No vull parlar ni de Kant ni d'Einstein, sinó d'alguns vins que he begut recentment i que, en la meva opinió, han assolit la grandesa per la força combinada del temps i de la seva virtut intrínseca. Són tres ampolles de collites que ja en podríem dir antigues i que el temps les ha fet com són ara. Ja sé que, per motius que no puc entendre, el vi "vell" ha perdut la credibilitat. No tenim temps per esperar que un vi maduri i es veu que el mercat vol vins joves. Aleshores, fent de la necessitat virtut, fa temps que se'ns diu que no, que no té sentit esperar, que els vins es malmeten, que no hi ha res com la fruita d'un vi jove, que ara toca beure els 2010...
La primera ampolla és un Finca Malaveïna 2003. A l'etiqueta hi diu que està fet amb un 40% de merlot, un 10% de garnatxa i la resta a parts iguals entre sirà i cabernet. Se'n van ver 28.468 ampolles i em sap greu pensar que la majoria d'aquestes ampolles ja fa anys que es van buidar, molt abans que el vi pogués desenvolupat les virtuts impressionants que jo hi he trobat ara. De fet, jo mateix n'he quedat sorprès. He tastat molt bones ampolles de Malaveïna, però aquesta potser les supera totes. Aromes molt complexes i perfectament netes, amb sensació de profunditat i concentració. A la boca hi entra com una gran esfera que es va desfent en capes consecutives (com una ceba) i després es va allargassant sense perdre l'equilibri. Ple de vida, però també ple de maduresa, ple de temps. Magnífic!
I la darrera ampolla de la que voldria parlar —però em mancaran les paraules— és un Reserva Particular de Recaredo 1984. He tastat aquest vi en dues ocasions memorables, sempre a les galeries de les caves de Recaredo, amb l'ampolla acabada de degollar, després d'un quart de segle de temps de criança. De la primera vegada ja en fa uns dos anys i mig. La segona va ser ara fa poc, quan vaig tenir l'honor de ser convidat a la celebració dels 50 anys —i 39 collites— de la Reserva Particular. Que jo parli aquí d'aquest vi sublim, quan en aquella festa hi havia alguns dels millors experts, només em podria dur al plagi o al ridícul. Podria parlar —això sí— de les meves sensacions, del meu personal èxtasi —que no deu interessar ningú. En lloc de fer res d'això, em limitaré a fer una reflexió molt concreta: Situem-nos a l'any 1984 i pensem en en Josep Mata Capellades i els seus fills fent aquest cava, seguint uns principis que, possiblement, només podem entendre ara que han passat vint-i-cinc anys. Ni el rendiment immediat, ni l'èxit fàcil, ni molt menys cap tripijoc mediàtic podien moure'l a fer el que calia fer per aconseguir això que ara jo he begut. Només el devia moure fer les coses com creus que s'han de fer, amb obsessió per la perfecció. I posar-les a les mans del temps.
