Si hi ha algun àmbit on el «pensament únic» és un disbarat, és l'àmbit del vi. És cert que no ens cansem de dir «a mi m'agraden els vins així i així», que no parem de pontificar que si els vins «han de ser de tal i tal manera». Sovint és un rictus, una aparença que adoptem per semblar —irrisòriament— més cultes, més crítics, més «professionals». Jo diria que qualsevol persona que senti un mínim de curiositat per les multiplicitats del suc de raïm fermentat, qualsevol persona que tingui delit autèntic pel vi, reconeixerà que s'ha sentit emocionat per vins que viuen en universos allunyadíssims els uns dels altres.
Ahir al vespre, per exemple, vaig destapar una ampolla que trencava radicalment amb els vins negres que he estat bevent —amb gran delit— més recentment. Una ampolla que, segons els paradigmes d'aquestes magnífiques ampolles recents, representaria un vi aberrant i que, tanmateix... em va causar una profunda sensació de meravella.
Resulta que, sense haver-ho premeditat, fa temps que els vins negres que bec segueixen unes línies molt concretes que entendreu millor si poso alguns exemples. Són vins de fora de Catalunya, i això explica que no n'hagi dit res en aquestes pàgines. En primer lloc: mencía. Vins freds, subtils i minerals, esgarrifosament atractius. De la Ribeira Sacra i del Bierzo. Vins com el Tolo do Xisto que neix en unes inversemblant terrasses de llicorella sobre el Sil, en un terrer de boires i humitats. Un vi, per cert, fet en col·laboració amb en Toni Coca. O el Finca el Curvado del Raúl Pérez i el Rodrigo Méndez, o encara una memorable ampolla de Las Gundiñas. Quines ampolles! En algun moment he lamentat haver restringit aquest blog als vins de Catalunya i no poder parlar d'ampolles com aquestes!
Mencía, però també pinot noir. Com el nostre Biu, de Sort, que tant m'agrada. O com els Borgonya que em fan delir tant. L'altre dia, per exemple, vaig destapar una ampolla de la Gislaine Barthod. Quina delicadesa, quines dosis de plaer! No era pas un dels seus premièrs —tot i que confesso haver destapat, alguna vegada, algun Fuées o algun Cras— sinó que era el «modest» Bourgogne. Són vins que generen espurnes d'eufòrica felicitat!
Aquesta és la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes. Una dieta que vaig «trencar» escandalosament ahir al vespre amb una ampolla que és a les antípodes d'aquests vins tan freds i delicats. Va ser un Collbaix Singular 2007.
He parlat diverses vegades d'aquest vi, de la vinya on neix i del celler on es cria. No ho repetiré ara. Només diré que aquests deu anys a l'ampolla l'han fet encara més concentrat i més punyent. M'agradaria poder-lo tornar a tastar, d'aquí a deu anys més, però aquesta era —ai las!— l'última ampolla que tenia. És un vi completament negre, carregat d'aromes potents i denses de fruita madura i lleugerament confitada. Però l'univers de les seves aromes va força més enllà, perquè hi ha també aquells tons tan característics del bon cabernet —impecables en la seva evolució—, la regalèssia i tot de lleus matisos de fustes molt ben integrades en el conjunt. Tantíssima potència no es podria mantenir sense una tensió interna que hi estigui a la seva alçada. Aquesta tensió hi és i el gran pes del vi no degenera en obesitat ni la seva embriagadora dolçor es corromp al llarg —llarg!— del pas a la boca.
Quin contrast entre aquesta ampolla i, per exemple, l'ampolla de Barthod! I, estranyament, totes dues m'han produït una certa esgarrifança, un cert èxtasi. El Singular 2017, en l'apoteosi de la seva plenitud, profundament càlid, descaradament aromàtic, amb una estructura immensa que sadolla i fa tancar els ulls... aquest vi immens és, per al meu gust eclèctic, tan vàlid, tan desitjable, com qualsevol dels altres grans vins que, amb idees i fonaments diversos, es fan aquí o allà.