dimarts, 18 de desembre del 2012

Apunts

Repassant la meva llibreta hi trobo molts apunts recents que no han pujat a aquest bloc. Són vins que he tastat o begut de manera puntual i que s'acumulen mentre esperen una ocasió d'entrar en algun escrit. De tant en tant —ara mateix, per exemple— potser convé que buidi una mica aquest calaix de sastre i passi en net alguns d'aquests apunts dispersos.

Podria parlar d'un Nuat 2008 que va donar transcendència a un sopar de turbot al forn. És un vi que va caldre airejar i aleshores ens va donar la plenitud de la seva complexitat neta i austera, que no defuig les notes d'anís, de pastisseria o de fruits secs. L'atac és magnífic i el vi es manté a la boca amb moltíssim volum i, malgrat això, amb elegància. Hi ha acidesa i una lleu untuositat, ben conjuntades, però ja no hi trobo —és natural— la mateixa fruita que em va enlluernar ara fa un any. No és un vi fàcil ni té cap atractiu superficial. Com seria si fos picapoll pur, si no tingués l'aportació del macabeu?

Poc o molt, he tastat cada anyada de Cérvoles que ha anat sortint. Algun dia d'aquesta tardor vaig obrir-ne una ampolla de 2003 i la vaig compartir amb el meu fill. Suggeridor i penetrant, fluid i amorosit, al punt de maduresa. Quan, a la copa, anava agafant més aire, donava més volum, més opulència. Diria que aquesta ampolla ha donat sentit als anys d'espera pacient.

Obrir un Mas la Plana 2000 em du, inevitablement, a un joc d'expectatives que em destorben l'objectivitat —si és que aquesta cosa realment pot existir. N'espero molt i, per això mateix, el jutjo amb (massa?) severitat. No em puc sostreure al record dels meus primers "Gran Coronas Etiqueta Negra" que em van obrir —fa trenta anys— noves dimensions en la meva incipient relació amb el vi català.
Ara, després de tants altres vins, encara miro de tenir alguna ampolla de cada anyada per poder-la obrir quan ja ha fet els deu anys. Aquest 2000 era una lliçó de classicisme, amb totes aquelles notes aromàtiques que no repetiré aquí i que són la tarja d'identitat d'un gran cabernet quan ha fet els dotze anys. A la boca era perfectament fluid i ben persistent, amb tanins endolcits i lliscants. Però el final... ai el final! S'acabava abans d'hora i era assecant i fins una mica abrupte.
 
I acabaré amb un vi que em va fer conèixer l'amic Ramon Roset i que ara és a la meva llista de vins que vull conèixer millor: Valldeferret 2004. Per si no el sabeu us diré que és un cava brut nature de llarga criança, fet al celler Josep Maria Ferret Guasch, amb parellada, xarel·lo, macabeu, pinot noir i chardonnay. Viu i fresc i equilibrat i amb un nas d'una complexitat espectacular, va ser un dels  highlights —n'hi va haver uns quants!— d'una vetllada memorable a casa d'en Ramon.