dilluns, 31 de gener de 2011

Innovació, mestissatge

Assistim, des de fa ja un cert temps, a una revalorització extraordinària de les varietats autòctones del nostre país. Parlo de la garnatxa, la carinyena, el xarel·lo o el monastrell, però també de varietats minoritàries o, fins i tot, pràcticament desaparegudes, com el mandó, el trepó o el colló de gall.

Ja sabem que una part d'aquest embadaliment prové de la "llei del pèndol" que dicta que, si fa uns anys era de bon to demanar un "cabernet", ara s'escau triar un "lledoner" (és a dir, un vi de garnatxa).

Tanmateix, aquest desitg d'apreciar el que és ancestral, propi i ben lligat a la terra i al nostre paisatge, el trobo bo i positiu i m'exalta. D'una banda, dóna valor a les nostres vinyes més antigues —un patrimoni natural que cal conservar— i d'una altra banda, ens obre nous horitzons enològics i nous universos sensorials.

Ara bé, aquest procés de recuperació i revalorització va acompanyat, ara i adés, de postures radicals que em semblen eixelebrades i que no comparteixo. En algun bloc i en alguna publicació important he arribat a llegir crides a la prohibició de les varietats "foranes" i a l'arrencada dels ceps de, per exemple, cabernet sauvignon. Ambdues coses em semblarien un disbarat.

M'explico: Tenim vins magnífics en que hi participen el syrah, el cabernet o el chardonnay. Fóra cosa de necis negar-los l'existència o menystenir-los. Ben al contrari, crec que cal parlar amb respecte de les persones que, ara fa trenta anys, van apostar per aquestes varietats i les van saber vinificar —soles o amb cupatges— amb excel·lència. Una part del bo i millor del que tenim ara s'ha d'atribuir a ells.

Però la qualitat de molts dels nostres vins que duen les varietats "perverses" no és el meu principal argument en contra dels que volen condemnar aquestes varietats a l'ostracisme. En tinc un altre que em sembla més fonamental i que enllaça amb el títol d'aquest article.

Em refereixo a que em sembla que l'impuls que ens va dur a voler adaptar al nostre sòl el syrah o el cabernet forma part del nostre tarannà més característic. Aquest desig d'innovació i aquesta tendència al mestissatge cultural són uns dels trets que ens defineixen. És el mateix impuls que ens va dur a voler fer xampany —i ara ningú diria que hem de deixar de fer-ne, al·legant que no és autòcton—, l'impuls que mou uns il·luminats que planten albarinho al Pallars Sobirà o fan cervesa de blat al Montseny, l'impuls de voler fer criança en castanyer, o en acàcia, de recuperar el mandó o vinificar l'incrocio Manzoni. Tot té un punt en comú. Estimem la tradició, però mai no ens volem deixar engavanyar per ella.

Catalunya no és la Rioja ni ho serà mai. No ens agrada el pensament únic ni la varietat vinífera única. Els nostres vins són infinitament més diversos que els seus, com també ho és la nostra gent i les nostres múltiples referències culturals. Tots els vins de la Rioja tenen el mateix gust —permeteu-me aquesta simplificació grollera, dita amb tot el meu respecte per aquella zona vinícola admirable—, cosa que espero que mai no es pugui dir dels vins catalans. El nostre denominador comú ha de ser la qualitat i no pas cap visió estricta de varietats "bones" i varietats "dolentes": Si parlem de raïm verd, malalt o podrit, conreat sense cap cura, buscant la màxima producció, veremat sense cap mena de selecció, si parlem de viticultura matussera o industrial, se me'n fot si la varietat és autòctona o forana.

Dit això, omplo avui la meva copa amb un vi deliciós, un dels pocs monovarietals de cabernet franc que tenim al nostre país. És l'Avgvstvs Cabernet Franc 2008, del celler Avgvstvs-Forum, entre El Vendrell i Sant Vicenç de Calders. El vi s'ha criat 15 mesos en roure de Nevers i se n'han fet 6.400 ampolles. M'està agradant molt el seu nas elegant, gens agressiu, amb notes molt característiques d'aquesta varietat i algun apunt de figues o prunes confitades. A la boca és excel·lent i és molt mesurat: lleument cremós, lleument carnós, lleument amargós, lleument llaminer. Té aquella suavitat especiada que associem amb el cabernet franc.

La vinya se'n diu Les Deveses i mira al mar. La Via Augusta —que ens unia al món— passava exactament per aquest lloc. És un bon indret, doncs, per proclamar que sempre hem estat oberts a allò que és valuós, vingui d'on vingui.

8 comentaris:

jareay ha dit...

Hola Jaume!

Totalment d'acord amb el teu article. Tens tota la raó quan comentes que cada vegada sembla que hi ha més gent que vol dimonitzar les varietats "foranes" i voldria arrencar ceps sense cap mania.
Llógicament que s'ha de potenciar les nostres varietats autòctones i cada cop, en aquest aspecte, es fa millor feina, però nosaltres tenim la gran sort de poder tastar tants vins diferents que seria absurd no aprofitar-ho.
M'encanten, en general, els vins de garnatxa blanca, la Terra Alta fa una molt bona feina i vol que els seus vins siguin el més coneguts possible per aquesta varietat, però un dels vins guanyadors aquest any a Gandesa era un vi de garnatxa blanca i viognier. De la mateixa manera que es potencia la varietat morenillo, però que també es combina amb cabernet o sirah i ben bons que són.
I els monovarietals, que no en sabem de treure'n bons vins?
Parles del Celler Augustus, un celler que fa un rosat de cabernet, un blanc de chardonnay i ara ha tret un blanc de Xarel.lo de vinyes velles de 50 anys, i tots d'una gran qualitat. Aquest, crec, i amb això estic amb tu, és el camí, potenciar les nostres varietats autòctones i no desaprofitar aquests ceps de varietats "foranes" que tan bon suc sabem treure-li.
Salut!

Jaume ha dit...

Ho has expressat perfectament bé, jareay. Aquesta inquietud de voler anar sempre més enllà és típicament catalana i l'hem de valorar.

Sobre el celler Augustus, vas ser-hi fa uns dies i, en aquests moments, no tenen ni una ampolla de xarel·lo ni de chardonnay. Intentaré aconseguir-ne unes ampolles així que surti la nova collita. Segur que deuen ser notables. En canvi, el seu rosat no em va acabar de fer el pes... potser l'he de tornar a tastar.

Em van impressionar molt els seus vinagres ("Forum").

Salut!

Jaume

jaume ha dit...

Hola jaume,
Moltes felicitats pel teu magnífic bloc,crec que és molt autèntic.Si em permets el teu espai i el teu temps,tan sols un apunt particular quant a la vinya i el vi.
Crec que per collir uns bons fruits i fer-ne vi tan sols una bona terra ben respectada,a cops com més rabiüda millor,quan toca una mica d'aigua del cel i molt de sol i serena i respectar-ne els raïms.
Deprés com menys coses millor,menys filtrats,menys sulfurosos,menys envelliments..menys de tot.
Hi Ha molta tonteria i molt embotellador especulador al voltant dels vins,amb quasi l'única finalitat del preu ben alt perquè tan sols estigui a l'abast de quatre llepafils.

Ricard Sampere ha dit...

La teva frase, "estimem la tradició, però mai no ens volem deixar engavanyar per ella", resum molt be el que jo en penso del tema.
Soc un defensor de les varietats autòctones i crec que cal fomentar-les... Però d'aquí a voler erradicar varietats forànes, que pel temps que porten amb nosaltres, ja han deixar practicament de ser-ho, la cosa tendeix a talibanisme.

Jaume ha dit...

Un gran article Jaume, estic totalment d'acord en potenciar el que és nostre i intentar treure'n el màxim, i alhora aprofitar-nos de l'experiència que em pogut treure de les varietats de fora. I crec que amb aquesta manera de fer podem arribar a ser millors cada dia. I no només en el món del vi.

Salut Jaume!!

Jaume ha dit...

Hola, Jaume i Jaume...

(Sembla que som molts Jaumes en aquest bloc, oi?)

Bé en tot cas, gràcies pels vostres comentaris!

Salut!

Jaume

Lo Jaume ha dit...

Jo també sóc un Jaume, però són Lo Jaume.
Broma a part, he de dir que és un vi pel que personalment tinc una debilitat. Sense cap mena de dubte el millor Cabernet Franc que és fa per davall dels Pirineus, i la gent que el fa és millor encara que els seus vins.

Jaume ha dit...

Hola, "LoJaume", i benvingut al meu bloc. Els teus comentaris seran molt ben rebuts.

Celebro que t'agradi tant el Cabernet franc d'Augustus. Jo no l'havia tastat fins ara fa poc i ha estat una molt agradable coneixença.

Tinc també una ampolla d'Augustus Trajanus, que espera el seu moment al celler.