Beure vins catalans de collites de fa deu o quinze anys, o vins del segle vint, és molt difícil. On els hauríem d'heure? Potser, si tinguéssim la fortuna d'aquell Hortensi o l'haguéssim tinguda quan érem més joves, podríem haver acumulat unes ampolles que ara ens donarien delit. Potser en algun celler hi són aquestes ampolles, però tampoc no les podem aconseguir fàcilment. No podem fer altra cosa que mirar de tenir a casa un petit celler i endreçar-hi alguna ampolla i esperar alguns anys, vencent la basarda de la incertesa de si les arribarem mai a poder destapar.
Són coses que penso cada vegada que destapo una ampolla que ja té uns deu anys i a dins hi trobo un vi de virtuts delicadament esculpides pel temps. Per exemple, ahir mateix, amb El Rocallís 2008.
La longevitat d'aquest vi de Can Ràfols dels Caus no em sorprèn gens, perquè l'he pogut constatar en diverses ocasions, gràcies a la tradicional generositat d'en Carlos Esteve i a diverses ampolles —i màgnums!— que he comprat al llarg dels anys. Però la paraula «longevitat» que acabo d'utilitzar trobo que no escau gens al que estic dient, perquè segons el diccionari longevitat vol dir la «prolongació de la vida fins a una edat molt avançada» i no es tracta d'això. No conec cap paraula que no parli de la simple prolongació de la vida, sinó de l'evolució cap a l'excel·lència, d'una certa transsubstanciació —ja m'enteneu.
Només em queden —em quedaven ahir— tres ampolles de vi blanc de la collita 2008. Són vins que sempre em venen de gust i que, en la meva opinió, mereixen i agraeixen el pas reposat d'uns anys. Un era El Rocallís, un altre era el Masia Carreras —un vi que mereix un article que un dia he d'escriure, un vi del que he aplegat, amb avarícia no dissimulada, una bonica col·lecció de collites successives. També em queda, d'aquella anyada, un preciós La Boudriotte de Ramonet, però aquí no toca parlar d'aquest vi.
El Rocallís 2008! Poc més de dues mil ampolles, fermentat i criant en roure francès sense afegir-hi llevats, incrocio Manzoni, sòls calcaris del Garraf. El color és un groc força clar, com si fos molt més jove. Les aromes són austeres i netes, d'acurada criança que només s'intueix en un lleu fons torrat o en uns fruits secs escassament perceptibles. Potser també hi ha un tènue toc de pell de llima. La paraula que em ve a la ment és «precisió» que potser no és gaire canònica, però segur que es fa entendre. Exactitud «geomètrica» sense —no cal dir-ho— indici de cansament ni decadència. El glop aconsegueix aportar sensacions voluminoses d'una gran suavitat sense perdre ni la tensió ni una completa liquiditat. Enlluerna d'una manera calma i ens parla del pas del temps sense usar els (mals) recursos de l'oxidació o la untuositat. Al final, apareixen una sabors amargosos que li escauen molt i molt bé.
Quan tinc a la copa un vi com aquest, sempre penso que cap altre vi no em caldria per ser feliç o, com diu la Maria del mar Bonet, «no voldria res més ara».... però l'endemà ja n'encalço un altre!
