diumenge, 28 de febrer del 2016

Una ampolla al Paillard, 1926

En contrast amb el que passa a la poesia, a les novel·les hi trobem poques referències al vi i encara, quan el vi hi fa alguna aparició, sembla un simple objecte d'attrezzo, poc versemblant, que no comporta cap emoció autèntica. No deixa de ser curiosa aquesta omissió. Trobaríem abans mil i una referències a —què sé jo!— uns ametllers en flor o un airet matinal, que no pas un apunt sobre tal o tal vi.

És per això que em vaig sorprendre molt, fa un parell de dies, quan llegia Brideshead Revisited i vaig trobar-hi un paràgraf excepcional, d'aquells en que, de sobte, sents com si l'autor t'estigui parlant directament a tu —un paràgraf dedicat a una ampolla de vi: un Clos de Bèze 1904 que en Charles prenia al famós restaurant Paillard, a París, algun dia de l'any 1926.

Estic llegint la traducció d'en Folch i Camarasa del 1983 en una edició —plena d'errades d'impremta— que vaig trobar en una llibreria de vell. Al primer capítol de la segona part en Charles dina al Paillard amb el sòmines d'en Rex Mottram i encarrega un Montrachet 1906 i un Clos de Bèze 1904. En algun moment de la conversa amb el tros de quòniam del Rex —en Charles no pot deixar d'anotar que ja amb el primer glop del Chambertin en Rex encén una cigarreta— en Charles, que parla en primera persona, s'abstreu de tot el que l'envolta i fa aquesta reflexió:
«I rejoiced in the Burgundy. How can I describe it? The Pathetic Fallacy resounds in all our praise of wine. For centuries every language has been strained to define its beauty, and has produced only wild conceits or the stock epithets of the trade. This Burgundy seemed to me, then, serene and triumphant, a reminder that the world was an older and better place than Rex knew, that mankind in its long passion had learned another wisdom than his.»

(L'expressió Pathetic Fallacy és d'en Ruskin i potser la podríem traduir per «sentimentalisme espuri».) A continuació, en una frase que no pots deixar de pensar que la diu el mateix autor parlant d'ell mateix:
«By chance I met this same wine again, lunching with my wine merchant in St. James's Street, in the first autumn of the war; it had softened and faded in the intervening years, but it still spoke in the pure, authentic accent of its prime and, that day, as at Paillard's with Rex Mottram years before, it whispered faintly, but in the same lapidary phrase, the same words of hope.»
Em vaig quedar encallat aquí: van desaparèixer els personatges de Brideshead i em vaig quedar amb aquesta ampolla de Clos de Bèze 1904 que sembla que en Waugh devia beure una tardor del 1939 «quan encara parlava amb l'accent pur i autèntic dels seus millors anys» i «mussitava paraules d'esperança».

Una ampolla de vi que parla d'esperança, de seny, d'un món més antic i millor del que tenim al nostre davant. Un vi serè i triomfant quan té vint-i-un anys i bla i difuminat —però encara pur i autèntic— quan ja en té trenta-cinc.

I ara ve la petita anècdota que potser trenca l'encant d'aquesta lectura. Ja he dit que estic llegint Brideshead Revisited en català —una situació poc freqüent— però vaig sentir curiositat per recuperar aquest paràgraf en la seva versió original, una cosa que pensava que seria senzilla de fer. Vaig trobar immediatament un pdf de la novel·la, vaig anar al primer capítol de la segona part i —oh sorpresa!— el paràgraf hi era, però força més breu. Com pot ser?

Em va costar una mica de trobar el desllorigador de tot això. Resulta que la traducció d'en Folch i Camarasa està feta sobre la primera edició de la novel·la, que és força diferent de la segona. Precisament, a la segona edició, en Waugh diu que ha canviat moltes coses i, en particular, afirma que la primera versió va ser escrita en una època de privació i, per tant, «is infused with a kind of gluttony, for food and wine, for the splendours of the recent past, and for rhetorical and ornamental language, which now with a full stomach I find distasteful».

És a dir, una vegada que un autor em parla de vi, en una segona edició de la novel·la suprimeix aquestes paraules perquè les troba de mal gust. Com és que la novel·la i el vi estan tan renyits una amb l'altre?

EPÍLEG
1) Set de Chambertin seria una conseqüència natural de llegir com en Charles gaudeix de la seva ampolla collita 1904. Set que no és senzill d'apaivagar. Al celler hi tinc un Charmes 2005 d'Humbert Frères —i un parell o tres de Gevrey-Chambertin premier cru— que he acaronat després de llegir Brideshead Revisited, però no he gosat destapar. I tinc en el record una ampolla de Clos-de-Bèze 2004 de Bruno Clair, ja fa alguns anys, una ampolla que em va aviciar a aquesta mena de plaers, irremissiblement.

2) Com que aquest és un blog sobre vins catalans, podríem preguntar-nos què té a veure tot això que he dit amb els nostres vins o, si més no, quin ensenyament en podem treure. Malauradament, no hi té res a veure. Dic malauradament perquè entre les moltes conclusions que podríem treure del delit d'en Charles-Waugh amb el seu Clos de Bèze és que els vins icònics, els vins que han estat beguts, apreciats i lloats durant anys i anys —durant segles!—, són fonamentals en la construcció d'una identitat vinícola.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Una de picapoll i una de marselan

Per poc que pugui, sempre tinc al meu celler alguna ampolla de Nuat —el gran picapoll de guarda d'Abadal— que espera el seu moment de saó, i cada ampolla que destapo proclama el llarg recorregut d'aquest vi i la seva capacitat d'anar adquirint profunditat amb el pas del temps, mantenint la seva elegància.


La collita d'ahir al vespre va ser la 2009, que vaig decantar perquè em sembla que li va força bé. El color era prou pujat de to, però l'aroma era perfectament neta, sense cap desviació, ni cap indici de cansament. Hi havia una certa fruita, un record de fonoll, tot auster, dens, ple de força. Crec que el vi conté també una petita part de macabeu —que acompanya discretament— i que ha estat sotmès a una llarga criança amb les mares. És un vi consistent i profund, sedós i voluminós, de gran pes. Quan ja ha fet els set anys, cap màcula destorba la seva presència viva i neta i tot és maduresa i densitat sàpida. Hi ha aquella elegant sensació que abans en dèiem glicèrica i que una acurada criança amb les mares, partint d'una fruita excel·lent, pot arribar a generar.

* * * * *
No ens enganyem: la varietat marselan no té glamour, però ara que ja no caiem en el ridícul de parlar de «varietats nobles» —com fèiem no fa pas tants anys— tampoc no hauríem de caure en l'apriorisme de menystenir una varietat per la seva manca de «nobilitat». En tot cas, si la menystenim, fem-ho per la seva manca de virtuts, si cal. El cas és que els marselan catalans que jo he anat bevent han fet mèrits per ser tinguts en compte i, fins i tot, per ser apreciats.  Un que m'ha agradat molt és el Foresta Marselan 2013, que ja havia pogut tastar quan era a la bóta i que, ara que l'ampolla l'ha acabat de perfilar, m'ha complagut notablement.


És negre com la tinta i només a la vora deixa anar una tonalitat porpra. Entre les seves aromes —que s'expressen amb més netedat quan el vi ha tingut ja una estona de contacte amb l'aire— hi detecto un ventall força ampli: hi ha espècies, cacau, coses dolces i denses, cafè i compota. Em du records d'Itàlia —no sé per què— i em predisposa a trobar-hi una certa textura, una espessor. Vi de consistències i persistències, d'estructures i complexitats. I tot això, sense ser ni pesat ni apegalós. Molt interessant.

dimarts, 16 de febrer del 2016

Cabernet.cat

Ara que sembla que «l'esbroncada dels Beocis» ja s'ha mitigat, potser haurem de tornar a parlar del cabernet, potser l'haurem de tornar a tastar sense apriorismes: tanmateix sense aquell tronat concepte de les «varietats nobles» que ara més aviat ens fa riure, però també sense tractar aquest cep magnífic com si fos una mala herba que cal extirpar —com sentíem dir fins abans d'ahir—.

Ara mateix, a banda de les vinyes venerables on neixen els cabernets que ens han acompanyat des dels llunyans anys setanta —la Scala, Mas la Plana—,  a banda de les vinyes dels vuitanta que han completat els cupatges de vins memorables —del Mogador a l'Avgvstvs Trajanvs, del Reserva Real al Finca Dofí—, ara mateix tenim uns cabernets més novells que ens parlen d'un terrer i de les idees d'uns enòlegs desacomplexats. I, amb aquests vins, ens adonem que aquell argument que s'ha esgrimit manta vegada que «com que es fa cabernet arreu, el cabernet mai no reflectirà un terrer català» és una fal·làcia.

Pensava aquestes coses mentre bevia una deliciosa ampolla de Les Poyeux 2010 de l'Antoine Sanzay, o quan destapava un Collbaix Singular 2008 del Celler el Molí, o el Vd'O 4.09 de Vinyes d'Olivardots. Crec que anirem tenint més vins d'aquests, amb una personalitat inconfusible. Vins com el sorprenent —a mi m'ha sorprès— Mas dels Clavers Cabernet Sauvignon 2013.


Vaig visitar —o, per ser més exactes, vaig fer el passavolant— a Can Gallego, atret pel desig de conèixer el seu sumoll. Sembla que aquesta masia, que es troba a tocar de la capella de Sant Nicolau del Tretzè, en una curiosa clotada que fa el riu Anoia a la vora de Sant Jaume Sesoliveres, s'havia anomenat, als anys del segle XV, el Mas dels Clavers. En aquesta finca de Can Gallego i a la finca adjacent de Can Codony s'hi havia conreat la vinya des de temps ben remots, però ara en Josep Duran i el seu germà han emprès un projecte de viticultura de qualitat que potser ens donarà vins ben interessants.


Seria massa presumptuós voler fer ara una descripció d'aquest celler quan només hi he estat una breu estona i quan només he destapat una única ampolla de les que s'hi estan fent. Però aquest cabernet sí que val una nota en aquests apunts d'enografia perquè és un vi que ha encès en mi les reflexions amb les que començava aquest article. M'ha fet pensar, encara que sembli agosarat dir-ho, amb aquell Les Poyeux que he esmentat.

Només sis-centes ampolles i una criança de tretze mesos —jo diria que en roure americà—. L'he decantat i és cert que és un vi que no té por de l'aire, ans al contrari: la copa que vaig deixar per al vespre encara havia adquirit uns relleus més interessants. El color és vermell fosc i hi ha força perfum, alguna nota de regalèssia, fruita esmorteïda, lleus torrats, elegància. Quan el tinc a la boca m'encanta. Fluid i sense excessiva densitat, però ple de sabor, fresc, «diferent». Torna la fruita roja com les prunes, hi ha tremp, és líquid i setinat, d'equilibrada acidesa. Sí, té alguna cosa d'aquell Les Poyeux i alguna cosa d'algun cabernet d'Okanagan que tinc en el meu record. Un vi magnífic que em sap greu no haver conegut abans.


De les altres ampolles que surten d'aquest mas que es troba a l'Espai Natural Protegit Valls de l'Anoia —i dels bonics projectes que en Josep Duran em va anar explicant— espero poder-ne anar parlant en aquest blog. I del seu sumoll —és clar!—, que en tinc una ampolla i, si em plau com m'imagino, ho explicaré aviat.

dimarts, 9 de febrer del 2016

Beure dignament: realitats i desitjos

A. El que realment passa


Al migdia, dino en un bar-restaurant senzill on fan un menú que està prou bé. La beguda està inclosa en el preu. Trio tal i tal plat i demano vi negre. La mestressa em posa a la taula una ampolla de vi. Penso que no beuré, ni de lluny, tota una ampolla de vi, però el costum és aquest i ja hi estic acostumat. L'ampolla acaba de sortir de la nevera i deu estar a uns cinc o sis graus. Una ullada a l'etiqueta em confirma que és un vi sense origen conegut i prefereixo no pensar-hi.

Miro la copa que és al meu davant: un vidre bast i gruixut i una forma mancada de qualsevol elegància. Em serveixo una mica del vi glaçat, faig un glop i el deixo de banda. La fredor no pot emmascarar el regust agre i miserable del vi. El menjar, ja ho he dit, sí que està força bé.

Dono una ullada al meu voltant. A la barra hi ha quatre o cinc aixetes, cadascuna corresponent a una cervesa de pressió, convenientment assenyalada. Em fixo que les copes de cervesa —de vidre fi, forma atractiva i amb el nom de la cervesa— les omplen amb prou cura i la beguda està a la seva temperatura òptima —només faltaria!—.

Hi ha un aparell de televisió que mostra un grup de joves feliços bevent cervesa en un ambient simpàtic i natural. Intento pensar en algun anunci de vi. Recordo vagament una dona sofisticada i poc creïble, amb una copa de vi blanc a la mà, en un ambient de glamour més aviat ridícul.

En aquests moments entenc que el vi —el vi-aliment, el vi de cada dia— sigui una beguda obsoleta, troglodítica, sense atractiu.

B. El que voldria que passés


Al migdia, dino en un bar-restaurant senzill on fan un menú que està prou bé. La beguda està inclosa en el preu. Trio tal i tal plat i demano vi negre. La mestressa em diu que serveixen els vins de la cooperativa Tal, de tal lloc, i que de negre tenen la garnatxa i l'ull de llebre. No són estrictament monovarietals, però el nom de la varietat majoritària els defineix prou bé. Trio la garnatxa i la mestressa s'acosta a la barra on, al costat de les aixetes de la cervesa de pressió hi ha tres aixetes amb una tecnologia diferent que permeten servir a doll els vins de la cooperativa Tal, a la seva temperatura òptima, sense que calgui patir per oxidacions o contaminacions. Les aixetes duen, ben visible, el distintiu de la cooperativa i les paraules «garnatxa», «ull de llebre» i «xarel·lo», respectivament. A altres bars, aquests noms poden ser uns altres, és clar.

Em duen un pitxer petit amb un quart de litre de la garnatxa de la cooperativa Tal. El pitxer du estampat el logotip de la cooperativa i, a l'altra banda, la informació pertinent sobre el vi: collita, origen, elaboració, graduació,...

Miro la copa que és al meu davant: no és una copa de luxe, però és de vidre fi —més o menys com les copes de cervesa que veig en alguna altra taula— i la forma és òptima. D'ençà que l'Incavi (o qui fos, que ja no ho recordo) va definir un tipus estàndard de copa, les cooperatives que subministren tot el vi a doll que es beu arreu han adoptat aquest model i, canviant el logotip, és la copa que trobem als bars on serveixen vi a doll —que són tots els bars i tots els restaurants de menú perquè... qui pot imaginar un bar que no serveixi vi i que no el serveixi com cal?—.

Em serveixo una copa de la garnatxa del pitxer i em produeix una agradable sensació. En la seva senzillesa, en la seva honestedat, té una puresa bàsica i un sabor que m'acompanyen perfectament. És lleuger, fresc i, fins un cert punt, característic de la varietat que he triat i del seu origen geogràfic a les vinyes de tal indret.

Veig a la televisió un anunci fet per un director de culte on un grup de joves feliços beuen vi de cooperativa a doll, en un ambient simpàtic i natural. Entenc que el vi —el vi-aliment, el vi de cada dia— hagi tornat a ser una beguda quotidiana i, com deia Pla, hagi tornat a ser «un element inseparable de la vida». I, de retruc, que la riquesa que conté la nostra terra hagi tornat a donar benestar als nostres pagesos.

C. És possible B o ens hem de quedar en la sòrdida situació de A?


El pas de A a B fóra impossible si no tinguéssim el vi. Però el vi hi és i aquest pas desitjable de A a B només depèn de la voluntat de fer-lo i de la cooperació entre les parts interessades, del consumidor als productors, els restauradors, les DO i l'administració.

Dic que el vi el tenim i posaré un exemple. A casa, per acompanyar el dinar, podem beure un quart de litre de vi, en perfectes condicions de dignitat, qualitat i sabor, per 50 cèntims. Un vi que no es fa malbé perquè està envasat al buit, un vi en el que m'he inspirat per escriure, a l'apartat B, aquella frase que comença «En la seva senzillesa, en la seva honestedat...». Un vi com el Brau de Bot, de la Cooperativa Agrícola Sant Josep de Bot, a la Terra Alta. És només un exemple i n'hi ha d'altres.


Tant de bo quan llegeixi aquest article, d'aquí uns anys, la situació B hagi deixat de ser una utopia! Ho torno a repetir: el vi el tenim, falten les voluntats i la unitat de tots els implicats.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Pur Xarel·lo —2—

Vaig conèixer en Marcel Sabaté —i alguns dels seus vins— en un tast que ell va oferir a Vins Noé a finals de l'any passat. Va entusiasmar-me el seu So Serè 2012 que és un xarel·lo-chardonnay criat sis mesos en bóta de cinc-cents, clàssic, profund, viu, elegant, sedós, equilibrat i magnífic. No vaig poder estar tan atent als seus espumosos —no podia donar l'abast a tot el que hi havia de bo a la festa de Vins Noé— però sí que vaig prendre nota del perfum de l'espumós de xarel·lo negre i de l'existència d'un desitjable Terroja —xarel·lo de vinyes de noranta anys, de producció escassa—.

Esperonat pel que vaig tastar aquell dia, i pel que vaig intuir-hi, quan vaig tenir temps vaig arribar-me al celler Castellroig i vaig comprar algunes ampolles. Per exemple, una ampolla de Terroja 2013 que vull deixar reposar un o dos anys, o una ampolla del Sabaté i Coca Reserva Familiar 2010 que, com que és un espumós fet íntegrament amb xarel·lo, és adient en aquesta sèrie d'apunts (vegeu «Pur xarel·lo —1—») que volen anar repassant els nostres espumosos 100% xarel·lo.


És el vi espumós més gran del celler que recull el millor xarel·lo d'una vinya molt vella. Una part del raïm fermenta en bóta i els pocs milers d'ampolles que se'n fan segueixen una llarguíssima criança. L'ampolla que vaig destapar ahir havia estat degollada el passat mes de novembre.

És un vi amb molt de cos i molta força. Però hi ha en ell altres coses més enllà d'aquesta primera evidència. El color és d'un groc marcat, la bombolla és petita però té energia, l'aroma esclata i es fa present i va evolucionant a mida que el vi va fent estada a la copa. Pur xarel·lo i xarel·lo pur, madur i inequívoc. Préssec d'aigua, fonoll, alguns records de flors, d'herbes. No es decanta gaire cap els torrats ni els fruits secs —i ja m'està bé que no ho faci—. A la boca hi ha l'austera densitat i l'estructura del bon xarel·lo. La bombolla està molt ben posada al seu lloc i dóna el necessari contrapunt de frescor. És dens sense ser untuós. El seu sabor tan madur roman llargament.

En Marcel Sabaté també és un dels nostres «mestres del xarel·lo» i conèixer les seves obres és un plaer.