dimecres, 28 d’octubre de 2015

Pinot noir de la Serra de Prades

Al capdamunt de la Serra de Prades, entre els set-cents cinquanta i els mil metres d'altitud, hi ha només unes petites parcel·les de vinya. Per exemple, n'hi ha a les partides del Mas de Monner i de la Serra, i també hi ha una vinya —els Aubacs— que deu fer una hectàrea i mitja a l'obaga de la Coma, al davant mateix de Vilanova de Prades. Encara en trobarem una altra a la partida de les Planes, allà on el riu de Prades fa un revolt entre el Maset dels Plans i el Molí del Viles, on hi ha una petita resclosa. Algunes d'aquestes vinyes isolades i esparses —potser totes, no ho puc afirmar amb completa seguretat— pertanyen a un petit celler de Vilanova de Prades que es diu Vega-Aixalà. Un celler que mereix una certa atenció.

És un territori on hi pot haver un centenar de dies de glaçada a l'any i la temperatura mitjana anual es situa per sota dels deu graus. La presència de la neu no és un fet insòlit. A més d'això, l'oscil·lació tèrmica és elevada. Pel que fa al sòl, hi trobem molta llicorella com la que defineix el Priorat vinícola.

El celler Vega-Aixalà es va crear fa una dotzena d'anys i segueix sent un celler de dimensions modestes, en un indret que té una situació singular. L'enòleg en en Martí Magrinyà —que ja coneixem per la seva feina al celler Clos Pons—. Produeixen una sèrie de vins que m'ha sorprès molt positivament —ja en parlarem—, però el que em va moure a viatjar fins Vilanova de Prades va ser el delit de conèixer el seu vi de pinot noir.

Ja sé que més d'un fa escarafalls quan sent parlar de pinot noir a Catalunya però, què voleu que us digui, a mi el pinot noir m'enamora —quan està ben fet— i, com que sé que un bon pinot només es pot aconseguir amb una dedicació i un entusiasme immensos, quan en trobo un d'aquells tan frescos i aromàtics, tan purs —un Acusp, un Biu, per exemple— em vénen ganes de felicitar qui l'ha fet i d'agrair-li els instants de felicitat que el seu esforç em dóna.


Crec que La Font dels Aubacs 2012 que he begut avui neix a la vinya dels Aubacs que he explicat abans, a uns vuit-cents setanta-cinc metres d'altitud, amb orientació nord i nord-est. La vinya es veu ben bé des del poble mateix. Ha tingut uns vuit mesos de criança en bóta i té un vermell translúcid i una llàgrima discreta. N'hi ha poquíssimes ampolles: menys de cinc-centes. L'aroma té aquelles fruites característiques, és deliciosa i neta, perfumada i amable; però no és gens superficial i la criança —que no emmascara la puresa sensorial del vi— li deu haver donat aquella elegant multiplicitat que transcendeix la simple delícia de la fruita fresca.

A la boca, el vi es converteix en un plaer fluid i saborós, de tanins subtils, lleu, ingràvid, pur i, per als que, com deia en Salvat-Papasseit, «en sabem el pler», addictiu. Quan s'escalfa una mica, apareixen uns torrats molt i molt suaus, que es barregen amb aquelles notes tan típiques —de «capsa de puros», en dèiem abans—, amb magranes i cireres un pèl àcides. Hi ha una aparent simplicitat, que és com una picada d'ullet adreçada als devots d'aquesta mena de vins.  

Per fer-li els honors que es mereix, he begut aquest vi amb una copa «borgonya» —la Riedel Vinum Pinot Noir que apareix a la fotografia— i he aprofitat l'estona per escoltar «Creation» que és l'últim treball d'en Keith Jarrett, amb una selecció dels seus concerts de l'any passat a Tokyo, Toronto, Paris i Roma.  Han estat uns bons moments.

dijous, 22 d’octubre de 2015

Esteve i Gibert, a can Panxa

El terreny ondulat que baixa del Turó de les Mentides a l'Anoia és un petit país de vinyes, presseguers i boscos, ple d'amagades raconades. Els torrents del Bou, del Sot, de la Pubilla, de la Bruixa; masies com can Milà de la Roca, la Bardera, can Llopard de la Costa, can Panxa; partides com la Fassinaire, el Pou Vermell, la Planeta. El viatger distret —com jo mateix tantes vegades que he passat per aquí sense fixar-m'hi gaire— no s'acaba de fer càrrec del què hi ha i hi ha hagut en aquestes paisatges amables, encarats a tramuntana i a la roca poderosíssima de Montserrat.


Fa uns dies vaig visitar can Panxa i les seves vinyes, perquè m'hi va convidar l'Albert López, l'enòleg del celler Esteve i Gibert. És un celler de dimensions modestes que ha nascut de la reconversió —gradual i ben administrada— de les vinyes d'en Josep Esteve Gibert, de can Panxa. El dia era magnífic, bufava un airet del nord que temperava l'acció del sol i la vista cap a les planes de l'Anoia i el riu de Bitlles, fins a Montserrat, era extraordinària. Malgrat que la diferència d'altitud entre can Panxa i el fons de la vall no és gran cosa, la sensació d'estar enlairats i sotmesos a un clima diferent és notòria. També per a les vinyes.


El celler té una vinya de xarel·lo de més de vuitanta anys, una vinya de merlot, i també té macabeu, garnatxa, sumoll blanc, albarinyo... sempre en quantitats petites. A més, té arrendada una vella vinya de sumoll de la que potser n'hem d'esperar coses interessants. Aquestes vinyes s'aniran sumant al projecte de l'Albert de manera successiva, quan el raïm que donin tingui el nivell que ell exigeix als seus vins. Ell treballa de manera força artesanal, sempre amb fermentacions espontànies i sense afegir llevats.


Quan vaig acostar al nas i als llavis la copa d'Origen 2012 —el xarel·lo sense fusta de la vella vinya de can Panxa— vaig saber immediatament que amb l'Albert m'hi entendria. La vista esplèndida, la bonança del dia, els camps i les vinyes, predisposaven al gaudi, però la qualitat del que tenia a la boca sublimava tota l'experiència i li donava el seu autèntic valor —jo no havia vingut aquí només a mirar el paisatge—. El vi em va sorprendre i em va semblar un gran xarel·lo, un xarel·lo dels que a mi m'agraden, amb una netedat absoluta d'aromes i amb aquella austera estructura en boca, no exempta d'una certa untuositat. Em va quedar clar que L'Albert pertany a aquesta nova generació de «joves mestres del xarel·lo» que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat.

Després del «xoc» d'aquest Origen 2012, encara es pot anar més enllà: Les Vistes 2012 —de la mateixa vinya, però amb una criança en bóta de castanyer de cinc-cents litres—.  Magnífic! Tota la puresa de l'altre vi, però amb més profunditat, amb més complexitat, amb una mica més de greix, de fonoll, amb algun record d'ametlles. Vins frescos, estrictes en la seva linealitat, d'absoluta puresa —la criança amb fusta de castanyer els ha aportat just el que els cal per expressar-se plenament, sense tòrcer gens ni mica la seva rectitud, sense afegir-hi cap màcula, cap pesantor.


Ara tinc al meu celler una ampolla de cadascun dels tres vins que, a dia d'avui, comercialitza el celler Esteve i Gibert. Per sopar he destapat L'Antana 2011, un merlot criat dotze mesos en bordeleses de 225 del que se'n van fer menys de dues mil ampolles. És un merlot que m'ha agradat molt, amb un nas força net que aconsegueix esquivar aquells notes herbàcies que, desgraciadament, són tan freqüents en alguns merlots catalans i quediuen que vénen de les pirazines —però no totes les pirazines són iguals—, i dóna fruita molt madura, perfumada i intensa —com escau a un bon merlot—, densa i complexa. A la boca és dolçor voluminosa i tanins setinats, que omplen i tenen pes i tot és fresc i viu, estructurat i potent. Es queda una mica curt al final —tot s'ha de dir— en un moment en què una certa sequedat, una certa astringència, prenen un protagonisme excessiu. Un vi que vull seguir en les successives collites que, vist el que he vist, poden ser remarcables.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

La joia de Bot

El moment de «descobrir» el Plana d'en Fonoll Selecció ja ha passat perquè, després de guanyar el Vinari d'Or 2014 de la seva categoria —un premi plenament merescut—  tothom que està amatent al bo i millor que es fa al país coneix aquest vi, l'ha tastat i n'ha gaudit amb tota la plenitud. Però el vi encara no havia sortit mai en aquests «apunts» i, en general, no he dedicat als vins de la cooperativa Sant Josep de Bot l'atenció que mereixen. Avui, com que he destapat una esplèndida ampolla de Plana d'en Fonoll Selecció 2006, corregiré una mica aquesta mancança.

La plana de Bot des del Coll del Moro, amb el massís dels Ports al darrera.
Crec que la primera collita d'aquest vi més destacat de l'Agrícola Sant Josep va ser la del 2004, però les seves característiques han anat evolucionant amb les successives collites. Ara és un vi que té un prestigi, un vi de producció limitada —el 2006 van ser menys de cinc mil ampolles—, de llarga guarda, un vi que només s'elabora quan la collita és excel·lent. La base és la carinyena, que constitueix un 30% del cupatge, amb el sirà i el cabernet. Una mica de merlot i una mica de garnatxa completen l'assemblatge —que pot anar variant a les collites posteriors.

És clar que és un vi de la Terra Alta, però els seus autors han preferit inscriure'l a la DO Catalunya. L'explicació que m'han donat és que, encara que l'origen del vi sigui la Terra Alta, encara que des de tots els punts de vista legals pugui anomenar-se Terra Alta, ells creuen que el seu vi no respon a la idiosincràsia més estricta d'un Terra Alta i li escau més una denominació com la de Catalunya. No hi tinc res a objectar.

Ja havia tastat el Plana d'en Fonoll Selecció 2006 fa un temps i avui sabia, per tant, que em plauria molt. Però quan tens tota una ampolla —i, el que és encara més important, tot el temps del món— per ensumar, tastar, compartir, enraonar, contrastar... és quan realment pots acostar-te de debò a allò que el vi et pot ensenyar. L'he decantat —ho recomanen a l'etiqueta— i encara l'hem deixat un breu temps a la copa, ensumant ara i adés. La copa és la Scott-Zwiesel Cru Classic #1, la meva copa de cada dia per als vins negres de criança —una copa magnífica en el seu segment de preu.

La densitat d'aromes és elegant i múltiple, sense sobre-amplificació. Una mica de compota, una mica d'herbes boscanes d'olor, un rerefons una mica balsàmic. Sensació de maduresa i, al mateix temps, d'austeritat. Cap ardència, cap verdura, cap fusta, cap brutedat. A la boca hi ha una densa suavitat, no exempta de força. Aquí sí que la carinyena ja s'expressa una mica més. Hi ha una bella dialèctica entre el que és melós i el que és rabiüt (en el sentit de ferm, sense arribar a ser aspre). Per damunt de tot, hi ha una perfecta integració de tots els components i de totes les varietats. Els tanins, la fruita ben madura, l'acidesa, l'estructura, el pes... Sensacions de corpulència, incisives, que conviuen amb una fluïdesa amable i setinada.

Vi per a la taula i per a la sobretaula. Si n'obriu una ampolla per als vostres amics, feu-ho en un dia que no hi hagi pressa. I teniu-ne a punt una segona ampolla... com a mínim.

Post-scriptum: En aquest blog, mai no parlo de preus, però em sembla que avui ho faré, perquè trobo que el preu d'aquest vi atempta contra qualsevol principi de la lògica o del sentit comú, i només es pot explicar per la situació paradoxal que viu el nostre país en tots els àmbits. És un vi de gran qualitat, de producció curta, de llarga criança, d'una collita de fa nou anys, i és un vi que ha guanyat el primer premi del concurs més important del país. Malgrat tot això, l'ampolla que surt a la fotografia la vaig comprar per menys de vint euros. En un país «normal», en un país que estimés i valorés les seves coses més essencials, aquesta ampolla costaria dues, tres o quatre vegades més. Com a consumidor amb recursos econòmics limitats —com tanta gent— podria estar content de poder accedir a aquesta ganga, però com a ciutadà trobo que alguna cosa no està funcionant prou bé. Potser és un problema d'autoestima.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Itinerari amb vinyes

Eren les vuit del matí tocades i feia una mica de fresca, però no gaire. He descarregat la meva bicicleta de carretera —que ja fa anys que ha passat de ser «antiquada» a ser «clàssica»— al darrere del celler Rendé-Masdéu, a l'Espluga de Francolí i he començat a enfilar la preciosa carretera que va a Prades pel coll de les Masies. Una boira espessa oculta els paisatges, però m'ha semblat que se n'aniria aviat. Quan pedalejo ran de la muralla que separa les vinyes d'Abadia de Poblet de les de Milmanda, només el Castell de Riudabella sura per damunt del mar de boires, però el sol ja escalfa prou i comença a llepar els ceps arrenglerats de Milmanda. Les vinyes van apareixent rengle a rengle.

La carretera entra al barranc del Tillar i s'acaben les vinyes. La pujada és franca i agradable; no fa ni fred ni calor. Quan comencen les llaçades, ja veig al capdamunt del vessant del Serrat de la Mina les dretes vinyes de Cara Nord, encimbellades entre els vuit-cents cinquanta i els nou-cents cinquanta metres d'altitud. El terreny és de llicorella de color marró. Contradient el nom del celler, aquestes vinyes estan encarades a migdia-llevant, però penso que «Cara Nord» fa referència a que les vinyes són efectivament a la banda més septentrional de les serres de Prades.



Quan deixo enrere aquestes vinyes, entro a l'altiplà de Prades i no veig cap vinya enlloc —sóc a la ratlla dels mil metres. Segueixo en direcció al coll d'Albarca i ben aviat se m'apareix el vessant de llevant del massís del Montsant, on tantes caminades he fet. Perdo alça ràpidament i torno a trobar vinyes, cada vegada més. M'estic acostant a Ulldemolins, on la Cooperativa ha iniciat una certa recuperació que m'agradaria que s'anés consolidant. Hi passo pel costat i veig com un pagès hi entrega la verema. La sentor que desprenen els munts de brisa és forta i característica i, per a mi, deliciosa, perquè em retorna als estius de la meva infantesa —diuen que l'olor és el sentit que millor es fixa a la memòria.

Remunto les crestes de la Llena —només tres quilòmetres, però una mica drets— i m'aturo al mirador a menjar quatre galetes, abans de començar el descens per la carretera del Vilosell. Al km 14 trobo la primera vinya —L'Escala— que crec que és de Cérvoles, però no ho puc assegurar. A partir d'aquí la vinya torna a agafar protagonisme. Passo pel davant de Mas Blanc i Jové i em ve a la memòria el màgnum que tinc al celler, esperant amb paciència que li arribi el seu moment. Quan entro a la Pobla de Cérvoles passo pel davant del celler Cérvoles, que tantes belles ampolles m'ha proporcionat, però que no he seguit a les darreres collites. Ara està sota la direcció d'en Tomàs Cusiné i espero que desenvolupi completament el seu potencial.


M'aturo a la plaça del Vilosell a omplir la cantimplora a la font, al davant del celler d'en Tomàs Cusiné. També s'hi nota que és temps de verema. Agafo una carretera secundària que passa prop de les vinyes on neixen els  magnífics «finques», uns vins admirables que respecto profundament.

Quan arribo a Vallclara, em decideixo a remuntar les rampes de Vilanova de Prades que em resulten una mica feixugues. A Vilanova, l'olor de verema prové del celler Vega-Aixalà. A l'altra banda de la vall, a uns nou-cents metres d'altitud, en terrenys de llicorella encarats al nord, hi ha la vinya d'on surt el pinot noir d'aquest celler, que dóna lloc al seu La Font dels Aubacs. M'aturo uns instants a contemplar com descarreguen la verema que arriba amb un tractor i m'expliquen que tenen un grup de suecs veremant, per esport.

Ara sí que ja enfilo el descens a la vall fins que torno a trobar les vinyes de Milmanda i les de Poblet.

Explico aquest periple de vinya en vinya en homenatge a les nostres vinyes i als nostres viticultors, que percacen la qualitat en un mercat malagraït i magre de rendiments, en un país que beu poc vi i que beu vi que no procedeix, majoritàriament, de les nostres vinyes; un país que massa sovint sembla que es menystingui a si mateix...

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Inusual

És inusual trobar grans vins de merlot a Catalunya. És inusual que un celler comenci a comercialitzar un vi dotze anys després de la collita. És inusual que un celler tingui a la venda collites de fa quinze o vint anys. És inusual que aquestes collites encara ens sorprenguin per la seva frescor. És inusual trobar llargues criances que no emmascarin les aromes de les herbes boscanes ni les virtuts diverses de les successives collites. És inusual que s'utilitzin només fermentacions espontànies amb llevats propis. És inusual trobar a Catalunya cellers amb un autèntic esperit de «château». És inusual trobar vins que segueixin els paradigmes clàssics de la «rive droite». És inusual fer vins que només s'expressaran plenament quan hagin passat molts anys...

Tot això és inusual perquè hi ha pocs cellers com Can Ràfols dels Caus. I pocs vins com el seu Caus Lubis que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari. 


Amb motiu d'aquesta efemèride, en Carlos Esteve —que sempre és tan generós a l'hora de compartir els tresors que hi a Can Ràfols— organitza una sèrie de tastos verticals d'algunes collites escollides d'aquest vi clàssic que, potser per aquest mateix classicisme, massa vegades «we take it for granted». El primer d'aquests tastos va tenir lloc fa pocs dies, en l'entorn excel·lent d'una sala de l'hotel OMM i en unes condicions ambientals òptimes que permetien tastar lentament i conscientment, com a mi m'agrada. Les collites que vam poder tastar van ser, per aquest ordre, 2003 —la més «jove» que és ara al mercat—, 2004, 2006, 1999, 1998 i 1997. Una ocasió memorable!

Aquest merlot de tanta distinció neix a la vinya del Ros, que va ser plantada el 1983. La primera collita va ser la del 1990. A la base de la filosofia que regeix el Caus Lubis hi ha principis com aquests: Fermentació espontània amb llevats autòctons; producció molt limitada; criança en roure de Tronçais; vi de llarga guarda; prendre com a model els millors productes de Pomerol i Saint-Émilion; fidelitat al que el sòl, el clima i la flora del Garraf ens pot oferir; aposta decidida per l'excel·lència.


Com que crec que la primera qualitat d'un tastavins ha de ser l'honestedat, he d'admetre que no estic prou capacitat per fer una valoració acurada d'aquests sis Caus Lubis que vaig tastar l'altre dia —pel simple motiu que el conjunt total de grans vins de merlot de més de deu anys que he tastat a la meva vida és massa petit. Un cop declarades les meves limitacions, que cadascú prengui les meves notes amb un cert grau d'escepticisme. Només parlaré de tres dels vins que vam tastar. Que també són els tres que més em van seduir.

Per exemple, el 2003, en el que hi vaig reconèixer una elegància clàssica —encara més sorprenent si recordem les característiques de l'anyada— i una frescor magnífica. El color no és massa fosc i les aromes insinuen el romaní i la farigola. La llarga criança no ha matat la fruita madura i fresca —i això és una característica de tots els vins que vam tastar. A la boca té aquell volum de fruita líquida i amorosida, aquella «esfera» que simbolitza el millor del merlot. L'evolució que ha fet el vi a l'ampolla és neta i integradora. La sensació de classicisme és impressionant i entra en col·lisió amb la hipervaloració de la joventut que ara s'ha convertit en el paradigma més socialment acceptat. Podríem arribar a dir que aquest mateix classicisme potser li tanca moltes portes en els ambients més esnobs...

Sobre el 1997, podríem discutir si ja mostra un indici de decadència. Jo crec que no, més aviat em sembla que es troba en el seu zenit. Les aromes són complexes, amb alguna nota vegetal i alguna cosa com si fos mineral, com de pedra i terra del Garraf. A la boca té aquella dolçor melosa, aquella «completesa» que només el temps pot arribar a donar —si la dóna. Com un nèctar elegantíssim, madur, perfectament fet, definitiu.

El 1999 em va donar els millors moments del tast. Per a mi, era el millor de tots a nivell aromàtic i potser també va ser el que més em va plaure a la boca —juntament amb el 1998—. La complexitat d'aromes —sense cap nota discordant— era espectacular, amb una bona representació de les herbes que hi ha a l'entorn de la vinya. Adjectius com grandesa, opulència i elegància li escauen completament. Les textures setinades que s'allargassen impressionen profundament. Hi ha la sensació d'estar bevent un vi que ha fet una evolució absolutament impecable que l'ha dut a la seva màxima i millor expressió.