dimecres, 7 de novembre de 2012

Batlliu de Sort: any dos

En aquests dies de Tots Sants, al Pallars Sobirà hi ha hagut grans nuvolades, moments amb ullades de sol esplèndides i llargues estones de pluja. He visitat Esplà i Romadriu, he caminat per les valls de Santa Magdalena, he comprat una "Peça d'Altron" a la Fira de Sort i he tornat a tastar els vins de la segona collita de Batlliu de Sort. Fa poc que vaig pujar a la borda de Cebrià —a tocar dels nou-cents metres d'alçada—  i amb en Rabasa, l'Aleix i en Ramon vàrem estar tastant el seu Biu Blanc 2011 i el seu Biu Negre 2011, mentre plovia a les vinyes i al celler anava fermentant la verema del 2012. Ara, en aquest moment en que la sensació de tardor és més plena, he tornat a obrir dues ampolles d'aquests vins i he vist que les bones sensacions que vaig notar al celler no eren pas cap miratge.


Fem un parèntesi per parlar de pluges i de temperatures. Observem —per posar un exemple— els valors climatològics de Mâcon: 859.3 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana de 7.4 graus; temperatura màxima mitjana de 16.1 graus. Comparem-los ara amb els del Batlliu de Sort segons l'Atles Climàtic Digital de Catalunya: 867.0 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana 3.8 graus; temperatura màxima mitjana 16.7 graus. La semblança és molt gran. És clar que aquesta similitud climàtica no farà, per ella mateixa, que del Batlliu de Sort en surti automàticament un Pouilly-Fuissé, però trobo que val la pena prendre nota de quin clima estem parlant quan parlem del Batlliu de Sort, entre Olp i la Bastida.


El Biu negre 2011 és un pinot noir sense fusta que val la pena de conèixer. És vermell lluent i, quan ha agafat una mica d'oxigen, és fruitat i té un atractiu immediat i directe. Més enllà, és d'aquells vins que t'omplen la boca amb bones sensacions de fruita saborosa i fluida. Mentre el paladejava, pensava en una frase que he sentit a dir al Quim Vila i que pot semblar ridícula si s'escolta fora de context: aigua de fruites. Només que tingués una miqueta més de complexitat —un pas per bocoi, una criança que no el desvirtuï— podria esdevenir, potser, un vi remarcable i profund.

La collita 2010 del Biu Blanc (en vaig parlar aquí) era una mena de cosa que potser algú podria considerar estrafolària però que jo estic content d'haver tastat: era un pinot noir vinificat en blanc amb qualitats estranyes i desconcertants, però que incitaven a la reflexió. El que hi ha a les ampolles del Biu Blanc 2011 no té res a veure amb allò. Es tracta d'un vi de riesling amb un cert percentatge de viognier que m'ha semblat excel·lent, expressiu i al mateix temps seriós i exacte, amb força fruita blanca i algun toc inequívocament riesling. El cupatge amb viognier sembla un encert perquè el vi té un volum fresc i melós, que s'allargassa sense perdre l'equilibri entre acidesa, dolçor de fuita i tonalitat. M'ha semblat que era un vi molt bo, sorprenentment, inequívocament bo.

Són dos vins que s'oposen al tedi i em conviden a seguir recorrent la nostra enografia, sense por de caure, ni a curt ni a mitjà termini, en l'avorriment o la displicència.

2 comentaris:

Oriol Molinos ha dit...

Quin gust llegir aquestes reflexions. Especialment del blanc. El 2010 era com un petazeta a la boca, una cosa sorprenent. Fa unes setmanes, en tastar el 2011, i en descobrir un vi tant diferent, vaig córrer a buscar un 2010. Necessitava tornar-lo a probar.

Jaume ha dit...

Hola Oriol,

Vas trobar el 2010?

Jaume