diumenge, 24 de gener de 2010

Rioja i Châteauneuf-du-Pape


De Barcelona a Haro hi ha més o menys la mateixa distància que de Barcelona a Avinyó.

A ambdós llocs s'hi fan vins extraordinaris.

No fóra natural, doncs, que ambdós ens interessessin per un igual?


Gevrey-Chambertin és més aprop que Corullón. A un lloc i altre hi trobem vins preciosos. No haurien de merèixer, uns i altres, la nostra atenció?

A banda i banda del nostre país hi trobem dos països amb algunes de les zones vinícoles més meravelloses del planeta. Per causes que, potser, són senzilles d'explicar i difícils d'argumentar, els vins d'un d'aquests dos països omplen les nostres botigues i les nostres taules i els de l'altre tenen una presència poc més que testimonial.

Aquest blog es diu "Vins De Catalunya" i, per tant, parla només de vins del meu país. Però de cap de les maneres no voldria que l'existència d'aquest blog s'entengués com una invitació a l'autarquia o a l'ostracisme vinícola. El bon aficionat al vi s'interessa, de manera natural, pels vins d'arreu del món, amb un èmfasi especial, en bona lògica, pels de les nostres vinyes i, en segona instància, pels de les vinyes dels països propers. El que ja no és tan justificable és que el consum de vins del país del país de ponent sigui diversos ordres de magnitud superior al consum de vins del país de tramuntana, essent com és que els mèrits vinícoles d'ambdós països són, com a mínim, comparables.


Omplo avui, doncs, la meva copa, amb un vi no-català. Potser un auster Moncerbal, un Aux-Brûlées precís com un tira-línies, un La Nieta de filigrana o potser un Pichon-Longueville voluptuós i encisador. Omplo la meva copa i brindo per la meravellosa multiplicitat calidoscòpica del terrers, de les vinyes i dels vins... Comencem, és clar, pels de casa nostra; trenquem l'estranya rutina que ens ha impedit veure (i beure!) més enllà d'Espanya; donem pas al Châteauneuf-du-Pape i al Savennières i, més enllà d'això, gaudim, dintre de les nostres limitades possibilitats, del bé-de-Déu de vins d'aquest món.

dissabte, 23 de gener de 2010

Alguns vins d'aquests dies

A banda dels vins que he anat comentant ens els darrers articles d'aquest blog, voldria fer esment aquí d'algunes ampolles recomanables que he tastat en aquest darrer mes.

Per exemple, el Barrica 21 d'Albet i Noya, un cava del 2005 fet amb Chardonnay i Pinot Noir, voluminós i complex, peculiar i atípic, a poca distància d'esdevenir licorós, però opulent i ampli, amb un carbònic afinadíssim.

O bé, anant a l'extrem oposat, aquesta obra de precisió i elegància que és el xarel·lo Can Credo 2008, de Recaredo, un vi que reafirma ---si calgués--- les virtuts innegables del xarel·lo, quan es treballa encertadament. Van ser només 1.198 ampolles que procedeixen d'una vinya de Subirats de sòl calcari conreada segons els principis de la biodinàmica. Em diuen a Recaredo que el rendiment de premsat d'aquest vi és només del 40% i que la fermentació es fa en bóta, però el vi ja no té més contacte amb la fusta.

Seguint amb els vins blancs, vaig tastar un vi del Garraf, misteriós i difícil, que du el poc agraciat nom de Macizo 2008. Res no conec sobre l'origen d'aquest vi, ni sé on són les vinyes on neix, ni quin celler el vinifica. Llegeixo a Internet que és fet a base de xarel·lo, garnatxa blanca, malvasia i chardonnay i que l'autor del vi és un enòleg de la Rioja ben conegut: Benjamín Romeo. He de dir que els vins de Benjamín Romeo que he tastat ---i aquest no n'és cap excepció--- m'han produït una certa perplexitat, un cert aclaparament. Potser diria que són uns vins que se'm fan difícils i que no encerten a generar el tipus d'acords que em fan vibrar, tot i reconèixer que es tracta de vins importantíssims!

Passant a parlar de negres, el Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que m'agradaria conèixer millor. De moment, puc dir que he gaudit molt amb el seu Marge 2007, un garnatxa-cabernet-merlot-syrah amb una criança de 8 mesos, que és molt saborós i fruitat i s'assaboreix amb delectança. Un vi que m'incita a tastar els altres productes d'aquest celler.


Una altra sorpresa ben agradable d'aquests darrers dies procedeix de l'honorable Celler de Capçanes i és un pinot noir que duu l'estrany nom de 2/x. Tots sabem que hi ha hagut més d'un celler català que ha treballat amb la pinot noir i també sabem que els resultats tenen clars i ombres. Aquí tenim un nou assaig, i he de dir que m'ha agradat força.

Finalment, vull fer esment del Rocaplana syrah 2007 del celler Oriol Rossell, molt recomanable, i d'una garnatxa de Marçà que es diu Dosterras 2006 de la que no puc opinar perquè l'ampolla que vaig tastar no estava en bones condicions, però que tornaré a tastar així que en tingui l'ocasió, perquè crec que ens trobem davant d'un producte important. (Afegit a posteriori: He tastat una segona ampolla d'aquest vi i ha estat un plaer: Fruita, potència, matisos, maduresa, fusta fina, joia, caràcter... Per a enamorats de les nostres garnatxes.)

Per acabar, un vi dolç insòlit i preciós, una petita joia escassa i poc coneguda: Del celler Albet i Noya, el seu Dolç Adrià 2001. Es tracta d'una proposta amb molta personalitat que, potser, no agradarà tothom, però que a mi em va resultat molt atractiva i, en la taula nadalenca, va ocupar encertadament un lloc concret i va desplaçar amb contundència les altres propostes dolces que hi eren més habituals. Aquest vi es fa a partir de raïms de syrah i ull de llebre sobremadurs ---collits el mes de desembre--- que es maceren amb la pell durant sis mesos. És un vi que s'envelleix en bótes durant uns dos anys. El resultat és delicat i sòlid al mateix temps i té un nas que sap unir màgicament les aromes de fusta ---notables i, en la meva opinió, molt encertades--- i les de la fruita madura i dolça.

dijous, 14 de gener de 2010

El vi dels Comtes de Pallars Jussà

Sóc dempeus sobre un cup excavat a la roca on, fa set segles, els monjos de l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem fermentaven els botims de raïm per obtenir-ne el vi en que es fonamenta tota la nostra civilització.

Veig al lluny, cap a migdia per la banda del comptat de Ribagorça, el castell que Ramon va cedir en feu a Arnau Mir de Tost com a garantia de dot, perquè aquest es comprometia amb Valença, la filla del Comte. A l'altra banda de la Noguera, per damunt de la boira, veig la vila de Llimiana que Armengol i Adelaida d'Urgell havien cedit cum suis castris et pertineciis et de ipsos Castellones al comte Ramon.

Sóc a la divisòria entre la Conca de Tremp i la Conca de Dalt, enfilat a la Serra de Santa Engràcia, a més de 800 metres d'alçada, al lloc conegut com a Castelló d'Encús.

En el document que segellava, l'any de 1086, la divisió definitiva dels dos Pallars entre Ramon de Pallars Jussà i el seu cosí Artau de Pallars Sobirà, aquest lloc que tan bé dominava tota la Conca i l'estratègic pas de Susterris va quedar en poder dels Comtes de Pallars Jussà, que el van cedir aviat a l'orde dels Hospitalers.

El lloc és extraordinari. Gairebé màgic. Quan la Conca de Tremp està submergida en la boira, a Castelló d'Encús hi llueix el sol. Quan l'atmosfera és neta, Castelló d'Encús sembla que pugui tocar els límits del Comtat de Pallars Jussà. Els cups excavats a la roca, l'esglesiola de Santa Maria, la negra silueta de la carena del Montsec, donen a aquest indret una dimensió transcendent, històrica. Avui, més de vuit-cents anys després que el bisbe Ot donés entrada als Hospitalers a aquestes contrades, l'indret d'Encús torna a veure com hi creixen les vinyes i com hi fermenta el most.

Són unes vinyes altíssimes, potser les més elevades del país. Sovint, la neu les cobreix dies i dies, com va passar l'any passat. El contrast tèrmic entre el dia i la nit és brutal. La presència dels cups buidats a la roca és impossible d'ignorar: Ens demostra que, en aquest mateix lloc, fa centenars d'anys, uns monjos hi feien vi. I en aquest mateix lloc, ara mateix, en Raül Bobet ha endegat un projecte espectacular i inèdit del qual ja podem tastar els seus primers fruits.

S'anomenen Ekam 2008 i Taleia 2008. El primer és un Riesling/Albarinyo, amb una producció de només 7.800 ampolles. El segon és un Sauvignon blanc/Semillon fermentat en bóta i se n'han obtingut 8.200 ampolles.

Si el lloc és singular i remarcable, el celler no es queda gens curt: s'hi ha esmerçat una gran quantitat d'enginy, de disseny i de coneixement enològic i biodinàmic fins aconseguir unes instal·lacions fora del comú.

La visita que vaig fer a Castell d'Encús no l'oblidaré fàcilment. Hi veiem un pas important de la Conca de Tremp en el camí de la recuperació enològica. No fa gaire, en aquest mateix blog, recordava les paraules que escrivia, ara fa més de trenta anys, en Jaume Ciurana: "És llàstima que els vins i les vinyes no mereixin l'atenció dels homes de la Conca de Tremps. Estan desapareixent uns vins de país fred i de bona altitud, que són una matèria prima excel·lent per obtenir vins de qualitat". L'aparició d'en Raül Bobet per aquestes terres i la solidesa del seu projecte són, doncs, una excel·lent notícia.