Arrufar el nas davant de l'art barroc —llevat de la música— s'ha considerat, durant força temps, un cert senyal de bon gust. Si parlem de vins, jo mateix he pontificat sobre la puresa, l'exactitud i l'austeritat com a valors màxims d'alguns grans vins. Ara bé, és realment necessari tot aquest ascetisme? No podem confessar sense avergonyir-nos que —per exemple— ens hem emocionat a l'interior del monestir d'Einsideln? No podem delir-nos, de vegades, amb alguns plaers desmesurats i decadents? La prosa de Carpentier, un arròs a la cassola —gran exponent del geni barroc de la nostra cuina— o, si parlem de vins, una ampolla d'algun dels desmesurats vins d'en Juan Gil —com el Can Blau 2004 que vaig obrir l'altre dia.
El sopar era d'aniversari. El plat principal era un risotto d'arròs bomba de L'Estany de Pals amb porro, brou de pollastre i una generosa quantitat de bolets de diverses menes. El vi va ser un 2004 —ja me'n queden poques ampolles— del Masroig. El conjunt s'allunyava completament de qualsevol sobrietat i podríem titllar-lo, sense embuts, de barroc.
El Can Blau 2004 du carinyena, garnatxa i sirà i el vaig decantar perquè vaig creure que tanta matèria continguda mereixia una generosa estona de contacte amb l'aire. L'aroma era potent, amb madureses de compota gairebé decadent i amb notes de regalèssia i fruita madura. Plenitud exuberant a la boca, amb densitat suau, tanins amorosits i sensacions de glopada plena i opulent. Melós i confitat. Amb la tensió ja força relaxada. Barroc, excessiu, sobrecarregat, impur, boníssim.
