diumenge, 23 d’abril de 2017

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 


Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.


Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?

2 comentaris:

Martí Just ha dit...

Bona nit Jaume,

En el Nuat no hi han posat mai viognier.

Una abraçada,
Martí

Jaume Aguadé ha dit...

Gràcies, Martí. La memòria m'ha fet una mala passada. Volia dir macabeu. Ja ho he corregit.

Salut!

Jaume