Si sou com jo i us enamora l'Estrany del Celler Credo, us recomano que tingueu una mica de paciència i deixeu que vagi creixent i amorosint-se en algun lloc fresc i tranquil. Per exemple, ara podríeu destapar, com he fet jo avui aquest vespre, una ampolla del 2012 —tampoc no fa tant de temps!— i, a pleret, deixar-vos seduir pels seus infinits matisos. [De vegades em sorprèn que en català no tinguem, com en francès o en portuguès o en anglès, una paraula com «nuança», procedent del francès nuer i, en darrera instància, del llatí nubes. Aquesta paraula aniria bé en aquest moment, per parlar de la immensa multiplicitat d'aromes subtils que aquest vi tan singular ens pot arribar a suggerir.]
El amics del Celler Credo —que s'autoproclamen com a xarel·listes i a fe de Déu que ho són!— formen un dels tres o quatre noms més sòlids del (petit i extraordinari) món del xarel·lo. He seguit els seus vins des del primer dia i, del Miranius al Can Credo, passant pel Capficat o l'Aloers, les seves ampolles m'han donat alguns dels moments de major exaltació que he experimentat amb una copa de xarel·lo. M'enamora l'Estrany —el brisat de la colla—, encara que el Can Credo pugui ser més perfecte, el Capficat més pur o l'Aloers més fresc. L'Estrany és d'una riquesa i d'una complexitat que ell sol podria, si calgués, reivindicar el xarel·lo als ulls del món. I encara més si deixeu que maduri una mica a l'ampolla.
Aquest vespre pensava escriure sobre uns monastrells excel·lents que he begut aquests darrers dies d'estiu, però per sopar he buscat a la nevera una ampolla d'Estrany 2012 i ara veig que deixaré els monastrells per un altre dia. Que n'és de bo aquest líquid daurat i preciós! Diuen que n'han fet 1.198 ampolles i ja sabeu que aquest vi es macera llargament amb les pells del raïm. El resultat, quatre anys després, és una multiplicitat exquisida d'aromes —pell de taronja, fruits secs, mels, herbes, llimona... què sé jo, pobre de mi!— i unes sensacions amorosides, meloses, profundament saboroses... sempre sense perdre la seriositat equilibrada i pura que jo exigeixo al xarel·lo.
És un gran vi, que s'acosta a una estranya (!) perfecció. Hi ha aquella bonica dialèctica entre sabor i puresa, entre volum/greix i acidesa/frescor, amb notes que, al mateix temps, poden ser meloses i acerades. I encara hauríem de parlar de l'amargor, que és una de les virtuts del bon xarel·lo. Aquella àmplia gamma de matisos —nuances?— que pot arribar a mostrar l'amargor, sempre plaents! Hi ha cos i també aquella cosa més volàtil, més fresca —esperit?— que el contrapunta. És deliciós, pur i inefablement «ple». Excita la totalitat de la boca amb la seva riquesa amorosida, melosa i lleument untuosa; s'hi manté mentre va generant onades successives de sabor net, i després es va resolent poc a poc en múltiples tonalitats de l'univers dels amargosos, que es van difuminant lentament.
I a aquest prodigi s'hi arriba amb una viticultura sense fertilitzants químics, ni pesticides ni herbicides: Can Credo és un referent en l'agricultura ecològica al nostre país.
[He manllevat el títol —no caldria dir-ho— del conegudíssim «Sol i de dol» de J. V. Foix.]
