Pocs mesos després d'aquella anada —gairebé un pelegrinatge— vaig tastar la primera collita del negre de sirà que es va dir Thalarn 2008 —del nom de l'actual vila de Talarn que, segons Coromines, ve del cèltic «Talarnos». Em va agradar tant que vaig deixar-ne una ampolla amagada al meu celler, per tal que un dia, en l'apogeu de la seva saó, sortís del seu amagatall per il·luminar, hipotèticament, algun dels meus dies.
Avui, en la grisor d'una llevantada que fa que no pari de ploure i que tot el dia sembli un capvespre, he recordat aquella ampolla i l'he destapada, a taula, amb un solemne gall farcit. Les seves virtuts ens han esbalaït.
Sé que el sirà forma part de molts vins que m'han fet delir, però la llista de vins 100% sirà que m'han emocionat plenament no és gaire llarga. En vénen a la memòria els grans Vd'O 3 d'Olivardots i els primers Garbet —que tant em van colpir. De més enllà, recordo una ampolla de La Landonne i sobretot —sobretot!— un Rose Pourpre de Gaillard. Ara, al meu record hi hauré d'afegir, en un lloc destacat, aquest Thalarn 2008 que, ara que ja ha complert els nou anys de vida, s'ha convertit en un vi immens.
Aquest vi s'ha vinificat, parcialment, en els cups de roca viva d'Encús i té una tonalitat fosquíssima, completament opaca a la llum. L'aroma és immensa i, en un primer moment, entre altres moltes coses, m'arriba la sentor de la confitura de móra. També hi ha flors, fruita madura, bàlsam i compota, herbes aromàtiques, fustes subtilíssimes: l'espectre és amplíssim i no puc ni imaginar què hi trobaria un nas més sensible i més entrenat que el meu. Però no em malinterpreteu: no és mai una aroma ni sobre-carregada ni massa densa, que tot està en un bon equilibri dinàmic —com la baldufa de la fotografia.
Després d'una llarga estona d'ensumar, sense pressa, ens duem la copa als llavis i iniciem el glop. Les sensacions són punyents i delicioses. Setinades, persistents, plenes. La potència de sabor és extraordinària i es manté, en aparents onades successives, sense final aparent. Tot és madur i fluid, sense cap aresta ni cap frivolitat, en plenitud d'equilibri. És un vi que convida a «glopejar» perquè les seves virtuts sense màcula impregnin i excitin tots els racons de la boca. El nivell de plaer d'aquest glop que no decau mai és impressionant.
Quina relació hi deu haver entre aquest vi, ara que té nou anys, i el vi que vaig tastar quan acabava de ser embotellat? No es pot saber amb certesa, però llegint les meves notes d'aquell any, no hi trobo l'estat de meravella que visc ara. Estic força segur que els anys d'ampolla l'han dut a aquesta apoteosi.
