El celler és magnífic i mereix ser visitat. Es troba a la plana de l'Aglí, al lloc on les argiles passen a ser esquists grisos, i està envoltat de vinyes i pinedes. Una altra part de les vinyes del celler —les més velles— es troba més amunt, cap a Vingrau, en els terrenys calcaris al peu de les Corberes. L'agricultura és ecològica. La criança es fonamenta en el ciment, el roure francès i austríac i els grans tonells. El tracte que vaig rebre va ser exquisit. Em van donar a tastar la gamma completa del celler i vaig tenir l'agradable sorpresa que el tast es va fer en unes magnífiques Zalto.
Els vins d'en Jean Gardiés —tots ells— són d'una qualitat molt gran i, tanmateix, són deliciosos. No parlaré de tots: Les Falaises, en particular, requereix un article individual, que espero escriure quan, d'aquí un temps, destapi l'ampolla que ara tinc desada al celler. Parlaré —aquest és el tema d'avui— dels seus vins de monastrell, que neixen a les vinyes que envolten el chai.
El monastrell d'en Jean Gardiés dóna lloc a dos vins. Un vi sense fusta, monovarietal, sense sulfits afegits: Je cherche le ciel 2014; un altre vi amb divuit mesos de criança en bótes de sis-cents, cupatge amb garnatxa i carinyena: La Torre 2013. A banda del tast que vaig fer al celler mateix —els vaig trobar magnífics!— aquests darrers dies d'estiu he destapat una ampolla de cadascun dels dos i són ampolles que m'han satisfet intensament. Parlem-ne amb una mica més de deteniment.
Je cherche le ciel 2014 és un d'aquells vins que ja són immensament atractius al primer glop. Però aquí el punt important és que el vi va molt més enllà d'aquest primer plaer efímer. És d'un vermell fosc i l'aroma és pura i vivaç (val a dir que sempre he trobat que els bons vins sense sulfurós tenen un punt de «cosa viva» que es perd una mica en els seus equivalents amb sulfurós). Hi ha una sentor com d'espècies (de pebre, principalment), de pruna, de tabac... i quan agafa aire encara es fa tot ell més complex. Hi ha lleugeresa i simplicitat (aparent). Hi ha frescor, fluïdesa i linealitat sense cap aresta ni cap aspror. Tanins que li donen tremp sense entorpir el pas de boca llaminer, fruitat i setinat.
La Torre 2013 és excel·lent. Té un color granat fosc ben bonic i les aromes són penetrants, complexes, denses, madures, fruitades. Hi ha una potència que no compromet ni la netedat, ni la delicadesa, ni l'harmonia de tots els ingredients. Hi ha una sensació que, més que mineral, sembla de terra, de terrer. Ni el més mínim indici fusteny ens distreu del glop amorosit i fluid, ple de caràcter, «lluminós». Quan busco descriptors per a les seves aromes, sí que trobo les herbes del nostre país, el bosc... però a mida que vaig bevent cada vegada penso més que, encara que sembli una ocurrència ridícula, aquest vi fa «olor de vi»: primigeni, pur, autèntic, meravellós.
Visca el monastrell, si pot donar aquestes joies!
