dissabte, 20 de juliol del 2013

Perfumada parellada

Dels blancs —tranquils o espumosos— que he anat bevent en aquest temps de calor i tempestes, en triaré un per aquest article d'avui.

És una edició especial de Llopart commemorativa dels 125 anys del primer cava que va fer en Jaume Llopart el 1887. És un brut nature, es diu Original 1887 i d'entrada ja sorprèn perquè la varietat majoritària és la parellada —de fet, montònega— que representa el cinquanta per cent del cupatge. La resta es reparteix a parts iguals entre xarel·lo i macabeu. La criança ha estat de més de cinc anys i les vinyes tenen totes més de cinquanta anys. La presentació d'aquest cava és molt atractiva i està etiquetat amb una reproducció de la primera etiqueta del 1887. L'ampolla que vaig obrir havia estat degollada el desembre de l'any passat. La guardava per alguna ocasió escaient perquè intuïa que es podria tractar d'un vi força interessant —i no em va decebre gens!

El vi té un to daurat, però lleu, gens cridaner. L'hem begut en una copa Riedel Vinum chardonnay perquè aquests escumosos de llarga criança m'agraden més en una copa d'aquestes que no pas en les flautes habituals —coses meves.

L'espectre aromàtic m'ha semblat exquisit. Del bo i millor que recordo en aquests darrers temps. Per anar olorant a pleret i anar-hi trobant nous matisos a mida que la bombolla es fon sense que el vi decaigui. Hi ha una mica de pastisseria, una mica de mel, alguna nota cítrica —tot molt ben equilibrat i net.

A la boca s'hi troben les virtuts de la llarga criança —que agradaran més a uns que a altres, però a mi m'encanten. La bombolla, arribat en aquest punt, ja gairebé s'ha fos, però acarona la boca. Hi ha un equilibri excel·lent entre l'amplada de sabor i la netedat. Passa el temps i quan ja fa estona que l'ampolla és oberta encara m'agrada més. Hi ha pes de criança i fondària sense cap nota pesada, licorosa ni fada. El pas de boca és molt precís, molt expressiu, sense perdre la necessària austeritat.

Mentre tasto aquest vi que m'agrada tant, em retrec a mi mateix la poca atenció que dedico als nostres grans vins espumosos.

*  *  *

Vaig escrivint aquest article i vaig donant voltes a la pregunta de si l'hauria d'acabar amb allò que els americans en diuen «disclosure». Aquí la teniu: aquesta ampolla me la va regalar el celler. Un dia van trucar a la porta de casa meva i em van lliurar una ampolla de Llopart Original 1887. En contra del que pensen alguns amics meus, aquesta situació és molt poc, molt poc, molt poc habitual. Quan succeeix, tampoc no faig cap gran escarafall perquè, si us he de ser sincer, no trobo cap mal en que els cellers donin alguna facilitat als que difonem als vents d'Internet les epístoles dels vins catalans. No puc imaginar que si aquesta ampolla de Llopart l'hagués pagada amb els meus diners, hi hagués trobat cap virtut diferent.....