Posaré dos exemples recents.
Terroja 2013, d'en Marcel Sabaté, és un vi d'una vinya de més de noranta anys, de la partida de Terroja, en terreny fortament ferruginós, a tocar de Sant Pere de Riudebitlles. Ha tingut una llarga criança amb les mares, sense contacte amb la fusta. Probablement, és una ampolla que hauria d'haver deixat madurar encara un cert temps però m'ha traït el delit d'assaborir un vi del que havia sentit a parlar però no havia tastat mai.
Es tracta d'un gran vi, d'aromes denses i amorosides que mostren amb plenitud les virtuts del xarel·lo madur. Hi ha puresa i la profunda complexitat que dóna la llarga criança amb les mares. A la boca té un punt d'opulència continguda, de potència equilibrada. L'amplada del glop és immensa, sempre dins dels paràmetres austers i nets d'un xarel·lo autèntic. Consistència —també en podríem dir estructura— que persisteix als sentits. Caràcter clàssic, impecable.
Essencial 2015, d'en Joan Rubió, del que ja vaig parlar —superficialment— en un article recent. L'altre dia, per sopar, en vam destapar una ampolla i, per molt que ja sabéssim que era un vi excepcional, l'ampolla va superar les nostres expectatives i va convertir aquell sopar en una epifania enològica: ens fèiem creus de la profunda bellesa d'aquest vi, que intentaré descriure amb paraules maldestres.
Com ho diré? D'entrada: una potència aromàtica que captiva fortament, però una potència neta i pura, penetrant i perfumada, elegantíssima. Vull dir que, massa sovint, la puresa s'associa a vins massa «despullats» o frèvols. Aquí, no. Aquí hi ha una força primigènia i un conjunt de sensacions «vives» i fresques que van més enllà dels cítrics i el fonoll característics del xarel·lo. No ens cansem d'ensumar les nostres copes i cap nota no hi dissona. Curiosament, quan busquem paraules per explicar el que hi estem trobant, n'hi ha una que no sabem evitar: «essencial». Ara que escric —a partir del record i de les notes que vaig apuntar a la meva llibreta— busco al diccionari el significat de la paraula «essència» i hi trobo això: «el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa». Potser sí que aquest vi mereix anomenar-se d'aquesta manera!
A la boca ens enamora. El trobem ple i lineal al mateix temps. A l'atac hi ha un punt —just— de dolçor de fruita que immediatament s'expandeix, es manté i es perllonga. Quan el vi ja no hi és, la seva essència —un altre cop aquesta paraula!— persisteix de manera aparentment indefinida. Un vi de perfils perfectament nítids, de gran rectitud —sense aprimar-se—, de gran equilibri. Ni els cítrics ni els —deliciosos— amargants del xarel·lo dominen el sabor, però hi són . Ve de gust mantenir-lo a la boca i notar que mai no degenera cap a notes rústiques i massa simples.
Quan les paraules es queden curtes, és bo buscar analogies i punts de referència. Encara que sembli estrany, l'analogia que ens venia insistentment al cap era amb un vi negre —hauria de dir un vi «vermell»— que havíem begut el dia abans. Un vi del malaguanyat Patrick Bize: Aux Vergelesses 1er cru 2008. Els seus registres són ben diferents dels del vi d'en Joan Rubió, però tots dos comparteixen alguna cosa essencial, alguns principis bàsics.
