dimarts, 12 de setembre de 2017

El turisme és tòxic

El turisme és una activitat tòxica. Profundament depredadora, destructiva, contaminant. Molt més difícil de controlar i fer sostenible que no pas, per exemple, la indústria química o la cria de porcs. Ho hem après per la via més ingrata, que és la de l'experiència. Després de tants anys d'un cofoisme beneit sembla com si ara, de cop i volta, ens hagi caigut la bena dels ulls. Malgrat tot, aquesta novetat d'una «turismofòbia» incipient no deixa de ser una bona notícia perquè, finalment, ens adonem —massa tard— que no tot són flors i violes. No fa ni quatre dies que encara ens anaven explicant, a bombo i platerets, que si ja ens havien arribat tants i tants milions de turistes, i la xifra anava creixent i ens l'explicaven com si fos un bé de Déu.

La contaminació turística és més nefasta que les altres i té més mal remei. Els residus industrials, els purins, el fums, es poden purificar —fins un cert punt. El turisme té també una acció erosionant sobre el paisatge i el medi natural però, principalment, pol·lueix els béns culturals, la identitat, l'estructura social. De vegades, ens expliquen sopars de duro i ens parlen de «turisme sostenible» però, si aquesta rara espècie existeix, no és pas pròpia del nostre país. És molt fàcil —tothom s'hi atreveix— veure i denunciar els disbarats que, en nom del turisme, es van fer a Catalunya en temps passats. Però aquesta constatació tan fàcil no ens ajuda pas a tenir una visió clara dels disbarats actuals.

No, els disbarats no són cosa del passat i una mínima reflexió ens du a pensar que potser són inherents al mateix concepte de turisme. Pensem, per exemple, en el turisme de muntanya, que va néixer quan ja feia molts anys que el turisme de platja havia trinxat una bona part del nostre territori. Amb l'experiència que teníem, sembla que ho podríem haver fet millor, oi? Doncs no! Fixeu-vos en l'alegria amb que cada municipi de muntanya de Catalunya organitza la seva cursa popular de muntanya, on centenars de corredors devasten any rere any un malaguanyat itinerari en el medi natural.


Com és, doncs, que una activitat tan nociva té tants promotors i tanta anomenada? Pel que fa a l'anomenada —a l'estrany glamour del turisme—, no tinc la resposta. Pel que fa al desenvolupament immens, la resposta és més senzilla: són els diners. Hi ha gent —poquíssima— que guanya molts diners amb el turisme, hi ha gent que s'hi guanya escassament la vida i encara hi ha gent que hi guanya uns pocs calerons miserables. És per això que ens sembla tan lleig criticar el turisme? És com el problema del top-manta, que voldríem erradicat, que creiem que en una societat justa no hauria d'existir però el tolerem —i potser ens equivoquem— perquè és l'únic mitjà de vida dels pobres que el practiquen?

En tot cas, com que el turisme tòxic no es pot aturar, la seva última justificació possible rau en els diners que puguem extreure a cada turista. Calen més taxes i preus molt més alts, i que uns i altres repercuteixin més en el territori i en els treballadors. Només així podríem fer una mica de contrapès als efectes nocius del turisme.


Com que el turisme —ni que sigui a canvi de quatre miserables peces de xavalla— no deixa res per verd, també ha començat a depredar —talment una metàstasi— les nostres vinyes i els nostres cellers. Se'n diu «enoturisme» i sembla que no tindrà aturador.

Enoturisme! Una paraula que em fa venir picor a tot el cos. Aquest escrit, de fet, havia de ser un article sobre l'enoturisme —des del meu punt de vista, que suposo que ja ha quedat clar en tot el que he dit fins ara. Però ja he parlat molt per avui i s'acosta el moment de donar l'article per acabat. Només una pregunta —la pregunta fonamental: què hi guanyem amb l'enoturisme? Evidentment, el sant Greal de l'enoturisme fóra que el grup de turistes que reben a un celler X sortissin del celler carregats de caixes de vi i, a partir de la visita que han fet, comencessin a consumir vi X a casa seva i al restaurant. Em temo, però, que el grau d'acompliment d'aquest objectiu il·lusori deu ser petitíssim! Més enllà d'això? Uns pocs calerons? A quin preu?