dilluns, 31 de gener de 2011

Innovació, mestissatge

Assistim, des de fa ja un cert temps, a una revalorització extraordinària de les varietats autòctones del nostre país. Parlo de la garnatxa, la carinyena, el xarel·lo o el monastrell, però també de varietats minoritàries o, fins i tot, pràcticament desaparegudes, com el mandó, el trepó o el colló de gall.

Ja sabem que una part d'aquest embadaliment prové de la "llei del pèndol" que dicta que, si fa uns anys era de bon to demanar un "cabernet", ara s'escau triar un "lledoner" (és a dir, un vi de garnatxa).

Tanmateix, aquest desitg d'apreciar el que és ancestral, propi i ben lligat a la terra i al nostre paisatge, el trobo bo i positiu i m'exalta. D'una banda, dóna valor a les nostres vinyes més antigues —un patrimoni natural que cal conservar— i d'una altra banda, ens obre nous horitzons enològics i nous universos sensorials.

Ara bé, aquest procés de recuperació i revalorització va acompanyat, ara i adés, de postures radicals que em semblen eixelebrades i que no comparteixo. En algun bloc i en alguna publicació important he arribat a llegir crides a la prohibició de les varietats "foranes" i a l'arrencada dels ceps de, per exemple, cabernet sauvignon. Ambdues coses em semblarien un disbarat.

M'explico: Tenim vins magnífics en que hi participen el syrah, el cabernet o el chardonnay. Fóra cosa de necis negar-los l'existència o menystenir-los. Ben al contrari, crec que cal parlar amb respecte de les persones que, ara fa trenta anys, van apostar per aquestes varietats i les van saber vinificar —soles o amb cupatges— amb excel·lència. Una part del bo i millor del que tenim ara s'ha d'atribuir a ells.

Però la qualitat de molts dels nostres vins que duen les varietats "perverses" no és el meu principal argument en contra dels que volen condemnar aquestes varietats a l'ostracisme. En tinc un altre que em sembla més fonamental i que enllaça amb el títol d'aquest article.

Em refereixo a que em sembla que l'impuls que ens va dur a voler adaptar al nostre sòl el syrah o el cabernet forma part del nostre tarannà més característic. Aquest desig d'innovació i aquesta tendència al mestissatge cultural són uns dels trets que ens defineixen. És el mateix impuls que ens va dur a voler fer xampany —i ara ningú diria que hem de deixar de fer-ne, al·legant que no és autòcton—, l'impuls que mou uns il·luminats que planten albarinho al Pallars Sobirà o fan cervesa de blat al Montseny, l'impuls de voler fer criança en castanyer, o en acàcia, de recuperar el mandó o vinificar l'incrocio Manzoni. Tot té un punt en comú. Estimem la tradició, però mai no ens volem deixar engavanyar per ella.

Catalunya no és la Rioja ni ho serà mai. No ens agrada el pensament únic ni la varietat vinífera única. Els nostres vins són infinitament més diversos que els seus, com també ho és la nostra gent i les nostres múltiples referències culturals. Tots els vins de la Rioja tenen el mateix gust —permeteu-me aquesta simplificació grollera, dita amb tot el meu respecte per aquella zona vinícola admirable—, cosa que espero que mai no es pugui dir dels vins catalans. El nostre denominador comú ha de ser la qualitat i no pas cap visió estricta de varietats "bones" i varietats "dolentes": Si parlem de raïm verd, malalt o podrit, conreat sense cap cura, buscant la màxima producció, veremat sense cap mena de selecció, si parlem de viticultura matussera o industrial, se me'n fot si la varietat és autòctona o forana.

Dit això, omplo avui la meva copa amb un vi deliciós, un dels pocs monovarietals de cabernet franc que tenim al nostre país. És l'Avgvstvs Cabernet Franc 2008, del celler Avgvstvs-Forum, entre El Vendrell i Sant Vicenç de Calders. El vi s'ha criat 15 mesos en roure de Nevers i se n'han fet 6.400 ampolles. M'està agradant molt el seu nas elegant, gens agressiu, amb notes molt característiques d'aquesta varietat i algun apunt de figues o prunes confitades. A la boca és excel·lent i és molt mesurat: lleument cremós, lleument carnós, lleument amargós, lleument llaminer. Té aquella suavitat especiada que associem amb el cabernet franc.

La vinya se'n diu Les Deveses i mira al mar. La Via Augusta —que ens unia al món— passava exactament per aquest lloc. És un bon indret, doncs, per proclamar que sempre hem estat oberts a allò que és valuós, vingui d'on vingui.

dimecres, 26 de gener de 2011

"Afinar els sentits i el gust"


“La vida, la salut, el seny són inseparables d’una bona, continuada, ampolla de vi. L’humor, la fantasia, la tolerància s’esterilitzen si no reviscolen amb aquests amables sucs de raïm. El que el vi ha fet per crear coses de qualitat, per produir espurnes d’intel·ligència, per afinar els sentits i el gust, per evitar el ridícul, per suscitar l’amor, per enriquir la comprensió, per avivar la vida de l’esperit, per fomentar la bondat, per enriquir la sensibilitat, és inenarrable per la seva mateixa desorbitada extensió. El vi constitueix un element inseparable de la vida”.


Amb aquesta gran contundència ens exposa Josep Pla les bondats inqüestionables del vi —del bon vi, que per a Pla volia dir el Borgonya, el Barolo o altres denominacions italianes o franceses d’alta qualitat.

No sabem si aquest vi del Montsant que avui comentaré hauria plagut a Pla o no. Jo crec que sí que li hauria agradat. Es tracta del Isis 2002 del Celler Cooperatiu d'Els Guiamets.

Aquest vi el vaig conèixer, ja fa temps, a través d'en Ferran, un bon amic meu d'Els Guiamets, i d'ençà que vaig tastar-lo per primera vegada —devia ser la collita 1999 o 2000— intento tastar cada nova collita disponible i, al mateix temps, deixar envellir alguna ampolla un determinat temps, perquè crec que es tracta d'un vi que millora —i força— amb el pas dels anys. Amb tot això, he anat adquirint una certa complaença, un cert acostumament, una certa afecció, per aquest vi magnífic. No sé si l'Isis ha aconseguit produir en mi alguna "espurna d'intel·ligència", però segur que m'ha ajudat a "afinar els sentits i el gust".

Crec que a l'Isis hi predomina el syrah, acompanyat de garnatxa, carinyena i cabernet. També em sembla haver sentit dir que en el canvi profund que va experimentar aquesta cooperativa a finals dels noranta hi va haver la ma d'en Josep Lluís Pérez. El que és cert és que la cooperativa d'Els Guiamets va passar d'embotellar beuratges poc recomanables durant els anys vuitanta a produir vins del nivell de perfecció dels successius Isis, en el segle vint-i-u.

Normalment, s'acostuma a menysprear la collita del 2002, un any fred i plujós en que una gran part de la verema del nostre país o bé es va malmetre o bé no va madurar. Però, curiosament, ara que han passat vuit anys, estic observant que hi ha alguns 2002 que m'agraden força. I alguns 2002 que m'agraden molt. Aquest Isis 2002 que tenia desat al celler em feia patir una mica però, ara que l'he obert, m'ha confirmat fins a quin punt cal tastar la collita 2002 sense prejudicis, perquè en aquell any es van fer alguns vins que, ara mateix, poden ser excel·lents. Vins —com aquest mateix— en que l'excessiva contundència ha estat substituïda per un equilibri elegant, vins que han evolucionat afinant-se amb exactitud i que, com aquest Isis, haurien agradat a Pla que, segons tinc entès, abominava dels vins agressius i sobredimensionats.

A la meva petita col·lecció d'ampolles que esperen el seu moment de glòria hi tinc un quants Isis. No tinc cap més 2002, però sí que tinc alguna ampolla de 2001, 2003, 2004 i 2005. És un vi que em plau molt i que, fins on he pogut comprovar, agraeix el pas del temps. Són aquests vins, potser, els que realment podrien enriquir la comprensió o fomentar la bondat. D'això em refio.

dimarts, 18 de gener de 2011

Setmana blanca

Setmana blanca, però no pas de neu, que aquest hivern no és generosa, ni de fred, perquè fa molta bonança. Setmana de descobrir algun vi blanc de bon cos, que cada dia en tenim més i millors. N'explicaré tres que m'han agradat i m'han deixat un bon record.

El primer és el Vinya Ilària 2006 de Serrat de Montsoriu, el peculiar i innovador celler de Sant Feliu de Buixalleu, al peu del Castell de Montsoriu. És el celler d'en Josep Trallero, un personatge inquiet i experimentador que, a la masia Can Serrat, està elaborant uns vins sorprenents i interessantíssims. Un dia m'agradaria aprofundir més en aquest celler i les seves etiquetes, i parlar de l'elegant Vinya dels Tons —pinot noir amb una mica de merlot i mencía— o de la filosofia que hi ha darrere d'aquestes etiquetes, però avui em limitaré a parlar d'aquest blanc d'albarinho i chardonnay —amb altres varietats, com el moscatell, el riesling i fins una mica de treixadura. El seu nas espectacularment floral em va enamorar i les notes de fruita dolça i fresca em van sorprendre força en un vi del 2006 que havia estat criat fina a nou mesos en roure. Només tres mil ampolles i molt poquet sulfurós. Deliciós!

Fa quatre dies encara no sabia que el celler Acústic, dels Guiamets, feia un vi blanc. Ara ja l'he tastat i el tindré ben present. Es diu, simplement, Acústic blanc 2009 i l'etiqueta proclama que el fan amb garnatxa blanca, garnatxa roja, macabeu i pansal. El pansal és, si no vaig errat, el xarel·lo. Poca informació teòrica puc aportar sobre aquest vi —la web del celler segueix "en construcció"— però jo hi noto un punt de fusta que deu indicar una certa criança. Net i equilibrat, untuós i agradable. Elegant. Força ple de notes de greix, amb cos i amb "pes", però fresc i delectable. Una bonica ampolla i un blanc a tenir en compte.

Susterris 2008 és un sauvignon blanc-semillon de Castell d'Encús —el celler que està a mil metres d'alçada, a la conca de Tremp— que, sorprenentment, no duu a l'etiqueta la signatura del celler. Ja sabem que aquest celler que està dirigit per en Raül Bobet fa uns vins extraordinariàriament interessants, com els que es diuen Taleia i Thalarn. Ja n'he parlat en algun altre moment. El nom d'aquest vi ret homenatge al desaparegut pas de Susterris, que era on ara hi ha la resclosa del pantà de Sant Antoni, vora Tremp, prop de les vinyes de Castell d'Encús. El Susterris 2008 és un vi molt fresc i de bona qualitat, amb sensacions elegants i una certa "puresa". No arriba al nivell del Taleia, però es beu amb plaer.