Thule

Dues setmanes sense tastar el vi. He estat en una illa inhòspita sense vinyes ni oliveres, sense arbres, sense horts, modelada pels vents, el gel i el volcanisme. No hi ha pràcticament res de tot allò que nosaltres, en el nostre món, pensem que és connatural a la vida humana. Ja he parlat del vi i l'oli, i dels arbres i els boscos. Tampoc no hi creix ni un enciam ni unes bledes ni un tomàquet i amb prou feines alguna patata. Les muntanyes són informes i sense personalitat definida. No hi ha camins i, de fet, hi ha pocs llocs on s'hi pugui caminar —encara que estiguis disposat a lluitar contra els elements.

Aquest lloc inhòspit té —no cal dir-ho— un encant especial i salvatge per als que hem nascut al paral·lel 41. Però a mi em va costar força imaginar haver de prescindir de coses que duem tan al nostre interior com l'alternança del dia i la nit ("Urget diem nox et dies noctem" diu un rellotge de sol que veig cada dia), o dels productes de la terra que ens semblen més elementals, com la immensa varietat de verdures i fruites extraordinàries que collim, com el vi.

Ara que he tornat, em sembla com si encara trobés més admirables els productes del nostre entorn. M'he sadollat de préssecs, d'amanides. He demostrat la meva golafreria amb un grapat d'escamarlans grossos, acompanyats amb una ampolla de les que fan a Gramona. He obert vins negres simples, primitius, com el descarat vi jove de Les Sorts, i vins blancs prims i eteris, com la parellada gràcil de Visendra. Vins que em confirmen, d'alguna manera subliminal, que sóc al meu país.

Avui he tornat a escoltar les paraules de Salvat-Papasseit dites amb la veu rotunda  i moderadament fatxenda de l'Ovidi Montllor. Per exemple, "Tot l'enyor de demà", on el poeta parla del vi "que de tants dies no he begut". Aquest viatge meu a l'illa inhòspita m'ha comportat una certa epifania d'aquest país nostre que sembla talment fet a la mida humana.