M'agrada molt recórrer amb bicicleta el país on neix aquest vi. L'Avella, Font-rubí, la vall del Foix, la Llacuna... Un tomb excel·lent que he fet força vegades és el següent: Surto de Sant Pere de Riudebitlles, faig els dos quilòmetres (desagradosos) fins el trencall del Cerdà de Palou, passo pel Pla del Penedès fins a Sabanell i segueixo fins Guardiola. Aleshores, m'enfilo amunt —és una pujada agradable— fins el bonic altiplà on hi ha l'Avella i Font-rubí, i també vinyes del celler Mont-rubí. A partir d'aquí, generalment segueixo pujant el collet de la Serra, baixo a la Llacuna i torno ràpidament al punt d'origen per Rofes, Sant Joan i Sant Quintí de Mediona. El paisatge és magnífic i les vinyes encara hi afegeixen un al·licient suplementari.
L'altre dia, en acabat d'un tast memorable, vaig voler resseguir aquesta mateixa comarca, aquest cop amb cotxe. Era molt bonic anar observant els diversos estats de la brotada dels ceps en funció de l'alçada, el terreny, l'exposició... A la partida que en diuen de les Dorones, vaig aturar-me a fer alguna fotografia. Aquí, la brotada era incipient, molt tendra. Ni conec la propietat d'aquests ceps, ni la seva raça, però els seus braços que es recargolen cap el cel, i la bonica llum que els il·lumina, me'ls fa atractius.
També vaig aturar-me un moment al celler d'en Josep Queralt i vaig comprar un Gaintus 2009, perquè ara feia temps que no en destapava cap ampolla i perquè en Josep es mereix que li reconeguem la prioritat en la recuperació del sumoll. I també perquè, d'alguna manera que no cal justificar, fa dies que em deleixo per retrobar-me amb els millors vins de sumoll.
Sumoll! Que desconegut que és, encara! Fou una de les varietats més importants del país, com ja consta a una memòria presentada el 1787 a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona. Però, a partir dels anys 70 del segle passat, el sumoll s'arrenca massivament. Ara mateix, a les estadístiques de la DO Penedès hi consten unes 26 ha de sumoll —tantes com de chenin blanc i per sota de les de riesling— que hem de comparar, per exemple, amb les més de mil cinc-centes de merlot. Recordem les paraules d'un llibre clàssic del 1979 que diu «...sumoll, una varietat no massa recomanable, perquè a part de no envellir massa bé és excessivament fustosa al paladar...». Encara avui, de vins de sumoll n'hi ha pocs i allò que en diuen «el gran públic» els desconeix absolutament. Són «rareses» de les que en gaudim un petit grup d'adeptes.
El Gaintus 2009 és un gran vi. Procedeix d'una vinya d'una ha que es va plantar fa uns seixanta anys. Se n'han fet 2.099 ampolles i una d'aquestes és la que vaig destapar jo l'altre dia. En Josep m'ha explicat com va ser la vinificació d'aquest Gaintus: verema manual en caixes de vint kg, transport al celler en camió frigorífic, maceració pel·licular en fred, fermentació amb llevat autòcton en dipòsits de fusta oberts de 1.500 l, criança de catorze mesos en cinc bótes de roure francès de 300 l, dues de les quals noves.
A l'hora de triar la copa per beure aquest vi, he dubtat. Un dels efectes de tenir una cultura del vi a Catalunya tan precària, tan primparada, és que no hi hagi «cànons d'ús» i sovint haguem de «descobrir» les coses per nosaltres mateixos —efecte que no és del tot negatiu. El cas és que jo m'he decidit per una copa tipus Borgonya, d'aquelles de panxa ampla i vora relativament petita —una Riedel Vinum que, de fet, no m'acaba d'agradar del tot.
No he decantat el vi. El color és molt fosc —no deien que el sumoll és esblaimat?— Les aromes són de bosc, d'herbes molles, de llimona, de romaní, de gerds... amb alguna lleu nota torrada. El tast és fresc i àcid, allunyat dels paradigmes càlids i compotats més usuals. Els sabors són complexos, refrescants, fluids, lineals —elegants. L'acidesa és notable i les diverses tonalitats de l'espectre dels sabors àcids —no pas agrassencs— formen part de l'encant d'aquest vi. Els tanins són fins i agradables.
Sembla com si fos un vi de llarg recorregut en el temps. Tinc molt poca experiència en vins de sumoll «vells» (ben poca gent la deu tenir, aquesta experiència), però puc contradir aquella referència que he fet abans sobre que el sumoll «no envelleix massa bé»: Vaig tastar fa poc un extraordinari sumoll 2001 i penso que aquest Gaintus 2009 potser també amaga unes delicadeses que floriran d'aquí uns anys...
És fantàstic que tinguem gent arrauxada que maldi obstinadament per fer vins com aquest. Ens està costant molt que els catalans ens adonem de les virtuts del sumoll, però hi arribarem, segur que sí.
