- Es beu majoritàriament el vi de la pròpia zona.
- S'opina que aquest vi és el millor del món.
A l'extrem oposat del nostre hi ha algunes zones vinícoles on els seus habitants exacerben les dues característiques anteriors: no beuen ni una gota de vi de fora de la seva zona i estan plenament convençuts de la superioritat «indiscutible i estratosfèrica» dels seus vins sobre qualsevol altre vi que es faci més enllà de les seves vinyes. Si la situació a Catalunya és atípica i preocupant, aquest altre extrem del recorregut del pèndol també em sembla desassenyat i curt de mires.
La situació al nostre país és encara més complicada perquè, a banda de les dues característiques anteriors, tampoc no disposem d'una oferta atractiva i a l'abast de vins d'arreu. És a dir: si el fet que el vi català no sigui majoritari a les nostres taules fos degut a un cert —potser equivocat— «cosmopolitisme» que ens empeny a beure vins de tot arreu —de Rheinhessen a Coonawarra, de Chablis a Sicília— potser encara tindríem alguna mínima justificació. No és aquest el cas. D'altra banda, ens trobem que una part molt important de la nostra producció de qualitat marxa fora del país. Quines paradoxes! N'hem d'estar cofois? Jo no n'estic del tot segur. Vaig assistir a una taula rodona en la que va sorgir aquesta pregunta: «És sostenible un celler que exporti més del 80% de la seva producció?» Si només és un celler, és una anècdota; si en són molts, és un problema.
Sense ganes de pretendre donar lliçons a ningú, puc explicar què és el què jo bec. Tanmateix, de manera molt majoritària bec vi català i, més concretament, vi de la zona on sóc en cada moment. No dic que el vi català sigui «el millor del món» —una frase absurda!— però sí que penso que tenim vins tan excel·lents com els més excel·lents que hi hagi.
I, quan no bec vins catalans, quins vins bec?
En primer lloc, si destapo alguna ampolla de fora del país, sempre ho faig amb una intenció, sempre hi busco algunes sensacions que estiguin fora del ventall —prou ampli!— que ens ofereixen els nostres vins. Francament, em sembla ridícul destapar una ampolla no catalana que sigui mediocre i no m'hagi d'aportar res. L'altra restricció important és la disponibilitat: ja he dit que no ho tenim gens fàcil per accedir a una oferta raonable de vins del món.
Potser al capdamunt de les meves preferències hi posaria el pinot noir de la Borgonya i la mencía del Bierzo i la Ribeira Sacra. Amb això ja queda clar el que deia en el paràgraf anterior. Em declaro enamorat d'aquests vins que ja fa temps que són la meva primera opció després de Catalunya. Clavelier, Barthod, Groffier, Arlaud,... i els Pérez, i l'Álvaro... Ben a prop d'aquests hi posaria els vins del Douro que, ai las!, són difícils de trobar. Ampolles com Charme, com les d'aquelles Quintas: Vale D. Maria, Leda, Crasto, Noval... Tot ben lluny del nostre mediterrani!
A la Rioja s'hi han fet els vins amb els que jo vaig aprendre a beure i ara que els meus sentits han evolucionat tant, encara tinc un respecte immens pels seus vins. Els que van ser importants per a mi fa trenta o quaranta anys —com recordo aquelles ampolles d'Imperial GR de collites com la 64 o la 68!—, ara em resulten força llunyans, però encara em deleixo, de tant en tant, amb una ampolla de La Nieta o amb alguna altra meravella d'Eguren o d'Artadi o de Roda. De la Ribera del Duero no en bec gairebé mai cap ampolla, però sí que tinc una estima especial pels vins del Pago de los Capellanes que, poc o molt, mai falten al meu celler.
Bordeus i Alemanya eren els meus referents en negre i blanc, respectivament, fa uns vint anys. Ara, sense saber-ne exactament la motivació, ja no m'emocionen com abans. Hi ha, també, un problema de disponibilitat i, en el cas del Bordeus, un greu problema de preu. Malgrat tot, encara conservo el vell costum de comprar cada any, a l'avançada, un parell o tres d'ampolles de Bordeus i quan, molt de tant en tant, en destapo una ampolla, no puc deixar de reconèixer la seva vàlua i, al mateix temps, sentir una certa recança perquè el vi, d'alguna manera, no acaba d'excitar completament la meva emoció. Més m'estimo ara gastar el meus limitats estalvis en alguna ampolla de Côte-Rotie o algun dels vins que he anomenat més amunt.
Més enllà d'això, ampolles escadusseres: Àustria, Chile, Loire, Montalcino, Valpolicella... no ens ho acabaríem mai!
