dimecres, 24 d’abril de 2013

Els xarel·los de Can Credo

Ja feia anys que el vi blanc que feien a Recaredo —se'n deia Can Credo, en record del nom tradicional del mas pairal de la família— era per a mi una referència del xarel·lo més pur i precís, com a mi més m'agrada. Ara, els amics d'aquest celler admirable —principalment en Joan Rubió— han donat una sèrie de turns of the screw importants, tots en la bona direcció. Han segregat —conceptualment— els vins tranquils dels caves, sota el nom de Celler Credo; han culminat el seu procés cap a l'agricultura més respectuosa amb la terra; s'han centrat en el xarel·lo; han passat d'un únic xarel·lo a una gamma de, com a mínim, tres vins diversos —i l'han completada amb un nombre variable de vins singulars, experimentals, agrupats sota el nom de L'Obrador de Can Credo.


Sentir parlar en Joan sobre el conreu de la terra m'embadaleix. Dir-ne només «biodinàmica» és simplificar massa. Hi ha seny, respecte, coneixement empíric, ciència, consciència, radicalitat i rauxa; i en canvi no hi ha ni un bri d'afectació ni de superstició —dos defectes que més d'una vegada enterboleixen el món de la biodinàmica. Si mai heu tingut el plaer de parlar d'agricultura amb ell —millor encara si és a la mateixa vinya, envoltats pels ceps, els fems, la matèria viva— segur que enteneu el que vull dir.

Parlem, doncs, dels xarel·los del Celler Credo, que vénen tots ells de vuit hectàrees de vinya a l'indret de la Pedra Blanca, entre la font del Ferro i el torrent de la Salada. Ara per ara, hi ha cinc vins —tres de la gamma «comercial» i dos de l'Obrador— i he tingut el privilegi de poder-los tastar tots junts, en companyia d'en Joan i d'un grup de persones expertes. Els vins són aquests:
  • Miranius 2012 —el modest. La paraula «miranius» significa «badoc» i no apareix ni al DLC ni a l'Alcover-Moll, però em consta que és encara una paraula prou viva a diversos indrets. En Joan m'explica que se'ls va acudir quan es van trobar a la vinya una guineu que badava tranquil·lament. És l'únic vi de la sèrie que no és cent per cent xarel·lo: Hi ha macabeu i una miqueta de chardonnay. Senzill, modest, però amb la bona educació i les virtuts dels seus germans més grans. Frescor cítrica, puresa del xarel·lo i només un puntet de complaença, de relaxament, que el fa més assequible, menys «intel·lectual».
  • Aloers 2011 —el bell. El nom fa referència a un alou. És cent per cent xarel·lo d'una vinya plantada l'any noranta-quatre. La vinificació és interessantíssima perquè aquest vi blanc té maceració amb la rapa i un parell de mesos de criança amb les mares, sense contacte amb fusta. El resultat és extraordinari —és un vi de gran bellesa— amb un nas que és al mateix temps complex i elegant, en el que hi pots trobar, si hi pares prou atenció, notes d'herbes d'olor del nostre país. Les característiques comunes de tots aquests xarel·los —puresa, austeritat, caràcter reductiu, acidesa cítrica, sabors de la gamma dels amargosos— hi són ben presents. És un vi que evoluciona constantment mentre el tens a la copa i incita al plaer.
  • Can Credo 2010 —el perfecte. Aquest xarel·lo emblemàtic passa dos o tres dies de maceració amb les pells i un mes en bóta usada. Crec que he anat tastant cada nova collita des de fa uns anys i sempre m'ha agradat. Necessita temps a l'ampolla i també necessita un temps a la copa per anar-se obrint. Quan ho fa, va deixant anar aromes cítriques, potser minerals, molt subtils i elegantíssimes, sense màcula. Em produeix sensació de perfecció sensorial, de puresa, de rectitud —orthos— com la del tiralínies. Delícia de volum contingut, de pes equilibrat, sedós i tens. Vi de silenci, de glop atent. Vi que potser pot créixer al celler durant un parell o tres d'anys. 
Endemés, hi ha dos xarel·los de l'Obrador de Can Credo, de producció minúscula, que es diuen Estrany 2011 i Capficat 2012.  Dos vins impressionants que intentaré dilucidar a la segona part d'aquest article.



2 comentaris:

Pep T.M ha dit...

Bona tarda Jaume,
Ahir llegia sobre aquests nous blancs de Recaredo, no sóc gaire amant del Xarel.lo però només saber qui hi ha al darrera d'aquests vins la satisfacció està garantitzada, a veure si puc fer-me amb alguna ampolla. Casualment aquesta nit obrirem Els Raustals 2007, última anyada d'aquest gran vi.

Salut.

Jaume Aguadé ha dit...

Hola Pep!

Que vagi de gust aquest Raustals. Pensa que, pel que sé, no hi haurà cap més collita de Raustals...

Salut!

Jaume