dimecres, 21 de juliol de 2010

La vinya com a jardí

Arriba un punt, anant de Castelló d'Empúries cap el sud-oest, en que la plana de l'Empordà comença a fer unes petites ondulacions i guanya una mica d'alçada ---som a llocs com Garrigàs, Vilamalla, Palau de Santa Eulàlia o Siurana--- i aquesta mínima elevació del terreny basta perquè puguem tenir una panoràmica amplíssima, màgica, sobre la plana al·luvial i l'Albera.

Si fóssiu un ciutadà romà benestant, en un lloc així potser us hi faríeu una vil·la, amb un jardí en pendent, de cara a l'horitzó, i en aquest jardí potser hi plantaríeu vinyes i oliveres, arbres fruiters i flors i verdures. Res no us privaria la vista i us podríeu sentir afortunat, mentre us acostàveu a la boca una copa amb l'aromàtic vi dels ceps del vostre jardí.

No som als temps de l'imperi romà ni jo sóc aquell Severus que, conjecturalment, va donar nom al lloc que ara és Siurana d'Empordà. Però la imatge "romana" se'm presenta amb força mentre camino per les vinyes/jardí del petit celler Vins de Taller i parlo amb el seu enòleg, Antón Lorenzo.

Us vindria de gust tastar un Cortese català?

La Cortese és una varietat molt localitzada al Piemont i de la qual, que jo sàpiga, només n'hi ha una única vinya a Catalunya: dos mil ceps plantats a Siurana d'Empordà, a partir dels quals el celler Vins de Taller vinifica un blanc monovarietal criat en fusta, molt escàs. La resta de vinyes d'aquest celler són també de varietats que podríem considerar atípiques en el nostre país: Per a vins blancs, la trilogia del Ròdan: Viognier, Roussanne i Marsanne, i per a negres la Merlot i l'híbrida Marselan.


Vins de Taller és un celler petit ---el nom és una paràfrasi de "vins de garage"--- de quatre ha de vinya i sis a vuit mil ampolles, però en el qual s'observa una clara aposta per la qualitat i la singularitat. El tast que vaig fer del Marselan 2009 ---que, naturalment, encara és a la bóta--- em va descobrir un vi amb una riquesa aromàtica preciosa que, amb un cupatge apropiat amb el Merlot (amb més acidesa i trempera) ha de donar un negre 2009 interessantíssim.

Més enllà d'aquestes mostres de bóta, els vins d'aquest celler que he tastat són el Viognier-Roussanne-Marsanne 2007, el Cortese 2008 i el Merlot-Marselan 2008. En els dos blancs, per al meu gust, hi domina massa la fusta. I és una llàstima perquè, si llegim per sota d'aquesta fusta, hi trobem uns vins de gran intensitat, originals i molt amplis, amb un bon equilibri entre el greix i l'acidesa. El negre de Merlot i Marselan és excel·lent, fresc i aromàtic, amb un punt de complexitat que el fa molt atractiu, principalment al nas, i amb unes notes cremoses que s'equilibren molt bé amb una fruita evident i llaminera.

Amb una copa d'aquest vi a la ma, assegut en una terrassa empordanesa, a l'horabaixa, la visió del patrici a la seva vil·la retorna amb força.

divendres, 16 de juliol de 2010

Un objecte simple i encertat

Sovint, la diferència entre un estri útil i una andròmina es basa en alguns petits detalls molt subtils.

Per exemple: Suposo que, qui més, qui menys, tothom té alguna mena de petit cossi per refredar les ampolles de vi. El cert és que no són gens pràctics i no conviden a ser usats amb la quotidianitat que el clima de les nostres llars exigeix.

En canvi, conec una variació d'aquest tema que, per una sèrie de motius, és encertadíssima. Es tracta d'una simple bossa de plàstic transparent, força consistent, amb dues nanses. Crec que se'n diu "Chill-Bag".

Què té aquest model que el faci tan útil? Com he dit abans, el que marca la diferencia amb l'andròmina que tenim perduda en algun armari i que sempre ens fa mandra d'usar, és una sèrie de petits detalls. Per exemple:
  • Es plega i no ocupa cap espai. Cap en qualsevol calaix de la cuina. Sempre el tens a ma.
  • Es maneja amb una sola ma. El pots transportar amunt i avall amb una sola ma. El pots omplir d'aigua amb una sola ma. No vessa. Pots fins i tot dur diverses ampolles, cadascuna amb la seva bossa, amb gran facilitat.
  • Utilitza glaçons ordinaris. No requereix cap peça específica que calgui tenir al congelador.
  • Té un preu molt econòmic.
  • En pots tenir dos o tres, un per a cada ampolla.
Per tot això, d'ençà que vaig "descobrir" aquesta bossa tan simple, l'utilitzo gairebé cada dia, estiu i hivern.

Tradicionalment, la galleda de refredar el vi s'associa al vi blanc o al cava. De fet, però, aquest instrument és més imprescindible per al vi negre que no pas per al blanc. En efecte: en el cas del vi blanc, la nevera és, en la major part dels casos, prou útil, però en el cas del vi negre, la nevera no ens resol el problema: la millor manera de dur una ampolla de vi negre a la seva temperatura òptima consisteix en ficar l'ampolla en aquesta "chill bag", amb aigua i gel, i esperar que la temperatura baixi fins el punt correcte.

Recomano, doncs, aquest instrument, per davant de qualsevol altra opció de les que jo conec.

dijous, 15 de juliol de 2010

La Vall del Riu Corb i els seus vins (2)

El petit poble de L'Ametlla, a la Segarra, es troba enlairat sobre la Vall del Corb i gaudeix d'una panoràmica immillorable en tota la volta de l'horitzó. En dies clars, tot el Prepirineu català se't fa present, suspès sobre l'altiplà, i el conjunt paisatgístic és del bo i millor que el nostre país pot oferir.

En aquest indret, a uns 700 metres d'alçada, en una contrada coneguda tradicionalment com Els Comalats, hi ha les dotze ha de vinyes de cabernet d'en Jaume Bonet. Es tracta d'un projecte ---El Celler Comalats--- que es va posar en marxa a finals dels vuitanta i que mereix la nostra atenció. Com vaig comentar en aquest mateix blog, és un dels pocs cellers de la capçalera del Riu Corb amb personalitat pròpia, i és un celler que fa alguns vins amb unes certes singularitats que cal remarcar.

El conreu de la vinya segueix els principis de l'agricultura ecològica. La vinificació es fa a peu de vinya i el celler de criança es troba en un antic casal de Vallfogona. La producció, ja ho he dit, és absolutament monovarietal de cabernet sauvignon, una característica interessant, però que comporta també una certa servitud, i representa una aposta agosarada. El contrast tèrmic entre el dia i la nit és força elevat i la neu, mantes vegades, cobreix les vinyes. Més encara en aquest hivern del 2010, de tanta i tanta neu!

Parlaré dels tres vins d'aquest celler que més m'han interessat. D'una banda, un Comalats 2009 "sense sulfits". Sí, tal com sona: en Jaume Bonet m'insisteix perquè tasti aquest vi i em garanteix que està elaborat sense addició de sulfurós. Molt s'ha parlat de si és o no possible fer un vi així però el cert és que aquest vi existeix i és expressiu, senzill, madur, llaminer i, no cal dir-ho, sense el mínim rastre de cap defecte.

Amb una copa d'aquest vi a la ma, em faig la pregunta que tantes vegades m'he fet: Si a les etiquetes és obligatori indicar el grau alcohòlic, per què no és obligatori indicar la quantitat total de sulfits? De cap manera em vull erigir en un apòstol de l'anti-sulfurós, però a mi em sembla que la simple menció "conté sulfits" que duen tots els vins (menys aquest) no és gens informativa, no us sembla?

L'altre vi que vull comentar és el que el celler anomena Comalats Rosat 2009. I dic "anomena" perquè jo no el veig, gens ni mica, com un vi rosat. De fet, pel color seria un "claret" (qui recorda, en aquests temps de tanta sobre-extracció, les delícies del claret?) i, per les qualitats en boca, un vi de projecció lineal i elegant, fresc i amable, ben perfilat.

Finalment, tenim el Comalats Reserva 2003, un cabernet amb criança en fusta, potent i equilibrat, força tànnic, embolcallant i amb gran volum, un vi que s'arrodoneix moltíssim amb una bona oxigenació i que, per això mateix, recomano decantar amb prou antelació.

Si ara deixem Vallfogona i baixem riu avall, anirem trobant vinyes ufanoses i ens acostarem al poble de Nalec on hi ha un celler relativament nou que també aposta per una producció personal i diferenciada. És el Celler Analec. Treballen amb syrah, macabeu, ull de llebre i cabernet d'unes 20 ha de vinya pròpia. Fan cava (que no és "cava" en el sentit legal de la paraula, perquè la zona no està inclosa a la D.O. cava), un vi de criança curta anomenat La Creu i un negre que du el nom d'una de les vinyes del celler: La Romiguera.

El vi que he trobat més interessant d'aquest celler és, precisament, aquest La Romiguera 2008, fet amb ull de llebre, syrah i cabernet. És ben equilibrat, fresc, i té un punt de sorprenent, amb un bon joc de fruita i fusta i un pas de boca prou fi.

Mentiria si digués que crec que els vins de Comalats i els vins d'Analec han arribat ja a la perfecció. Però sí que són vins, ja ho he dit, amb unes clares virtuts, i són cellers que cal encoratjar a seguir en la recerca de la qualitat i la personalitat.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Recordança de la collita 1975


Ahir, 10 de juliol del 2010, vaig obrir la darrera ampolla de la collita 1975 que tenia al meu petit celler. Va ser un Imperial Gran Reserva 1975.

La collita del 1975 va ser memorable. Va ser la collita de l'any de la gran esperança, en que tot semblava possible. Va morir el gran sàtrapa satànic. I va començar el camí inevitable cap a la democràcia.

Catalunya va haver de renunciar a moltes aspiracions legítimes, però la seva lluita i el seu esperit pactista, i la complicitat de les forces progressistes d'Espanya ---on són ara, on són?--- va aconseguir que moltíssims espanyols que mai no haurien volgut abandonar el "Movimiento" acceptessin coses com ara aquestes:

La soberanía [...] reside en el pueblo

las distintas modalidades lingüísticas [serán] objeto de especial respeto y protección

La Constitución [...] garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades

Aquest era el pacte, i no som pas els catalans els que l'hem trencat. Vàrem fer un esforç immens per "comprendre i estimar" (Espriu) els diversos pobles d'Espanya i va haver-hi una voluntat real d'anar plegats.

Ens avisen els homes savis que "Els llops no dormen, reposen, sabem-ho tots". I crec que ara tots tenim el cos i el cor ferit per les seves urpes, i hem vist com els seus ullals ensangonats han fet dernes el pacte. Comença ---és inevitable--- un nou camí cap a la plena sobirania.

L'Imperial del 1975 era deliciós, si us agrada gaudir del matisos terciaris que només el temps pot proporcionar. Vell, és cert, però encara amb una estranya força subtil i un pas de boca llarguíssim i gairebé melós. Records d'un gran vi que, malgrat tot, ja no sembla que pugui donar res més de si. Ara ja no en tinc cap més ampolla. S'ha acabat. Prou!

Com serà la collita del 2010? Mirant els nostres camps, mirant el nostre país, tot sembla indicar que podria ser una collita excel·lent. Ahir, era impossible no escoltar "les veus del vent per l'alta mar d'espigues". Quan el nou vi del 2010 sigui fet, en desaré una ampolla al meu celler, amb l'esperança de poder-lo beure, abans de marxar per sempre, en una Catalunya lliure i sobirana. Posem-nos ara a treballar els camps i les vinyes per aquesta propera collita!