Vins per a temps d'injustícies

Quan vius temps d'injustícies —com ara mateix— és molt difícil que el nostre esperit estigui en les condicions que calen perquè el vi ens parli amb la seva veu de saviesa. Malgrat això, hem de fer un esforç per aconseguir —sense oblidar ni la lluita ni el recte sentit de la justícia— que alguna ampolla ben triada ens ajudi en aquest tràngol. 

Vam destapar l'altre dia un Mas Sinén 2009 que feia temps que tenia ben desat a casa. El vaig decantar un parell d'hores abans i ens el vam beure en la copa Priorat de Zwiesel 1872. Era d'un vermell fosc i l'aroma era exuberant i profunda: de fruita, espècies i torrats, de solidesa mineral, balsàmica i generosa. Hi ha molta força, però el conjunt és prou ingràvid i mai no es feia feixuc. Mica a mica, s'anaven manifestant algunes notes de les nostres herbes de secà, aromàtiques, arrelades a la terra rocallosa i aparentment infèrtil.

En general, em sembla que els priorats del 2009 són excel·lents. Recordo que a l'abril va ploure moltíssim i que després, en canvi, va fer unes calors terribles i una sequera intensa. L'estiu va ser tòrrid. I ara, gairebé deu anys després, podem destapar una ampolla com aquesta i comprovar que tota aquella climatologia va ser a fi de bé!

Bevent aquesta ampolla —aquesta gran ampolla— no podia oblidar aquella clotada en forma d'amfiteatre, amb aquell sòl que gairebé és roca pura i compacta, amb només una mínima capa terrosa al damunt, aquell indret de Comadecases on hi ha les vinyes —precioses— on neix aquest vi. Crec que una vegada que vaig ser al Mas Sinén, amb en Salvador Burgos, vaig tastar aquest 2009 quan encara estava a la bóta, fent-se lentament. 

Més enllà de delir-nos amb les aromes del Mas Sinén 2009, sense pressa per dur-nos-el a la boca, sí que va arribar un moment que ens vam acostar les copes als llavis i vam fer un glop, gairebé amb els ulls tancats. Què sentíem? Una mica de tot: dolçor embriagadora al primer moment, un tacte de seda uns instants després, un «desplegament» més endavant, com si el vi adquirís, de cop, un volum immens que ocupava tota la boca i amarava els sentits. Més enllà de tot això, més enllà de la fruita, hi havia una estructura sòlida, un equilibri, i també una sensació —potser molt subjectiva, no sabria dir-ho— de terrer, d'aquella llicorella que les arrels dels ceps han de perforar per anar a buscar ben avall qui sap quins elements tel·lúrics.

Una ampolla com aquesta pot transformar un àpat en una experiència lluminosa i atemporal. Pot fer-nos una mica millors. Pot dur-nos a aquell moment que ens explica Espriu:

Aleshores diràs: «Sí, tot és just.»

 ...i en acabat, seguirem amb la nostra exigència de dignitat, de justícia, de llibertat.

Que sigui de castanyer!

Estic fent allò que ara en diuen «revisitar» els vins de Mas dels Clavers, aquest celler tan interessant que hi ha a la finca Can Gallego, a tocar de la llera de l'Anoia, prop de la capella de Sant Nicolau de Freixe. Ja en vaig parlar fa un temps, quan jo el vaig «descobrir» però, malgrat les bones sensacions que he tingut cada vegada que he tastat algun dels vins que hi fa en Josep Duran, no he traduït aquestes experiències en un article en aquests Apunts.

Circular amb bicicleta per les rutes de Catalunya és una de les meves aficions i el Penedès —que tinc literalment a tocar de casa— m'ofereix kilòmetres magnífics. A més, a les rutes pel Penedès —com a moltes d'altres— els cellers que conec són com fites al llarg del camí que em fan recordar com els meus sentits han vibrat amb tal o tal vi. Per exemple, fa poc vaig ver una ruta curta i agradable que sortia de Sant Sadurní, seguia per Sant Jaume Sesoliveres fins a Piera i aleshores, per Capellades i Canaletes —quines carreteres més delitoses!— tornava al punt inicial. Per poder completar aquest circuit cal aprofitar una estreta pista asfaltada que uneix Canaletes amb Sant Jaume passant, precisament, per Can Gallego. Mentre pedalava per aquests racons idíl·lics vaig pensar que havia de revisitar aquest celler i posar-me al dia de les seves noves collites —i mirar si encara no havia fet tard per aconseguir ni que sigui una ampolla del seu gran i escàs sumoll L'Infiltrat 2015.

Ja arribarà el moment de parlar del sumoll —i del cabernet!— de Mas dels Clavers, però avui començaré amb L'Intocable 2015, un xarel·lo extraordinari, un vi que convida a la reflexió i a l'exaltació dels sentits.  Començo dient que procedeix d'una vinya del 1990 —la Vinya de l'Avi—, que ha fermentat amb llevat autòctons i que s'ha criat en bóta nova de castanyer durant sis mesos. I diguem també que només n'hi ha quatre-centes ampolles. Podríem dir que és com una obra d'art única: només una bóta que, com anuncia el nom del vi, «no s'ha tocat» durant el llarg període de criança.

El to és daurat i l'aroma, al primer moment, una mica enigmàtica, perquè la fusta «hi és i no hi és»: està magníficament integrada i no té res a veure amb aquelles bafarades de roure que, lamentablement, tant sovintegen i tan profundament malmeten alguns dels nostres xarel·los.

Al nas, el xarel·lo s'hi expressa amb la seva exactitud característica —quan és de bona mena i està ben criat. Hi ha sentors d'herbes, aquella combinació típica que gira al voltant del fonoll i que, si manté la puresa, tant m'agrada. Hi ha també alguns tocs fumats, una mica de pastisseria, i el temperament auster i incisiu que esperem els adoradors del xarel·lo.

El glop és ample i lluminós, molt envolupant però sense perdre mai la tensió. Més endavant, aquesta sensació es perllonga molt i molt, i apareixen sabors acerats i salins, boníssims, i un lleu amarg, al final de tot. És suaument untuós, a la manera del xarel·lo, i les complexitats de la criança s'hi fan presents, sense pertorbar ni l'equilibri ni l'elegància. El sabor persisteix una llarga estona a la boca —i encara molt més en el nostre record sensorial!

Segurament, són molts els ingredients que, perfectament acoblats, han fet néixer aquest vi, però n'hi ha un que jo voldria esmentar especialment: el castanyer. No tinc pas el costum de «pontificar», ni sé fer-ho però, després de tastar —i beure!— molts dels xarel·los que es fan i es desfan, cada vegada estic més convençut que la criança ideal és o bé l'absència de fusta o bé la fusta de castanyer. Segur que hi ha exemples de xarel·los que han passar per roure i n'han sortit vius —fins i tot potser n'han sortir molt i molt bé— però aquest vi del Mas dels Clavers i d'altres que han anat apareixent en aquests Apunts són proves empíriques incontrovertibles de la bondat del castanyer per aportar grans virtuts als nostres millors raïms de xarel·lo.

Yellow Ribbon

Woody Guthrie, 1943

Jo (i molts milers de catalans), 2018

Com és que ens costa tant de veure que la nostra lluita és la lluita universal i constant contra el feixisme?

Les singularitats

En el meu camp de treball —el meu ofici són les matemàtiques i, més en concret, la geometria— la paraula «singularitat» hi apareix amb freqüència. Fa referència a una regió de l'espai —un punt, una línia— on es trenquen les condicions de «regularitat», on les lleis que són vàlides arreu són violades, on apareixen bifurcacions, transicions, col·lapses, inestabilitats, irreversibilitats... Diem, per exemple, que la lemniscata de Bernoulli o el «paraigües» de Whitney tenen una singularitat a l'origen, o que les equacions d'Einstein tenen una singularitat a cada forat negre de l'Univers.

Però ara vull parlar d'una altra mena de «singularitats»: Les Singularitats d'Orto, que són els vins —sovint sublims, sempre memorables— que els socis del celler Orto Vins del Masroig fan amb els raïms d'una vinya de cadascun d'ells. Com que són quatre socis, hi ha quatre singularitats, i cadascuna d'elles és un vi transcendent, una icona. Recordem-les: d'una vella vinya de carinyena d'en Josep Maria Jové ens arriba La Carrerada; en Jordi Beltran verema mitja hectàrea d'ull de llebre i ens ofereix Les Pujoles, i el seu germà Josep Maria crea, amb una garnatxa peluda vellíssima, Palell; finalment, en Joan Asens ens meravella amb el valuosíssim picapoll negre de Les Tallades de Cal Nicolau.

He anat bevent, al llarg dels anys, ara i adés, alguna ampolla d'aquesta tetralogia sagrada. He tingut la sort de fer-ho, un parell de vegades, acompanyat del mateix Joan Asens —quin privilegi!  Sempre m'han emocionat: potser uns més que d'altres, en funció del moment, de «les libracions dels cors». He de confessar que el meu preferit, el que més m'ha enlluernat cada vegada que n'he begut és Les Tallades, però després d'haver-ho escrit ja me'n penedeixo, perquè em ve el record dels altres tres vins i les estones de felicitat que m'han donat.

Tanmateix, l'altre dia —al plat hi teníem unes faves-i-pèsols celestials, estofades amb menta, cansalada i botifarra negra— vam destapar una ampolla de La Carrerada 2011 que tenia desada. Ara recordo que un dia li vaig preguntar a en Joan quin era el moment òptim de destapar una de les seves ampolles que tinc a casa. La seva resposta va ser breu: «ara; el moment és sempre 'ara'».  No és cap mala filosofia!

Ja he dit que és un vi de carinyena d'uns pocs ceps que ja tenen entre seixanta i vuitanta anys. No crec que en surtin ni mil ampolles cada any. El caràcter de la carinyena vella hi és molt present i el vi, d'acord amb la personalitat d'aquest celler, té una deliberada levitat que, tanmateix, no va en detriment del sabor, sinó del pes. Les aromes recorden el sotabosc i les herbes —farigola i romaní— i el conjunt és fresc. Quan te'l duus als llavis notes una acurada cremositat, ben compensada amb el tremp i la fermesa que tant estimo en la carinyena. A continuació, el sabor persistent i deliciós ens inunda i, com he dit abans, el pes no és excessiu. La textura és fluïda i sedosa, els tanins tenen força, el glop no s'acaba. El sabor pur inunda la boca i va esmorteint-se molt i molt lentament.

Tinc col·legues que afirmen que les coses més interessants succeeixen sempre a les «singularitats». Potser els hauré de donar la raó.