Brots tendres

Són dies de gran tràfec. Fires multitudinàries, tastos simultanis que t'obliguen a triar o bé a anar esperitat d'un lloc a l'altre, massa informació difícil de pair, massa sensacions que es sobreposen les unes a les altres. Per exemple, la gernació de La Música del Vi i els seus innombrables vins delectables, en una abundància que supera les possibilitats humanes de gaudi reposat —que és l'únic gaudi que, per a mi, té sentit emprendre—. O la multiplicitat aclaparadora de la Fira del Vi de Falset. Em plantejo a mi mateix si he d'escriure de tot això.

És segur que he viscut moments que algun dia suraran en aquests apunts, però ara tant de tràfec m'embafa. És clar que he anat al Priorat i és clar que he tastat coses meravelloses i dignes d'esment, però també ha arribat un punt en que he fugit de tanta gentada i he buscat refugi a alguna vinya calma.  

Arreu hi ha brots tendres i és deliciós anar veient els estadis diversos de creixement dels nous sarments, segons l'alçada i l'orientació de la vinya. També he agafat la bicicleta i m'he passejat pel Penedès, per exemple pujant de la vall del Bitlles —Pardas, Jean Leon— a Font-rubí —Ferret-Guasch, Mont-rubí— i les Llambardes, per baixar a la Llacuna i retornar per Sant Joan de Mediona—Mas Rodó—. El bonic espectacle de les vinyes en ple creixement m'ha acompanyat tot el trajecte. Unes, ja més esponeroses; les altres, més endarrerides. Vinyes joves, ben arrenglerades; vinyes més velles, de ceps venerables, recargolats i en aparent desordre.

I al Priorat, he caminat per algun d'aquells costers màgics, rostos i pedregosos. M'agraden els que estan orientats a tramuntana, perquè el sol incideix als pàmpols a contrallum i els fa lluminosos, com en aquesta fotografia d'un coster que hi ha a tocar de la Vilella Baixa: