dijous, 27 de febrer de 2014

Delejo pinot

Delejo pinot noir. Fa dies que no bec altra cosa. Per exemple, els de Michel Poulleau —que no pertanyen a aquestes pàgines. Avui mateix, he pujat a la borda de Cebrià a parlar amb en Ramon —de Batlliu de Sort— sobre els seus vins del 2013 i he tastat —entre altres coses— el pinot que esdevindrà el Biu 2013. Caldrà estar-hi amatent perquè el líquid que s'està criant ens aquests freds dipòsits del Pallars Sobirà anuncia ja ara mateix unes decidides virtuts d'elegància i complexitat. I encara caldrà estar més amatent a l'aparició —si s'arriba a confirmar— d'unes poques ampolles d'un nou vi que potser es dirà Nero 2013 i que és un pinot noir sense sulfurós, vinificat amb un 30% de la seva rapa: tastat en la fredor d'aquest vespre pallarès, de cara a les neus del Pic de l'Orri —que la llum baixa del sol tenyia lleument de magenta—, m'ha semblat una delícia —potser el vi del Batlliu que més s'acostarà a l'ideal de frescor, fruita, elegància i rectitud a què tendeix aquest celler pirinenc.


Repasso alguns vins de Catalunya fets amb pinot noir que tinc a l'abast. Per exemple, l'exquisit Acusp —la collita 2012 em sembla extraordinària— que, tanmateix, crec que mereix els honors de la guarda —cinc anys, o més, per veure fins on arriba la seva grandesa. O el pinot de Capçanes, que fa temps que no tasto, però que la primera ampolla que vaig destapar (crec que era un 2007) em va seduir i fins crec que va aparèixer en aquests apunts d'enografia. O encara el pinot de l'Abadia de Poblet —que potser no és el meu preferit, però té prou entitat i, a més, té la virtut de fer-nos evocar el binomi Císter-Pinot.

Parlant dels bernardins i del (de la?) pinot—la varietat que molts consideren com la més arcaica de totes —, hi ha una teoria que afirma que el pinot noir podria ben bé ser una varietat ancestral de Catalunya —una teoria que podria fer emmudir els que estigmatitzen els vins catalans fets amb pinot acusant-los de no ser prou nostrats. La teoria és plausible, però potser és indemostrable. Afirma que quan els monjos del Císter van venir a Poblet el 1150 ja duien sota el braç una de les seves possessions més preuades: els ceps de pinot noir de la seva Borgonya. Potser sí o potser no, potser van començar a vinificar les varietats que hi havia a la Conca de Barberà en aquell moment. Però no sembla més natural imaginar que els monjos preferissin la seva estimada pinot?

Tanmateix, he acabat obrint l'ampolla d'Abadia de Poblet 2009 i ara tinc aquest vi a la copa —una Riedel Vinum Borgonya que no m'acaba de fer el pes. És un vi clàssic, agradable, que pel meu gust marca massa una cert estil de fusta amb torrats conspicus que amaguen la fruita. Però dit això, el vi em va seduint més i més a cada glop i ben aviat vaig trobant que m'agrada l'indici de "caixa de puros", l'equilibrada i fresca suavitat, l'acidesa ben col·locada.