divendres, 14 d’octubre de 2016

Vi de tardor

Fa anys que l'estiu s'allarga massa i ens escatima la tardor, que per a mi és el temps de beure pinot noir. No sé d'on em ve aquesta dèria. Deu tenir a veure amb les meves primeres ampolles de pinot, ara deu fer uns trenta-cinc anys? O amb aquells Blauburgunder de la tardor del 89, a Göttingen? Potser sí que el pinot és un vi de tardor, si més no en la seva expressió més clàssica: gerds, humitat, sotabosc humit, bolets... Un vi fred que vol un clima més ... de tardor. Un vi delicat que m'imagino sempre amb una llum tamisada, amb una certa fresca. Poc color, poc taní, però una «voluptuositat freda» —com la que Dalí atribuïa a la mort—, o una «bellesa freda» —com la que Bertrand Russell atribuïa a les matemàtiques—. Un vi allunyat de la mediterraneïtat, de la llum enlluernadora i dels seus colors excessivament càlids.

Desvariejo una mica: això que he dit deu ser ben bé un clixé. De fet, hi ha tantes expressions del pinot! Però sí que és cert que jo, que bec pinot molt de tant en tant, encara el segueixo veient com un vi de tardor i ara, que encara que no ho sembli som a la tardor, vaig destapant alguna ampolla de pinot —entre Nova Zelanda i la Côte de Nuits passant, és clar, per Catalunya— i n'obtinc un plaer punyent, penetrant.


Entre els vins que em fan delir —quan arriba la fresca i els dies es van fent curts— hi ha l'Acusp de Castell d'Encús. Neix a la més alta de les vinyes d'Encús, a la carena de la Costa Ampla, encimbellada entre el barranc de Seròs i el de les Bruixes, al Pallars Jussà. És una vinya petita que està ben bé a més de nou-cents metres d'alçada. Sovint, a l'hivern, la cobreix la neu. Quan faig el camí del Pirineu, m'hi enfilo a veure-la. Procuro no perdre'm cap collita d'aquest vi insigne, i fins n'atresoro, amb infinita gasiveria, algun màgnum.

L'altre dia vaig destapar una ampolla d'Acusp 2012 que havia arribat al seu òptim estat de saó.  Vermell, perfumat i delicat: tabac, gerds, net i clàssic. Fresc i confitat —en el sentit que pot ser-ho un pinot, vull dir— elegant. Realitat o imaginació, hi notava sentors de sotabosc humit, notes torrades. A la boca, linealitat, precisió, fluïdesa i sabor. Tanins finíssims i equilibri. Aquella dolçor tan particular del bon pinot, que no contradiu l'acidesa fresca.

No m'estranya gens que aquells que sucumbeixen a l'encís del pinot arribin a un punt que cap altra cosa els abelleixi!