El que vull dir és que les persones que ens agrada gaudir de tot allò que és exquisit —els vins meravellosos, però no només els vins— se'ns acostuma a representar com éssers força menyspreables: displicents, perepunyetes, greixosos, envellits, ridículs, creguts, sexualment impotents, bavallosos... i, per damunt de tot, fastigosament rics. Hi ha ambients —tots nosaltres ho sabem— on manifestar un interès per un bon vi servit en una bona copa genera automàticament mostres inequívoques de desdeny: ens anomenen «gourmet» amb una ganyota de fàstic.
S'equivoquen. La demostració està en el molinet de pebre.
Un molinet de pebre! Hi algun altre estri més senzill que aquest? L'esforç que representa comprar-ne un —que ens farà servei pràcticament tota la vida— és infinitesimal (el de la fotografia, un Peugeot Ouessant, val uns quaranta euros, i n'hi ha de força més barats) i, en canvi, les lleixes dels supermercats estan plenes de potets de pebre mòlt que són unes pólvores insípides i inodores que res tenen a veure amb l'aroma i el sabor d'un pessic de pebre acabat de moldre.
Ahir al vespre —un vespre, a casa, com qualsevol altre— em va acompanyar una copa d'Hermitage blanc del 2009. Un 80% de marsanne i un 20% de rousanne d'unes vinyes de més de quaranta anys; vint-i-quatre mesos en bóta. Daurat, dens, fresc, elegant, llarguíssim. Una certa opulència cremosa però, en conjunt, auster i impecable. Fruita fresca, torrats, cítrics, textures setinades, equilibri. No era un Hermitage estratosfèric: Tardieu-Laurent, tanmateix un négociant, però una maison que m'ha proporcionat moltes estones de plaer, a un preu ben assequible. Aquesta ampolla la vaig comprar a l'avançada i em va costar uns trenta euros. La copa, doncs, surt a 5€.
Estic llegint els contes d'en Melville —ahir al vespre, amb l'Hermitage, el preciós i inquietant «Bartleby the Scrivener»—. Llegir aquestes obres clàssiques pot sortir de franc, però com que jo només llegeixo llibres de paper, em va caldre comprar Billy Budd & Other Stories, de Wordsworth Classics, per dos euros i 29 cèntims. La part que vaig llegir ahir al vespre devia valdre, doncs, aproximadament 1€.
La música que vaig escoltar van ser les suites per a violoncel números 4, 5 i 6 de Bach, en la interpretació de Lluís Claret el 1993 a l'Auditori Nacional d'Andorra. No cal que faci cap comentari sobre aquesta música gloriosa, però sí que voldria explicar com la relaciono amb el vi. Si l'escoltem, i pensem que tota aquella complexitat aparentment infinita neix de fregar quatre simples cordes, no ens serà difícil comparar-la amb alguns vins excepcionals que sembla que ens obrin profunditats intricades que semblen insondables, obtingudes a partir d'un simple suc de fruita fermentat. Pel que fa al preu de la música, fa de mal dir. Quan vaig comprar aquests dos discos em devien costar uns sis o set euros, que caldria dividir per les vegades que, en els moments de màxima quietud, els he escoltat. Podem afirmar que el cost és pràcticament zero, però deixem-ho amb cinc cèntims.
Quin és, doncs, el preu de tot plegat? El preu de gaudir d'aquests plaers exquisits? Fem números:
És a dir, ni displicents, ni perepunyetes, ni greixosos, ni envellits, ni ridículs, ni creguts, ni sexualment impotents (encara), ni bavallosos... i, tanmateix, no pas fastigosament rics. Simplement, encantats de la vida!
