diumenge, 31 d’octubre de 2010

Duet càlid de 2003

He obert dues ampolles de 2003 —aquell any de la gran onada de calor, que tantes meravelles i tants desastres enològics va generar. Les he obertes ara, en el seu setè aniversari, perquè la gran opulència dels millors vins d'aquell any tòrrid sembla poc amiga de llargues criances reductives. També puc estar ben equivocat però, en aquests casos, sembre és millor pecar de curt que no pas de llarg.

Els vins són l'Embruix 2003, del celler Vall Llach i el Gneis 2003 del celler Masia Serra, dos vins amb una forta personalitat, dos vins que m'agraden.

L'Embruix és el vi "petit" del celler Vall Llach, de Porrera, el vi que recull el fruit de les vinyes més joves d'entre les que vinifica aquest celler admirable. Conté un 30% de carinyena —les màgiques carinyenes de Porrera— i la resta es reparteix entre cabernet, garnatxa i syrah, amb una miqueta de merlot. En tot cas, el mètode del celler consisteix en vinificar per separat cada "tros" i cada varietat i, quan la criança en bóta arriba a la seva completació, decidir per a cada bóta si el seu contingut anirà al "Grand Vin", a l'Idus o bé a l'Embruix. Això que dic es podria formular, certament, dient que l'Embruix rep el rebuig del celler... però si tasteu aquest vi entendreu que dir les coses d'aquesta manera seria un complet disbarat: l'Embruix és un magnífic Priorat, digne de ser valorat per ell mateix, sense que hagi de patir per les comparacions amb els seus germans grans.

Aquest 2003 ha afirmat la seva presència a la copa amb la força d'unes aromes llamineres i, al mateix temps, profundes i múltiples, que convidaven l'olfacte a entretenir-s'hi una llarga estona, gairebé tancant el ulls: un nas amb empenta, que et fa delejar el tast. Quan, finalment, el vi ens arriba a la boca, ho fa amb una embranzida tànica que el temps d'ampolla no ha ablanit. Calidesa i caràcter fort i una mica cantellut, que no deixen indiferent.

Al Gneis 2003 hi predomina el merlot i la resta procedeix de la garnatxa negra i el cabernet. Tot ell és un paradigma de maduresa, gairebé en el límit de la pansificació, i tot en ell evoca les confitures, el cabell d'àngel, la fruita molt madura i les compotes, amb un puntet de xocolata i torrats. A la boca és opulent i lleugerament vellutat, molt voluminós. Un vi que, utilitzant una paraula arcaica, del temps de Joan Timoneda, potser podríem qualificar —en el bon sentit de la paraula— de demesiat.

Dos vins, doncs, ben mediterranis, abrivats i luxuriants, d'una collita extraordinàriament càlida, signats per dos grans cellers del nostre país. L'un neix a les llicorelles salvatges del Priorat, l'altre ho fa als granits ventolans de l'Albera. Dos vins que, en la meva opinió, estan ara en un bon moment de tast.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Cava català al decantador

Ens agradaria que els nostres millors Caves fossin coneguts i apreciats per la comunitat mundial dels aficionats al vi. Ens agradaria però, ara mateix, estem encara molt lluny de que això succeeixi: Si us passegeu per alguna bona vinoteca de, diguem, Vancouver, Madison o Manchester, hi trobareu una mostra dels nostres millors vins negres però el Cava català de qualitat no el veureu per enlloc.

Sempre hi ha excepcions, és clar, però arreu del món el nostre Cava s'ha creat una imatge francament deplorable de vinet escumós trivial i, per damunt de tot, baratíssim, de manera que, fins que no canviïn les coses, és pràcticament impossible que un consumidor americà (per exemple) estigui disposat a pagar, diguem, trenta dòlars per una ampolla de Cava, per excels que aquest Cava pugui ser.

Caldria treballar molt per començar a canviar aquest estat de coses. Aquests dies, per exemple, s'ha donat un pas important en la bona direcció: L'Andrew Jefford —guanyador del premi Louis Roederer 2010 al millor columnista de vins— publica un article a l'edició de Decanter del mes de novembre de 2010 on, sota el títol "Homenatge a Catalunya" hi diu coses que nosaltres ja sabem, però que, publicades a les pàgines de Decanter, adquireixen una força impressionant. Hi llegim, per exemple,
  • El Cava pot ser un vin de terroir.
  • El Cava obre tot un nou territori de possibilitats per al vi escumós, que l'hegemonia del Champagne ha estat ocultant al món.
  • No és cert que el Champagne sigui l'únic vi escumós digne de ser imitat.
  • Hi ha maneres de dotar d'estructura, equilibri i "intriga sensual" un vi escumós, més enllà de la de partir d'un esquelet àcid i afegir-li "carn" com es fa en les zones vinícoles més fredes.
  • Els cellers del Penedès no són pas ni menys profunds ni menys frescos que els d'Epernay.
  • Els millors Caves posseeixen un sentit de profunditat, puresa, estructura i autoritat.
  • Si el Champagne fos Chablis, el Cava podria ser Hermitage blanc i, qui seria capaç de dir quin dels dos és més perfecte?
  • És un símptoma de qualitat veure com els més grans entre els productors de Cava tenen cada un d'ells la seva personalitat pròpia, sempre dintre d'una tradició que és prou rica com per encabir totes aquestes diverses formes de l'excel·lència.
  • El resultat de combinar criances llargues i matèria primera d'alta qualitat, veremada a ma, és més sumptuós i més refinat del que jo [Jefford] mai hauria somniat que pogués ser el Cava.
  • Aquest grandíssims Caves no els trobem, ara per ara, als mercats internacionals, però els hi trobarem, aviat.
La lectura de l'article complet és recomanable. Si deixem de banda el títol —que als catalans ja ens sona una mica massa a tòpic— veurem que és un article molt ben escrit que, de ben segur, ha de despertar la curiositat d'un cert sector del públic britànic, com a mínim. Pel que fa a cellers, l'article parla, principalment, de Recaredo, però també d'alguns altres grans noms del millor Cava, com Agustí Torelló, Raventós i Blanc, Mestres i Gramona.

Són aquests cellers —i algun altre— els que han de liderar aquest projecte de trencar amb la imatge cheapie que envolta el nostre Cava. Serà difícil, perquè els cellers als que ja els va bé aquesta imatge de mediocritat són molt poderosos, però ara que des de la important tribuna que és Decanter ens donen un cop de ma, ara ens hi hauríem de posar més que mai.

Mentre reflexiono sobre aquests temes, tasto un cava poc conegut d'un celler petit de Les Peces, municipi d'Albinyana, al Baix Penedès, a tocar del Camp de Tarragona. Només n'hi ha 2.650 ampolles que neixen d'una vinya d'uns cinquanta anys —conreada biodinàmicament— que es troba al Cal Cabellut, prop de Masllorenç. El nom del celler és Cal Sanctó i, des del 2005, elaboren Cava Brut Nature —amb un 60% de Xarel·lo— i diversos tipus de vins tranquils, que m'agradarà comentar quan els hagi tornat a tastar. Els vaig conèixer a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat d'aquest cap de setmana i el seu Cava, en el tast a peu dret, em va semblar molt peculiar, allunyat del mainstream —allunyat en la bona direcció, s'entén. D'ell m'enamora l'elegant integració del carbònic, ben champenoise, que actua allà on ha d'actuar, i també l'equilibri àcid impecable.

Les paraules de l'Andrew Jefford i un parell de copes d'aquest Sanctó Brut Nature em permeten, potser il·lusòriament, mirar el futur del nostre Cava amb un cert optimisme.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

En Parker parla de mi

El títol és, evidentment, un estirabot pel qual demano disculpes. El que volia dir és que a la setena edició de la Parker's wine buyer's guide hi llegeixo aquestes paraules:

"...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense."

No es mossega pas gens la llengua, el senyor de Baltimore! Soroll inútil i eixordador o absurd confusionari són els adjectius que li mereixen els blogs que, com ara aquest, parlen de vins. De fet, si llegim bé la frase, ell adreça les seves menyspreadores paraules més específicament contra els blogs gratuïts, sense que quedi gaire clar si el fet de demanar una quota de subscripció podria elevar un blog com aquest meu per damunt de la categoria del "white noise" —la tradicional "neu" dels televisors antics—.


L'exegesi d'aquesta desqualificació radical que fa en Robert Parker de tants i tants bloggers com hi ha en aquest nostre àmbit admet diversos nivells d'anàlisi, com s'escau als textos "bíblics".
  • En un primer nivell, podríem comentar que en Parker sembla que acusa els efectes de la seva pròpia medecina: Qui va donar-se a conèixer com l'home del poble cridat a revolucionar la crítica de vins de l'antic règim —uncritical and emphasizing wine as a romantic beverage, en les seves pròpies paraules—, objectivant-la i posant-la en les mans d'una persona independent com, per exemple, ell mateix; ara veu amb menyspreu com la societat fa un pas més enllà i dóna la paraula a una multitud immensa de consumidors de tota mena i condició, que hi diem la nostra sense encomanar-nos a res ni a ningú.
  • Més enllà d'això, podríem observar que, encara que hi hagi força gent que no se n'adoni, el fenomen Internet ha desmembrat l'ancestral binomi Autoritat/Publicació. M'explico: Temps era temps, el Llibre, pel sol fet d'existir com a tal, era sagrat, era la paraula de Deu. La impremta ho va capgirar tot, però encara, fins avui dia, el llibre, la paraula publicada, ha posseït una certa "presumpció d'autoritat". En canvi, ara que qualsevol de nosaltres pot publicar urbi et orbi allò que bonament li plagui, l'autoritat ja res té a veure amb la simple publicació, sinó que cal guanyar-se-la per mitjans que, probablement, són més ardus que els dels temps passats.
  • Però si hi reflexionem encara una mica més, potser ens decantarem a trobar una certa dosi de versemblança en les paraules d'en Parker. I potser ens envairà una certa lassitud, un cert desànim. Sembla, tanmateix, que tot estigui dit, que tot vi estigui comentat pel dret i pel revés, criticat, denigrat, menystingut, lloat i venerat. Si Google dóna més de 1.900 entrades per a "Vall Llach 2004" tasting, (un vi del qual només se'n van fer unes disset mil ampolles) quin sentit té que jo ara pretengui afegir una entrada més a aquest "soroll eixordador"?
En acabat de dir tot això en la meva manera maldestra, em remeto a un blog amic —i d'amic— que reflexiona amb profunditat sobre si hem de seguir escrivint: DeVinis.