenent. Aromàticament, se'm va fer difícil de classificar el que sentia en el tast, perquè hi havia com uns contrapunts interessants, sempre molt elegants i purs. A la boca, el vi era pur plaer: omplia la boca amb una esfera que perdurava i, finalment, es resolia en un conjunt de sensacions fresques i força exactes, plenes de tremp.

Encara he pogut adquirir una ampolla —només una!— d'aquest vi i, sabent com n'és de bo, m'hauré d'enfrontar a un dilema força típic: Obrir-la avui, aquest vespre, en aquesta terrassa de l'Alt Empordà, i sadollar-me amb les seves virtuts... o bé deixar-me vèncer per l'avarícia i esperar que el vi segueixi evolucionant durant dos o tres anys, al llarg dels quals, potser, adquirirà propietats encara inconegudes i, conjecturalment, sublims...

1 comentari:

jareay ha dit...

Hola Jaume!
Si en vols alguna ampolla més, a la Companyia d'Alella s'han pot trobar del Blanc Gresa, ahir en vaig comprar i
em va fer il.lusió trobar-me'l.