dijous, 28 d’abril de 2016

Els tres desapareguts

En un article recent d'aquest blog —Què és el «cruixilló»?— comentava que, segons una obra d'enologia de l'any 1942, a Catalunya hi havia vuit varietats negres principals. D'aquestes vuit, n'hi ha cinc que encara, més o menys, les tenim aquí, però n'hi ha tres que podem pensar que pràcticament han desaparegut. Les «tres desaparegudes» són el picapoll negre, el mandó i el cruixilló (o cruixent).

Com a monovarietal del gairebé extingit picapoll negre tenim dos vins extraordinaris. D'una banda, Les Tallades de Cal Nicolau, una de les Singularitats d'Orto i un vi que m'ha fet delir immensament. Ja n'he parlat prou en aquest blog. L'altre vi que ens pot salvar el sabor extint d'aquesta varietat és l'Oller del Mas Picapoll Negre, del Pla de Bages.


L'escassa singularitat d'aquests vins m'ha empès a voler conèixer l'Oller del Mas. Un dia vaig arribar-me fins la senyorívola masia de l'Oller, a tocar de Manresa, i vaig comprar una ampolla de cadascuna de les dues darreres collites: 2013 i 2014. Se'n fan poc més de mil ampolles que neixen en una vinya jove —«Margenat»— que hi ha prop del celler. El conreu és ecològic, la vinificació es fa sense premsat i amb llevats propis i la criança, pel que sé, inclou una bóta de 500l de roure francès, un ou de formigó i una àmfora de terrissa.

Moltes de les coses que puc dir s'apliquen a les dues collites, però la collita 2013 m'ha semblat més pura, més perfecta —diria que m'ha arribat a emocionar— i serà, doncs, d'aquest Oller del Mas Picapoll Negre 2013 que parlaré més concretament.

L'he decantat —a la contraetiqueta ho recomana, però jo diria que no cal— i l'he begut en copa Borgonya. El color és vermell clar, translúcid i suau en les seves tonalitats. L'aroma —les aromes— són delicioses. Subtils i delicades, de fruita, de cireres i codonys, d'eucaliptus, d'herbes. Una elegància de matisos que convida a ensumar de mica en mica, un conjunt aromàtic ple de gentilesa. Diferent del Tallades i amb alguna cosa que recorda l'estil que és característic de Terroir al Límit. Mentre el paladejo no puc evitar que la memòria viatgi a la Côte de Nuits si bé, és clar, l'espectre aromàtic s'estén per registres diferents.

Sensació d'estranya perfecció, que combina el plaer de mossegar una fruita madura que ens regalima a la boca i la complexitat que ens convida a un tast allargat i calm. Frescor, delit llaminer, alta elegància. Un vi que ocuparà un lloc destacat en la meva llista personal de «grans vins catalans delicats» —una llista breu però que va creixent poc a poc.

[La contraetiqueta d'aquest vi proclama «suro natural del país». Quina coincidència haver trobat aquesta indicació justament després de publicar l'article anterior d'aquest blog!]


L'altre «desaparegut» és el mandó i, si no vaig errat, l'únic vi monovarietal de mandó que tenim és el Paisatges 1883 Mandó d'Abadal, un vi que m'agrada molt i que ja ha sortit en les pàgines d'aquests apunts d'enografia. [Sí que vaig errat: gràcies a un comentari d'en Marc Maulini, he sabut que a Mas Candí també fan un mandó 100% que du el nom de Vincle.]


Finalment, hauríem de parlar del cruixilló que, aquest sí, sembla que hagi desaparegut completament, fins el punt que no n'hem conservat ni el nom. Gràcies als comentaris al meu article Què és el «cruixilló»? vaig poder saber que, probablement, el cruixilló és la brujidera de la Mancha i de l'Aragó, també conegut com a «moravia dulce». Resulta que hi ha un celler a la Mancha —Bodega Fuente del Águila, Villamayor de Santiago, Cuenca— que elabora un vi monovarietal de moravia dulce que du el nom de Corcel Brujidero. Aquesta és, doncs, la referència on hem d'anar per imaginar una hipotètica recuperació d'aquesta varietat.


Per satisfer la meva curiositat, vaig aconseguir una ampolla d'aquest vi, però vaig tenir la malastrugança que aquesta ampolla estava fortament contaminada de tca i, en conseqüència, és raonable que no publiqui cap opinió sobre l'únic vi conegut fet exclusivament amb una varietat que, segons el «Tratado práctico de viticultura y enología españolas» de 1942, era una de les vuit varietats negres principals de Catalunya.

2 comentaris:

Marc Maulini_Londres ha dit...

Bona tarda, hi ha un altre vi de mandó 100% es el vincle del celler mas candí. Moltes gràcies per aquests apunts fantàstics d'enologia catalana.

Jaume Aguadé ha dit...

Moltes gràcies, Marc!

No coneixia el Vincle de Mas Candí. Miraré d'aconseguir-ne una ampolla aviat.

Salut!

Jaume