dissabte, 16 d’agost de 2014

Carinyena blanca: tres exemples

En un mateix àpat vaig poder beure tres vins ben diferents que tenien en comú que estaven fets a partir de carinyena blanca.

Diuen que la carinyena blanca és una mutació de la carinyena (negra) detectada ara fa més de cent anys. N'hi ha poquíssima —al Rosselló i una mica a l'Empordà, en algunes vinyes velles que jo veig com joies que caldria preservar. En un "país normal", aquesta raresa singular fóra valorada com un tret d'identitat i potser fins i tot se'n faria bandera. Aquí, en canvi, ara per ara és una varietat proscrita sense reconeixement legal.


En aquell àpat, d'entrada, vam tastar el Babalà 2013, un "vi blanc simpàtic" (segons diu l'etiqueta) fet a la cooperativa d'Espolla. Aquesta adjectivació de "simpàtic" no m'agrada gaire (encara és pitjor quan sento parlar de "vi sexy"!) però és cert que aquest vi és atractiu i també és cert que quan l'ofereixo als meus amics així que arriben, desperta ràpidament l'interès i incita a parar esment en el vi. Fa poc, en Ramon Roset en parlava en el seu blog i m'estalviava de fer-ne aquí una descripció —que poc podria afegir a allò que tan bé diu en Ramon. Em limitaré a citar el comentari que fa ell sobre l'elaboració d'aquest vi atípic:
«...el seu cupatge, dominat en un 75% per la carinyena blanca, una de les varietats invisibles per les administracions vinícoles catalanes. L’altre 25% del seu cupatge és muscat d’Alexandria. Aquest cupatge tan singular fermenta conjuntament a temperatura controlada en dipòsits de ciment. Una altra de les singularitats d’aquest vi és que paren la seva fermentació mitjançant l’ús de fred per deixar-hi una mica de sucre residual. Posteriorment rep una criança amb les seves mares durant 4 mesos, fent-li bastonatges cada setmana.»
És un vi que, en la meva opinió, té un cert encant, però és relativament efímer. Vull dir que el punt d'enjòlit que produeix dura poca estona. Per això, en serveixo una única copa i així puc passar ràpidament a vins més profunds i persistents.

Per exemple, la carinyena blanca 100% de Mas Pòlit de la collita 2013 —un vi d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, potser irrepetible, que m'ha semblat extraordinari i del qual només se'n van fer unes cinc-centes ampolles. Si no és la millor carinyena blanca que he tastat, s'hi deu acostar força. El to és força clar i les aromes —que inclouen notes cítriques i de raïm net— són austeres i serioses, però a la boca hi entra amb una qualitat que deixa l'ànim en suspens. És melós —però amb un gran tremp— i té una suavitat que s'expandeix a tota l'amplada de la boca, allargant-s'hi sense perdre les seves virtuts. Hi ha el caràcter lleugerament atípic d'aquesta varietat esparsa. Fa poc, vaig parlar d'aquest vi amb un viticultor de l'Empordà —una persona jove, sàvia en l'art de fer vi— i em va dir que aquesta carinyena blanca de Mas Pòlit no creia que fos la millor carinyena blanca possible "però és la que més s'hi ha acostat"

Finalment, vaig destapar una ampolla d'Essència 2013 —amb el recuit de Fonteta i la mel de la Roser Viader i en Josep Noguer. Aquest és un vi d'en Salvador Batlle, a Agullana, fet a partir de carinyena blanca pel mètode de reducció del most per ebullició (deixaré per un article proper parlar més a fons del "vi bullit", perquè és molt el que es pot dir sobre aquest tema). Quan vaig visitar en Salvador, de tots els vins que em va donar a tastar, aquest és el que em va semblar més meravella, i l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla, amb uns amics, va donar lloc a uns instants compartits de beatífica delectança: cap de nosaltres no va restar indiferent a la seva aroma penetrant —fruits secs i ametlles torrades... i moltes altres coses—, a la seva untuositat immensa, ben acompanyada d'una acidesa que li dóna estructura. És un vi amb una densitat de matisos indescriptible, ple de mel, que persisteix llargament als sentits i a la memòria. Li escau bé el nom d'"Essència" i té alguna cosa que anomenaria —gairebé em fa vergonya dir-ho— "espiritual".

Heus aquí tres vins fets amb la mateixa varietat de raïm —la il·legal carinyena blanca— que són immensament diferents un de l'altre. I la seva diferència procedeix, evidentment, de l'acció humana, de l'art (artifici?, artesania?...) de l'enòleg. A partir d'aquí, podríem iniciar una discussió sobre el significat —o la manca de significat— del terme "vi natural". Però potser no és ara el moment d'embolicar la troca....

2 comentaris:

Ramon Roset i Morera ha dit...

Bon dia Jaume!

Gràcies per citar-me.

Jo també sóc un gran amant de la carinyena blanca de Mas Pòlit,tot i que, sota el meu punt de vista, les millors carinyena blanques actualment són els Microvins de Carinyena Blanca del Celler La Vinyeta, tan el jove 2012 com el barrica 2011.

Tanmateix, segur que el projecte d'en Salvador de Cosmic Celler a Agullana, basat exclusivament en carinyenes blanques li donarà un bon impuls a aquesta varietat tan maltractada per les institucions.

Salut i fins aviat!

Ramon



Jaume Aguadé ha dit...

Bon dia, Ramon!

No tinc a mà ni els vins de la Vinyeta ni les notes de tast de les seves carinyenes blanques, però, parlant de memòria, em sembla que la de mas Pòlit és potser més elegant.

De tota manera, tinc referències d'una altra carinyena blanca que potser haurem de tenir en compte. Ja en parlarem quan l'hagi tastat.

Salut!

Jaume