divendres, 30 de desembre de 2016

Planetes de carinyena blanca

El culte dels idòlatres de la proscrita carinyena blanca sembla que es va estenent. En aquest blog he anat recorrent els escassos vins —sempre de l'Empordà— fets amb aquesta varietat tan mal coneguda. Són vins excel·lents i, en algun cas concret, vins decididament sublims. Ara, al Priorat, l'Ester i en Carles —ja sabeu de qui parlo— s'incorporen al culte d'aquest raïm heterodox.

Tinc a les mans un Planetes de Nin 2015. L'etiqueta proclama que és un «vi blanc de varietats antigues», però es tracta d'un eufemisme, perquè quan destapes l'ampolla, al tap hi llegeixes les paraules prohibides «carinyena blanca». La primera collita va ser la del 2014, que em va passar desapercebuda, però a la darrera edició del Tasta Porrera vaig trobar-me amb aquesta novetat fascinant: un vi de carinyena blanca sortit de la terra i de les mans d'aquesta parella d'orfebres que són l'Ester Nin i en Carles Ortiz. A Porrera, malgrat la gernació inevitable que acudeix a aquesta cita, vaig poder parlar breument amb ells, amb una copa del seu vi a les mans, i vam quedar per trobar-nos, amb més calma, quan sigui possible. Vaig retornar a casa amb un munt de sensacions que aniran apareixent —sense cap ordre premeditat— en aquests Apunts d'Enografia... i amb algunes ampolles que aniré destapant quan em vinguin de gust.


Se'm pot retreure que en aquests Apunts no he parlat gaire dels vins de l'Ester. És cert que em costa fer-ho, que no goso, que no m'hi atreveixo. Potser és el síndrome de Mateu 8:8 (allò de «no sóc digne...»), o potser és que cada vegada que m'enfronto a aquests vins m'hi perdo, em quedo perplex i acabo vacil·lant entre l'èxtasi i el rebuig. Com que no sé explicar-ho gaire bé, posaré un símil literari: no us passa que llegint Ausiàs March, al mig d'un poema que us està deixant absolutament perduts i freds, hi trobeu un vers que us exalta fins l'infinit?

Si comparo aquest vi amb les carinyenes blanques de l'Empordà —amb quina altra cosa les puc comparar?— veig un paral·lelisme amb els paisatges d'aquests dos indrets. Més lineals, més endreçats, més «espirituals» els vins de l'Empordà i més terrenal, més salvatge, més tortuós aquest de Porrera. És d'un groc mat i emet aromes d'una gran multiplicitat, que no es destrien fàcilment. Un toc subtil d'anís, algunes herbes en infusió, però tot sempre molt «neutre» —no neutre d'absència, sinó neutre en la riquesa!—. A la boca també és molt atípic i fuig de qualsevol concessió a l'amabilitat, a la facilitat. Pur i amb un caràcter «primigeni». Gran volum i una dolçor peculiar que a mi em recorda fortament la del dàtil.

Fóra fàcil —i injust— enllestir la nota de tast amb una senzilla adscripció del vi a la nissaga dels anomenats «vins naturals», i és cert que en una primera lectura ràpida podem encasellar les característiques aromàtiques i sàpides d'aquest Planetes en els paràmetres dels vins naturals, però jo aquí hi trobo una excel·lència que l'eleva per damunt de qualsevol esquema simplista.

Mentre tinc aquest vi a la meva copa, la memòria em porta records d'una ampolla de Génération XIX que vaig beure fa uns mesos. Però la memòria és la més enganyosa de les nostres sensacions i és segur que aquesta comparació no és res més que una suggestió....


2 comentaris:

Josep Maria ha dit...

Un vi que encara no ha passat per les nostres copes però de la manera que en parles de ben segur ho farà aviat... Que tingueu tu i els teus una molt bona entrada any nou. Sigueu molt feliços.

Gali.malviatge.cat

Jaume Aguadé ha dit...

Bon any, Josep Maria!

Salut i bons vins!