diumenge, 26 de maig de 2013

Rocallís

De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Diria que aquests són els versos inicials de Els Bells Camins, d'en Miquel Martí i Pol que, per alguna associació mental, m'han vingut a la memòria aquest vespre que hem decidit obrir una ampolla de El Rocallís de la collita del 2006.

Recordo que he trepitjat més de dues i més de tres vegades aquesta vinya calcària, rocallosa, que és a tocar mateix de la masia de Can Ràfols. És una vinya plantada amb ceps d'una varietat sense nom que va crear Luigi  Manzoni els anys trenta del segle passat, com a creuament de riesling i pinot blanc. Manzoni la va designar amb la notació 6.0.13 però ara tothom en diu «incrocio Manzoni»  perquè, fet i fet, és la més coneguda de les varietats que va crear el professore de Conegliano. Si la varietat, doncs, no podrà tenir mai el prestigi que tenen les que poden presumir d'un origen que es perd en la nit dels temps, el cert és que al nostre país es fan un parell o tres de bons vins amb aquesta varietat, dels que n'hi ha un que a mi m'encanta: El Rocallís de Can Ràfols dels Caus.


Llegeixo a l'etiqueta que el 2006 en Carles Esteve només va fer 1.192 ampolles d'aquest vi prodigiós, i ara que han passat sis anys —un temps que només m'atreveixo a esperar en alguns vins blancs que m'ofereixen plena confiança— jo diria que està en la plenitud de les seves virtuts. El color s'ha daurat lleument i les aromes que emet són profundes, complexes, marcades i netes, en equilibri exacte entre fruites i flors. Hi ha densitat sense cap nota licorosa, hi ha un puntet de fumat, un toc cremós, un conjunt harmònic i ben madur. L'atac és ple i voluptuós, sense pèrdua de tremp, sense destensió. Al mig-gust comencen les notes més cítriques que després s'expandeixen en tot de matisos amargosos.

Que bé que li ha anat l'espera d'aquests anys! Quines indesxifrables transformacions li ha calgut superar per arribar a aquest moment de plenitud! No hi ha cap símptoma d'oxidació ni de pesantor en aquest «camí de perfecció» cap a la complexitat. És fresc, amb una mica de pell de llimona i una mica de pera, sense cap rastre de fusta cantelluda ni d'alcohol destriat ni molt menys d'allò que en diuen «fruites exòtiques», ni d'altres bajanades.


Mentre gaudim d'aquesta ampolla, molt lentament, tenim al nostre davant un pom de peònies que s'han obert sense decadència i la seva presència s'adiu tant amb la bellesa del vi que, a l'hora del crepuscle, ens identifiquem, goluts, amb en Martí i Pol i bevem —creiem beure—  la llum esplendorosa del crepuscle.

2 comentaris:

Pep T.M ha dit...

Una auténtica joya, sí seyoor, un vi que amb els anys va guanyant en matisos i complexitat. Fa uns mesos vam obrir un magnum de La Calma 1999, de traca i mocador, per gaudir-ne glop a glop, dos dels millors blancs nacionals que he tastat fins ara, sense cap mena de dubte.

Salut!

Jaume Aguadé ha dit...

Caram, Pep! Un màgnum de la Calma del 99!! Com deia la meva àvia, això són "palabras mayores"! De fet, el desembre del 2010, el dia que a can Ràfols obren les portes, també van acabar obrint-nos un màgnum de la Calma precisament del 99, o sigui que sé de què estem parlant! Immens!

Salut i bons màgnums!

Jaume