dimarts, 5 de juliol de 2016

Bartleby

He acabat de llegir «Bartleby y compañía», de Vila-Matas. La principal cosa positiva que m'ha aportat és el desig de llegir els contes de Melville —crec que ho faré aviat— i també una certa reflexió sobre aquest desfici que em porta —a  mi i a tants d'altres— a tastar vins en una esbojarrada cursa cap enlloc.

Vila-Matas, ja ho sabeu, utilitza el personatge de Bartleby per parlar-nos sobre els escriptors que un bon dia van decidir deixar d'escriure. I aquest síndrome té també molt a veure amb la relació que les persones com jo —en som moltes— tenim amb el vi. 


He parlat de desfici i potser encara m'he quedat curt. Podria haver parlat d'angoixa, fins d'un cert patiment pel vertigen d'una cursa que no podem aturar i que sabem que no té ni meta ni acompliment. Vins de Catalunya, vins del món, collites que es succeeixen sense descans. Ampolles que creiem que ens cal tastar, analitzar, valorar, comparar. Nous cellers, noves cuvées, nous cupatges, noves vinificacions, variacions, tastos verticals... Sabem que no ho podrem abastar mai i, malgrat tot, ens hi posem amb ànsia, amb neguit, amb una certa angúnia. No sé com ho duen els meus col·legues, però jo hi ha moments que voldria fer un Bartleby i deixar-ho córrer.

Diuen que el comte Russell, el gran pirineista, va arribar a un punt, quan es va fer gran, que va entendre que estimar totes les muntanyes era un indigne acte d'infidelitat. Aquest personatge pintoresc —tan ben caricaturitzat per en Pep Coll a «Per les muntanyes on es pon el Sol»— va decidir que estimar de debò les muntanyes implicava triar-ne una i estimar-la només a n'ella. En el seu cas, aquesta muntanya va ser el Vinhamala. Hauríem de fer el mateix els que diem que estimem de debò el vi?  


A mi també hi ha vegades que m'agafa una dèria semblant. En aquells moments, vaig a un celler i compro un parell de caixes d'un mateix vi, cosa que no faig mai. Penso que aquestes caixes d'ampolles idèntiques em donaran la tranquil·litat d'esperit de no haver de passar ànsia per totes les ampolles que es fan i es desfan sense que jo les pugui heure. Quan estic en aquest «síndrome» trio vins —com us ho diria?— com per exemple la nova collita d'Heus de la Vinyeta, perquè sé que cada ampolla em donarà un gaudi tranquil, una cera serenitat, perquè voldria pensar que sí, que podria viure tota la vida amb un vi com aquest, que podria deixar d'escriure aquest blog amb un darrer apunt que digués: «Us deixo perquè a partir d'ara només beuré Heus» —com en Russell va deixar de recórrer les muntanyes del Pirineu i es va quedar al Vinhamala.

Ho he fet: vaig anar a la Vinyeta i vaig comprar un parell de caixes d'Heus 2015. I fa dies que només bec Heus 2015. I penso que potser deixaré d'escriure a la meva llibreta i en aquest blog.

Però crec que, com cada vegada que he arribat a aquest punt, serà debades. Encara no m'he acabat ni una de les dues caixes i ja vaig trobar ahir al vespre un motiu per obrir una vella i enigmàtica ampolla de La Closerie - Les Beguines 2006. I l'endemà vaig posar-me a buscar una ampolla de Stella di Campalto 2008 —que ara ja és al meu celler—. I m'he apuntat a l'agenda que no puc perdre'm el tast «La vinografia dels Alella» del proper dia 11... I penso que sí, que seguiré escrivint aquest blog, encara que arribi un dia que ningú em llegeixi.

2 comentaris:

jaume - premià de dalt ha dit...

Hola Jaume!
Com m'ha agradat aquest escrit teu. m'hi sento tan reflectit que el faria meu. Sobretot aquestes setmanes que hi ha tants tastos i tantes novetats, que arriba un moment que dius no puc donar l'abast, però sempre hi ha aquell vi que no és tastat i que la curiositat et pot. Parles de la "Vinografia dels Alella", serà un plaer saludar-te novament, doncs també hi aniré i un vi que m'ha sorprès agradablement és el que ha fet el Celler de Can Roda per a Papers de Vi i que és és diu Autòcton, un blanc de garnatxa negra, amb un to rosat molt i molt pàlit.
En definitiva que al rerefons no pots parar i sobretot quan tenim uns vins tan bons i sobretot quan és té una inquietud per saber cada cop més.

Salut i bons vins, Jaume

Jaume Aguadé ha dit...

Hola Jaume!

Sí, seguirem per aquest camí perquè sembla que no podem sortir-ne!

Ens veiem dilluns a Alella.

Salut!

Jaume