dissabte, 26 de maig del 2012

Tramuntana a Vilablareix

La presentació de vins de l'Empordà que du el títol Vins de Tramuntana i que s'ha fet aquest mes a Mas Marroch —un dels planetes de l'univers Roca—  ha comptat amb un tast magistral presentat per en Josep Roca. Ell ens ha parlat amb coneixement i entusiasme de l'Empordà, de la seva geologia i la seva història enològica, de les seves immenses possibilitats i dels seus vins d'ara. S'ha centrat en les garnatxes i les carinyenes i hem acabat tastant uns deu o dotze vins que ell havia escollit per il·lustrar amb rigor la "teoria" que ens havia estat impartint. Jo, que m'he dedicat i em dedico a ensenyar, em sento immensament feliç quan algú que en sap m'ensenya a mi.


No cal parlar dels vins que vàrem tastar perquè, separats del seu context didàctic, perdrien una bona part de la seva significació. Però sí que vull deixar constància d'un d'aquests vins que em va produir un trasbals considerable. Es tractava d'unes ampolles no comercials d'un vi de garnatxa blanca que havia estat elaborat en inoxidable per en Delfí Sanahuja. Dit això, agafeu-vos fort per escoltar el que ve a continuació: era un vi de la collita del 1994! Era un vi d'una intensitat impressionant, amb tota mena d'aromes de fruits secs, de bolets, de sentors de terra immensament arrodonits... Memorable!


Després de la lliçó d'en Josep Roca vaig poder recórrer les taules dels diferents cellers de l'Empordà i anar tastant —sense cap ordre premeditat, com un simple tastaolletes— vins d'aquí i d'allà. Més que res, vaig aprofitar per parlar amb els enòlegs que conec des de fa ja un grapat d'anys. No vaig prendre notes de tast i això vol dir que no us enfarfegaré ara amb una llista de vins.

En tot cas, sí que voldria fer esment de tres o quatre vins que van restar en la meva memòria. D'una banda, S'Alou 2008, de Vinyes dels Aspres. També, els vins de Terrer d'en Tassis que no coneixia gaire i que intentaré conèixer més a fons quan en tingui l'ocasió. La nova collita del Camí de Cormes, la carinyena de ceps centenaris de Roig Parals també em va semblar esplèndida. Finalment, em va interessar molt el Samsó 2010 de Gelamà. Són vins que miraré de tastar amb més deteniment en aquests propers mesos.

diumenge, 20 de maig del 2012

Retorn a Cal Compte

Tornar a Torroja del Priorat, tornar a Cal Compte, tornar a tastar els vins d'aquesta vila a la terrassa encarada al Montsant i a les vinyes de los Solans. Afegir-hi el pa, l'oli i les avellanes del país. Parlar amb els viticultors sobre les vàlues de les diverses collites, sobre els vins nous. Fer-ho a pleret, sense neguit. Gaudir-ne.

El programa de la Fira del Vi de Falset d'enguany era ple d'activitats engrescadores, però a mi, que m'agrada fugir del tràfec, la proposta que més em venia de gust era la de Cal Compte. Vaig anar-hi i, com ja m'esperava, l'hospitalitat de l'Anna i la seva manera d'obsequiar-nos i de generar l'ambient adequat al tast va ser exquisida.

Hi eren presents set dels cellers de Torroja i hi havia, per tant, una quantitat raonable de vins per tastar. Des del meu punt de vista, el tast tenia la mida justa per poder tastar tots els vins sense aclaparament.  Heus aquí algunes valoracions —personals i intransferibles, tanmateix— del que vaig sentir amb aquells vins.


Els vins d'en Jordi Aixalà cada vegada m'agraden més. El Destrankis 2010 està en un moment formidable. Força fet tot i ser tan jove, cremós a la boca, amb un bon equilibri entre suavitat i trempera. El Pardelasses 2010, en canvi, és un vi de força més recorregut. Ara està acabat d'embotellar i es troba en una fase duríssima, però... quina matèria hi ha allà dintre! Caldria comprar-lo ara —abans que s'exhaureixi— i saber esperar amb paciència que als seus tanins salvatges els arribi el moment dolç. La novetat d'aquest any és El Coster de l'Alzina 2009, un carinyena de vinyes velles que em va arribar a l'anima i que demostra que en Jordi és capaç de fer vins elegants i d'una complexitat aromàtica impressionant. Net, fluid, lleument cremós, saborós i —ho repeteixo— elegant.

L'altre celler de Torroja que fa vins que em fan delir és el de la trinca formada per Laurent Combier, Peter Fisher i Jean Michel Gerin. El celler, ja ho sabeu, es diu Trio Infernal i a Cal Compte vàrem poder tastar —mentre vèiem, a l'altra banda del torrent, les vinyes d'on surten aquests vins— el Riu, el blanc de garnatxa blanca i macabeu 0/3 i l'impressionant Trio Infernal 2/3 2007. Tots tres són deliciosos, però el 2/3 és monumental. És un monovarietal de carinyena de vinyes molt velles, amorosit, complex, cremós, amb torrats elegantíssims, molt fresc, fluid i pur. És gran.


Dels vins del celler Mayol jo triaria el Brogit 2008, que és profund, de bona fruita madura, net i atractiu, persistent, amb longitud. De Llicorella Vins em va agradar el nou Aònia 2009 i, més encara, el Mas Saura 2008, que té tremp i volum i és inequívocament prioratí. Els que valorin la concentració estimaran el Melis 2006, que és un vi d'una riquesa i una potència excepcionals.

Els vins de Terroir al Límit mereixerien un capítol a part, un capítol que voldré escriure, algun dia. Ara per ara, em limitaré a dir que Les Manyes 2009 em va semblar que tenia una immensa qualitat. ["em va semblar" no és un simple recurs lingüístic. Resulta que en Dominik té el costum d'oferir sempre els seus vins en dosis petitíssimes... ]

dimarts, 15 de maig del 2012

D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:
  • Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
  • Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
  • Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
  • Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.
Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.
  • Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
  • Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
  • Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar
  • Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'OrtoLes Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
  • Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.
Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

dissabte, 5 de maig del 2012

Àngels a les Gavarres

El Mas Rostei es troba en una plana a la Riera de Pastells, en un indret que, sense que se'l pugui qualificar d'aïllat, dóna una gran sensació de recolliment. És a tocar de la riera del Vilar, a la banda de tramuntana del Puig d'Arques. Ara el mas està sent renovat completament i la plana és una vinya d'entre set i vuit hectàrees. La carretera de La Bisbal d'Empordà a Calonge pel coll de Ganga passa ben a prop.


Aquesta vinya —recollida, com un clos— i el celler que du el nom suggeridor de Sota Els Àngels són el projecte personal de la María Jesús i en Gay que no fa gaires anys es van instal·lar en aquest vell mas del Baix Empordà amb la voluntat de conrear-hi una vinya i fer-hi uns vins sofisticats i personals. "Sota els Àngels" pot voler dir moltes coses, però l'origen concret del nom —segons m'expliquen la María Jesús i en Gay— rau en la presència, a uns deu kilòmetres del mas, del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.
    La direcció enològica és d'en Jaume Serra i em sembla que en aquest projecte que va començar de zero, en Jaume Serra va poder desenvolupar-hi tota la seva creativitat i tot el seu coneixement sense constrenyiments ni servituds. A la vinya hi ha carménère, picapoll, merlot, carinyena, sirà i cabernet i la viticultura té fonaments biodinàmics. En particular, la presència, una mica insòlita, de la varietat carménère, pot tenir una part de responsabilitat en el caràcter diferenciat i atípic del seu vi negre.

L'acurada elecció de les fustes de criança, el disseny —sobri, elegant, discret— de l'etiqueta de les ampolles, l'ambient —plàcid, bonancenc— del mas i el celler, la voluntat de la María Jesús i en Gay de treballar sense concessions ni grandiloqüències, fan pensar que el producte final tindrà una qualitat especial, unes virtuts pròpies.


He tastat els vins de Sota els Àngels en diverses ocasions —a casa meva, al celler, a la fira Vins de Tramuntana— i ara mateix tinc al meu costat una copa de Sota els Àngels negre 2007 que m'incita a escriure les lloances d'aquest celler.

Hauríem de començar pel vi "menor" del celler, que és el Desea 2008, amb tres quartes parts de sirà i la resta merlot i una mica de carinyena. Hi noto fruita fresca sobre un fons torrat, sense agressivitat, fins amb un cert caràcter "atlàntic". A la boca és molt fluid, amb recorregut i qualitat i un equilibri impecable entre fruita i criança. M'agrada, però encara m'agrada més el Sota els Àngels blanc 2010, que és fet meitat i meitat de viognier i picapoll, criats tres mesos en roure francès amb les mares. El recordo —ni vaig escriure notes ni, ai las!, el tinc ara al meu davant— intens i cremós, amb molta estructura, delectable.


El Sota els Àngels negre 2007 té carménère i merlot a parts iguals i la resta és sirà, cabernet i carinyena. Ja em va semblar excel·lent al celler, però sempre m'agrada contrastar les sensacions que es generen al celler —que sovint són més emocionals que no pas racionals— amb les d'un tast a casa meva, fet a pleret.

Sento com sona "Epigraphs" de Ketil Bjørnstad i David Darling i, ara i adés, acosto el nas a la copa: calidesa elegant, amb algunes notes torrades, complexes, cremoses. No hi ha cap desequilibri, però sí que és cert que descobrir la tipicitat de la carménère en un vi català pot produir una certa desorientació. L'atac és cremós i fluid, una mica sedós. Més endavant, el vi incideix més al centre de la boca, amb tanins suaus i elegants i unes curioses sensacions dolces —que no són dolces, però ja m'enteneu— dintre d'un conjunt molt "bevible", molt bo.

Els que defensem la cultura de la diversitat —que no vol pas dir perdre els orígens—, ens sentim feliços de poder tastar vins com aquest.

dijous, 3 de maig del 2012

Els vins d'en Bonfill, de Capmany

Moltes de les vinyes d'Arché Pagès —14 ha de garnatxa, carinyena, cabernet, merlot, garnatxa blanca, macabeu i sirà— són en llocs enlairats, ben ventilats per la tramuntana i amb un paisatge de qualitat extraordinària: la Mare de Déu del Món, la Salut, les Salines, tota la carena de l'Albera i també, per algun forat, el mar blau. El terreny és de sauló, com en tota aquesta zona de Capmany i Sant Climent. Escampades per la vinya hi ha unes roques immenses, arrodonides, d'aspecte megalític i de morfologia probablement glacial.


Hi ha vinyes de vint, trenta, o seixanta anys i també hi ha alguna vinya de carinyena molt i molt vella, potser centenària. Des de fa un parell d'anys, en Bonfill Arché Pagès conrea les seves vinyes mantenint-hi la vegetació espontània. Aquest winemaker expert té unes idees clares sobre la viticultura que convé en aquesta zona particular de l'Empordà, una zona —Cantallops, Capmany, Sant Climent, Espolla— que s'ha anomenat tradicionalment Els Aspres i que per a mi representa un terrer ben característic dintre de la DO.


El cel, en aquests dies de finals d'abril, té una lluminositat excepcional i les nuvolades i les clarianes es succeeixen amb gran velocitat mentre en Bonfill m'ensenya els ceps recargolats i revellits d'una vinya centenària que ha incorporat aquest any al celler. Em diu "no podré fer-ne res de bo si abans no aprenc a conèixer-la, a entendre com es comporta i com cal treballar-la". En aquest celler i en el seu factòtum hi ha una interessant combinació de tradició vitivinícola generacional i de ciència enològica, i el resultat final —que es diu Sàtirs, Cartesius i Bonfill— és testimoni de l'èxit d'aquesta combinació de terrer, tradició, tramuntana i enologia.


Des d'aquell moment ja llunyà en que vaig tastar la primera collita del Cartesius, els vins d'Arché Pagès han estat sempre entre els vins empordanesos que més fàcilment han connectat amb els meus sentits. Són vins agradables i que, per dir-ho planament, estan molt bé. Però els vins que he tastat més recentment van clarament força més enllà d'això que acabo de dir. Per exemple, el Sàtirs blanc. És un monovarietal de macabeu i aquests dies he tastat, en dues ocasions, la collita 2011, acabada d'embotellar. Si deixes que agafi aire —i evites que estigui massa fred— et donarà unes aromes molt netes de fruita blanca, fresca i saborosa. Tot hi està ben afinat: acidesa, volum, persistència. És fluid i té trempera, és estricte i omple la boca. És un vi gens trivial, que defuig l'èxit fàcil i que crec que anirà evolucionant cap a una bona complexitat. En Bonfill em va oferir tastar una ampolla de la collita 2008, com a demostració fefaent de la bonica transformació que aquest macabeu pot arribar a experimentar.


Ara bé, hi ha dos vins d'aquest celler que jo m'atreviria a situar en el nivell dels vins extraordinaris. Em van fascinar ara fa un any, quan els vaig tastar per primera vegada, i ara que els he pogut tornar a tastar amb molt més deteniment —mentre escric tinc al meu costat una copa de Bonfill 2007— no em desdic gens ni mica de la meva primera impressió, ans al contrari.

El primer d'aquests vins es diu Cartesius blanc i és un monovarietal de garnatxa blanca amb uns cinc mesos de criança en roure francès. És un vi escàs i, ara mateix, les poques ampolles de la collita 2010 —la que tant em va sorprendre ara fa un any— ja han desaparegut, i la collita 2011 esta encara en un dipòsit del celler. Us recomano que esteu amatents al moment —cap al juny— en que el Cartesius blanc 2011 surti al mercat i n'aconseguiu alguna ampolla. La generositat d'en Bonfill m'ha permès tastar-lo, en primícia, quan encara s'està fent en el celler de Capmany, i he pogut sorprendre'm per les seves aromes espectaculars de fruita dolça i el seus sabors amorosits i plens. Podria esdevenir un vi blanc molt gran.

L'altre gran vi d'aquest celler és el Bonfill 2007 —garnatxa, carinyena i cabernet sauvignon, 2.700 ampolles— que tinc ara a la copa. És de color vermell molt fosc, però no pas opac, molt bonic. Agraeix una bona estona d'aireig i va generant a la copa aromes llamineres i complexes de fruita molt madura i de compotes i de bosc mediterrani, sempre ben equilibrades amb una criança estricta. A la boca, em sorprèn i m'agrada la seva exacta harmonia entre una fluïdesa lliscant i una potència densa i fresca. Encara pot anar evolucionant cap a textures encara més perfectes, però en aquest mateix moment és ja una imprescindible referència empordanesa.

Hi ha altres coses a dins de les bótes d'aquest celler de Capmany que, quan es converteixin en vins bons i fets, caldrà conèixer. En parlaré quan arribi aquest moment.