Segurament, no em pertoca a mi dilucidar aquestes qüestions, ni tampoc no vull parlar d'aquesta «denominació» que a qualsevol observador imparcial ha de semblar forçosament nefasta. Una organització administrativa que, si les coses van com han d'anar —si arribem aviat a la nostra República—, té els dies comptats i el nom de la qual —comença per «c»— no tornarà a aparèixer en aquest blog.
Dic això perquè la situació em sap greu cada vegada que destapo una ampolla d'algun dels nostres vins escumosos que més estimo, i dic això també perquè jo, personalment, contemplo aquests grans vins com a motiu d'introspecció —i no pas de xerinola.
Aquest vespre, per exemple, he tornat a escoltar unes músiques que produeixen en mi sensacions d'aïllament, de lleu malenconia —però no pas una malenconia ploramiques, sinó una malenconia més existencial, més còsmica. Una d'aquestes obres és Her First Dance, de Misha Alperin, amb Anja Lechner al violoncel i Arkady Shilkloper amb la trompa. I per acompanyar aquesta música —lleument pertorbadora, entre amenaçadora i poètica— he destapat una ampolla de Blanca Cusiné 2009 (degollat ara fa uns sis mesos).
És un vi que neix a la finca de les Torres, prop dels set-cents metres d'alçada, en un altiplà sobre la riera de Pontons. Està fet amb chardonnay i un pinot noir que va fermentar en bóta. I és una delícia! Amb bombolla fina i aromes molt netes que conviden a ensumar a pleret, amb fruita com la pera i fruits secs tendres, amb uns lleus indicis de pastisseria i una sensació de «maduresa fresca». Un vi idoni per a una estona de repòs —sense indolència— com la que em proporciona el piano de l'Alperin. Al tast, sorprèn l'equilibrada barreja de corpulència i volatilitat, la intensitat del sabor, el delicat acompanyament de la bombolla, que resta en un segon pla. Cap pesantor oxidativa. Un lleu tacte untuós, una qualitat que persisteix... cap xerinola.
