diumenge, 20 de maig del 2012

Retorn a Cal Compte

Tornar a Torroja del Priorat, tornar a Cal Compte, tornar a tastar els vins d'aquesta vila a la terrassa encarada al Montsant i a les vinyes de los Solans. Afegir-hi el pa, l'oli i les avellanes del país. Parlar amb els viticultors sobre les vàlues de les diverses collites, sobre els vins nous. Fer-ho a pleret, sense neguit. Gaudir-ne.

El programa de la Fira del Vi de Falset d'enguany era ple d'activitats engrescadores, però a mi, que m'agrada fugir del tràfec, la proposta que més em venia de gust era la de Cal Compte. Vaig anar-hi i, com ja m'esperava, l'hospitalitat de l'Anna i la seva manera d'obsequiar-nos i de generar l'ambient adequat al tast va ser exquisida.

Hi eren presents set dels cellers de Torroja i hi havia, per tant, una quantitat raonable de vins per tastar. Des del meu punt de vista, el tast tenia la mida justa per poder tastar tots els vins sense aclaparament.  Heus aquí algunes valoracions —personals i intransferibles, tanmateix— del que vaig sentir amb aquells vins.


Els vins d'en Jordi Aixalà cada vegada m'agraden més. El Destrankis 2010 està en un moment formidable. Força fet tot i ser tan jove, cremós a la boca, amb un bon equilibri entre suavitat i trempera. El Pardelasses 2010, en canvi, és un vi de força més recorregut. Ara està acabat d'embotellar i es troba en una fase duríssima, però... quina matèria hi ha allà dintre! Caldria comprar-lo ara —abans que s'exhaureixi— i saber esperar amb paciència que als seus tanins salvatges els arribi el moment dolç. La novetat d'aquest any és El Coster de l'Alzina 2009, un carinyena de vinyes velles que em va arribar a l'anima i que demostra que en Jordi és capaç de fer vins elegants i d'una complexitat aromàtica impressionant. Net, fluid, lleument cremós, saborós i —ho repeteixo— elegant.

L'altre celler de Torroja que fa vins que em fan delir és el de la trinca formada per Laurent Combier, Peter Fisher i Jean Michel Gerin. El celler, ja ho sabeu, es diu Trio Infernal i a Cal Compte vàrem poder tastar —mentre vèiem, a l'altra banda del torrent, les vinyes d'on surten aquests vins— el Riu, el blanc de garnatxa blanca i macabeu 0/3 i l'impressionant Trio Infernal 2/3 2007. Tots tres són deliciosos, però el 2/3 és monumental. És un monovarietal de carinyena de vinyes molt velles, amorosit, complex, cremós, amb torrats elegantíssims, molt fresc, fluid i pur. És gran.


Dels vins del celler Mayol jo triaria el Brogit 2008, que és profund, de bona fruita madura, net i atractiu, persistent, amb longitud. De Llicorella Vins em va agradar el nou Aònia 2009 i, més encara, el Mas Saura 2008, que té tremp i volum i és inequívocament prioratí. Els que valorin la concentració estimaran el Melis 2006, que és un vi d'una riquesa i una potència excepcionals.

Els vins de Terroir al Límit mereixerien un capítol a part, un capítol que voldré escriure, algun dia. Ara per ara, em limitaré a dir que Les Manyes 2009 em va semblar que tenia una immensa qualitat. ["em va semblar" no és un simple recurs lingüístic. Resulta que en Dominik té el costum d'oferir sempre els seus vins en dosis petitíssimes... ]