El lloc, ja ho he dit, era estret i atapeït i generava claustrofòbia. Com vaig enyorar les drassanes! Potser són manies meves, però jo trobo que sóc més capaç d'apreciar el vi si em trobo en un espai prou ampli. No pas a l'aire lliure —no sé per què— però sí en una sala relativament grau, com la de les drassanes on es va fer la presentació de l'any passat.
Com que ni l'ambient ni l'escarransit menjar que se'ns va oferir —de qui va ser la idea de servir safates de xocolata?— mereixen gaire comentari, parlaré directament dels vins que més em van interessar. Van ser aquests:
- Dos xarel·los. Vaig tastar un bon nombre de xarel·los i els dos que més em van agradar van ser tots dos del mateix celler: Mas Tinell. Hi havia el 2009 —en la plenitud de les seves capacitats— i el 2011 —acabat d'embotellar, de gran puresa. Hi havia a la mostra un cert nombre de xarel·los prou bons, en tot un espectre que anava del vins frescos i simples als vins pesats i fustenys. En el punt exacte —per al meu gust— hi havia aquests vins de Mas Tinell. Ambdós assolien aquest equilibri inestable i difícil que fa que el xarel·lo s'expressi de manera pura i estricta.
- Dos macabeus. El Finca els Camps 2010 de Jané Ventura, amb quatre mesos de criança, amb amplada, complexitat, subtilesa —acostant-se a la perfecció. I també un nou vi varietal d'Agustí Torelló Mata que du l'estrany nom de Aptià 2011 i que em va semblar excel·lent. El nom té significat geològic i el vi és un cent per cent macabeu fermentat en bóta i criat sobre les mares fins a sis mesos. A la boca dóna una bella sensació de volum arrodonit i saborós i el nas, malgrat el període de criança en fusta, és del tot net.
- Dos vins voluptuosos. Jané Ventura ja fa temps que treballa la Malvasia de Sitges i alguns dels seus vins blancs n'inclouen, però ara ens va presentar un nou vi monovarietal de malvasia (collita 2011) amb quatre mesos de criança. Aquest vi va ser, per a mi, allò que els americans en diuen el "show-stopper". Em va enlluernar. Em va semblar boníssim. Floral, sedós, diferent, amb multiplicitat de registres. És sec i em duia records de dolçor, sense cap truculència. L'altre vi de la mostra al que escauria el qualificatiu de sensual va ser el Giró Ribot Muscat 2011, un vi afruitadíssim que, màgicament, conserva la puresa que l'allunya de qualsevol temptació exòtica o fada. Persistent, melós i molt bo.
- Un vi vermell. El sumoll 2008 del celler Pardas. No parlo del seu rosat de sumoll, sinó d'un escàs sumoll negre —que no recordo ara com es diu— fet amb raïms de vinyes molt velles, fermentat en castanyer i criat en bótes de roure de segon o tercer any. Quin vi més deliciós! El vaig tastar per primera vegada per recomanació d'en Jaume, de la Fonda Farré de Baro, al Pallars Sobirà. Posat a la copa és com un generador d'aromes de fruites bones, de matisos canviants. A la boca és atípic, fi i llaminer, amb el tremp del sumoll, però molt ben domesticat per una criança molt equilibrada.
Quan vaig sortir de la casa Batlló, els turistes em miraven amb cares d'incomprensió. No vaig poder evitar de pensar quin vi beurien ells aquest vespre. N'hi havia un munt. Eren davant de la Casa Batlló perquè saben —els ho han dit— que és una cosa que cal fer. No els podríem ensenyar que, després de retratar la casa Batlló, han de demanar una copa de macabeu —o de xarel·lo, o de malvasia de sitges— de Catalunya? També vaig pensar: "i nosaltres mateixos, ja ho fem?"