dimecres, 30 de gener del 2013

El Consell Regulador del Vi Rosat?

Heu sentit a parlar del Consell Regulador del Vi Rosat? I del Consell Regulador del Macabeu Fermentat en Bóta? Oi que no?

Hi ha vi de moltes menes. Hi ha vi blanc, negre, de panses, de criança, fortificat, escumós, de maceració carbònica, dolç, de gel,... De totes les il·limitades variacions del vi, només n'hi ha una que posseeixi un "Consell Regulador". Ja sabeu quina. Quan ho intento pensar fredament, amb lògica estricta, no ho entenc.

La creació de la DO Cava —no és realment una DO, però tothom en diu així— va ser un nyap i sempre que fas un nyap saps que tard o d'hora acabarà fent aigües per totes bandes. A mi, com a consumidor, aquesta DO no em serveix per a res. És cert que em garanteix un cert procediment d'elaboració, però això és ben poc, massa poc.


Si em limito a allò que és essencial, el que jo voldria que una etiqueta em donés és només això:
  1. Informació sobre l'origen geogràfic del raïm, les varietats i el mètode de vinificació.
  2. Que un determinat organisme em garanteixi que la informació del punt anterior és veraç.
El punt 2 seria responsabilitat de les DO. És clar que una DO és una organització que pot fer — ha de fer — fa — hauria de fer — moltes més coses, a nivell intern dels seus membres i a nivell de promoció dels seus productes. Però de cara al consumidor els dos únics punts que són essencials són els 1 i 2 anteriors. Dit així, no entenc què hi pinta la DO Cava. No entenc que el vi que es fa pel mètode del cava pugui estar deslligat completament del concepte de territorialitat.

Als punts 1 i 2 d'abans encara n'hi podríem afegir un tercer, força transcendent, que és el de la garantia d'una qualitat mínima exigible als vins de cada DO concreta i de cada tipologia concreta.

Potser sí que, finalment, ha arribat el moment que les DO entrin amb autoritat en el món del vi escumós d'alta qualitat. Aquests dies hi ha coses que es belluguen, però jo no sóc capaç de predir si arribaran a bon port. Ho desitjo de veres. Tinc ganes que se superi aquesta estranya i espúria dicotomia vi–cava, que tanta gent ha acabat assumint con la cosa més natural del món, com si diguéssim vi–cervesa. Tinc ganes que el nostre vi escumós d'alta qualitat —com tot el nostre vi de qualitat— se'ns presenti amb una indicació clara i inequívoca dels seus orígens, de les vinyes i els terrers concrets on ha nascut.


I aquest desig de fidelitat als orígens em porta a fer esment que fa ja prou temps que és absolutament peremptori procedir a admetre —i potenciar— les indicacions geogràfiques "en cascada", del tipus Priorat > Porrera > la Garranxa > Vinya de la Tena o també Empordà > Serra de l'Albera > Cantallops > Vinya de S'Alou —per posar dos exemples, una mica aleatoris.

dimarts, 22 de gener del 2013

Ordenacions: Tants caps, tants barrets

Imagineu que us presenten uns quants vins i esperen que sigueu capaços d'ordenar-los segons la seva qualitat. Potser aquesta responsabilitat us causarà neguit? Tindreu basarda d'equivocar-vos? De fer el ridícul?

Imagineu que els vins que us demanen que valoreu són aquests:
  • Destrankis 2009
  • L'Argatà 2008
  • Furvus 2008
  • Marfil Molt Dolç 2003
  • Clos Maria 2007
Quin és el millor?


La solució d'aquest repte és ben senzilla: ordeneu-los com us sembli. Tant se val! Si, per exemple, els heu ordenat de la manera com els he escrit aquí dalt —on el "millor" és el Destrankis i el "pitjor" és el Clos Maria— haureu coincidit amb els tastadors de la Guia de Vins de Catalunya. Ja aneu sobre segur! Si, en canvi, els ordeneu completament al revés:
  • Clos Maria 2007
  • Marfil Molt Dolç 2003
  • Furvus 2008
  • L'Argatà 2008
  • Destrankis 2009
...també aneu bé: haureu coincidit amb els tastadors de la Guia Peñín que, curiosament, puntuen aquests mateixos vins en l'ordre exactament invers al de la Guia de Vins de Catalunya: El Destrankis rep 90 punts, L'Argatà en rep 91 i així successivament fins el Clos Maria que és, per a la gent d'en Peñín, el millor dels sis i rep una puntuació de 94 punts.

Passem a la següent prova: Si us trobeu en el dilema d'haver d'escollir entre el Ramon Roqueta Ull de Llebre 2010 i el Vall Llach 2009, quin heu de triar si voleu encertar-la? Dubteu? Bé, consulteu les guies! La guia Peñín us dirà que tant se val un com l'altre: ex aequo! 86 punts a cadascun(*). En canvi, la guia Proensa us dirà que el Vall Llach 2009 és un vi immens que està a punt de tocar la perfecció: 98 punts sobre 100! Oi que és sorprenent?

Ara bé, aquesta mateixa guia Proensa us farà dubtar entre un Celler Batlle 2001 i un Borsao 3 Picos 2009 perquè, com que per aquesta guia tots dos es situen als 89 punts, no sabreu quin heu de preferir.

I si us pregunten: Què us sembla Les Eres 2004? Aquí ho teniu més difícil, perquè si us refieu de l'autoritat d'en Parker, que puntua aquest vi amb els mateixos 94 punts del Le Méal 2001 de Chapoutier, l'haureu de lloar llargament. Però si més aviat sou seguidors de la guia verda d'en Peñín, que puntua Les Eres 2004 amb els mateixos 88 punts que l'Ipsis 2010, aleshores potser hauríeu d'arrufar una mica el nas i aixecar les celles en senyal de displicència.

Ja ho veieu: Tants caps, tants barrets. Només cadascú pot ser jutge de les seves pròpies sensacions. I això potser ja és dir massa! En paraules d'en Raimon:
"No has de fer cas — de cap consell — d'aquest tampoc!"
[(*)PS: Això dels 86 punts d'en Peñín al Vall Llach 2009 és el que en diuen "un cas com un cabàs"!]

dimecres, 16 de gener del 2013

Addictius

Hi ha vins dels que m'és força difícil escriure'n cap nota de tast, perquè quan els tinc a taula les copes es van omplint sovint i quan vull adonar-me'n l'ampolla ja és buida. Són vins que m'agraden tant, i em resulten tan plaents, que de seguida en compro una segona ampolla —i fins una tercera, jo que sóc tan tastaolletes! Són hedonistes i inciten a l'optimisme. S'adiuen amb qualsevol menjar i conviden a fer gresca. Són addictius i són molt bons.

Vull parlar avui d'alguns d'aquests vins. Per exemple, el Blau 2010, que du un 50% de carinyena i la resta és garnatxa i sirà a parts iguals. Quin "tros de vi"! D'aroma poderosa, especiada, agradable i fresca, omple la boca amb volum, amb molt de sabor i amb un bonic puntet cremós. Dic tot això "de memòria": no tinc pas la copa al meu costat —com faig sempre que puc— perquè després de sopar l'ampolla ha quedat buida. Però tinc el vi ben present, i era saborós i franc, amb una potència ben equilibrada i amb un gust que perdura estona i estona a la boca. Vi de plaer —addictiu— però no pas trivial ni simple. Vi que "passa bé" però que ens aporta densitat —densitat de matèria i també densitat de sensacions— i es fixa en el record. Era el vi que encara no coneixia de la trilogia que la Núria López crea al Molar. Els altres dos són el Can Blau i el Mas de Can Blau, dels que ja he parlat en alguna ocasió.


L'altre vi que vull anotar aquí és força diferent, però comparteix amb el Blau les sensacions agradables i directes que comentava més amunt. És un merlot jove que elaboren en Josep Solergibert i la Teresa Serra a Artés, al Pla de Bages. Du el nom de Toc 2011 i conté un 80% de merlot i un 5% de cabernet i la resta és cabernet de la collita 2010 que s'ha criat 10 mesos en bótes de roure francès.Té un color net i lluent i l'aroma és senzilla i directa, fruitada i llaminera, embolcallant —exemplar. Potser és aquest 10% de cupatge amb vi de criança, o qualsevol altra cosa, però hi trobo més profunditat que en altres vins joves. És un vi que em podria retornar la fe en el merlot català, perquè a la boca és net i fresc, immensament bevible, amb fruita i acidesa modèliques. Un vi per beure i gaudir-ne sense mesura —amb addicció.


En Josep Solergibert parla del seu Toc amb modèstia, diu que és un "petit vi", fet a mida per a la restauració. I és clar que no s'ha de comparar amb els grans vins de Solerbibert —dels quals en vull parlar, a pleret i de manera detallada en un article proper. Però és bo que tinguem vins com aquest!

divendres, 11 de gener del 2013

Varietats autòctones: els arguments

M'agradaria reflexionar sobre el debat que hi ha a l'entorn del paper que haurien de jugar les varietats que s'anomenen "autòctones" enfront de les que de vegades reben el nom de "foranes". Aquesta reflexió la vull articular a través d'un repàs als arguments que he vist que s'utilitzen en contra de les varietats foranes. La majoria d'aquests arguments, fins i tot els més extremistes, toquen punts sensibles i apunten a problemes reals de la nostra viticultura. Revisar-los un per un m'hauria d'ajudar a situar el més objectivament possible els eixos del debat.

Si una cosa tinc clara és que aquesta reflexió no em conduirà pas a cap resposta dicotòmica. Com en tantes altres coses, aquí la realitat no és ni completament blanca ni completament negra i els escarafalls i les posicions apriorístiques —dogmàtiques— són estèrils. També tinc molt clar que el debat sobre les varietats autòctones no és fútil ni intranscendent perquè quan repassem els diversos arguments anirem veient que les seves ramificacions involucren la pràctica totalitat del món que hi ha a l'entorn de la vinya i del vi.

Com que jo no tinc cap mena d'autoritat en aquest camp —tanmateix, cap autoritat legal o acadèmica, però tampoc cap Auctoritas— em plantejo aquestes reflexions com un simple exercici intel·lectual per a ús propi: ni puc ni vull donar consells a ningú.


Per iniciar el debat i veure que estem parlant de temes gruixuts, en tinc prou amb dues mostres:
  • La puntuació dels vins de la Guia de Vins de Catalunya usa un coeficient que penalitza els vins que inclouen varietats foranes.
  • En una entrevista recent a vadevi.cat, Manel Duran arriba a dir que un vi que no sigui de xarel·lo, ull de llebre o sumoll no s'hauria de poder dir Penedès.
Comencem, doncs, analitzant —des de la meva minúscula i esbiaixada posició d'observació— els arguments que jo conec i el pes específic de cadascun d'ells.

 

L'argument tradicionalista

S'ha dit que qui perd els orígens per la identitat i que només el que és inequívocament propi i autòcton —no fa gaire en dèiem "nostrat"— és un patrimoni que cal conservar. Les varietats que ens han arribat de fora, les imitacions de models aliens, són com espècies invasores que anorreen el que és "de casa" i que han de ser foragitades. Les coses les hem de fer com les hem fet sempre, des d'èpoques ancestrals, si volem ser qui som.

Aquesta mena d'argument té un punt de pervers, perquè barreja dues coses ben diferents: una de perfectament lícita —respectar el patrimoni ancestral— i una altra de força discutible —oposar-se a la innovació. Sacralitzar la tradició és sempre perillós, perquè allò que avui és forà pot arribar, en poc temps, a ser considerat profundament propi. Per exemple, l'art romànic, que va substituir l'art visigòtic. O el cava, una imitació d'un producte forà, ara fa quatre dies, i un vi que ens estimem com a propi i tradicional, ara mateix. O el Barça, que va fundar un suís...

Si exacerbéssim l'argument, podríem arribar a dir que l'idioma propi de Catalunya ha de ser l'iber i podríem rebutjar l'ús del roure francès o dels equips de fred.


Però tampoc no vull excedir-me en la caricaturització d'aquests arguments de tipus tradicionalista perquè, com he dit abans, contenen una part perfectament vàlida i important. És cert que el patrimoni ampelogràfic ancestral és valuosíssim i no només s'ha de preservar, sinó que és absolutament desitjable que hi hagi un procés de recuperació de tota mena de varietats i que les millors tècniques de la viticultura i l'enologia actuals es posin al servei d'obtenir d'aquestes varietats els millors vins possibles.

També és cert, però, que no hem de confondre un país amb un museu d'ampelografia. El vi és cultura i és país, i també és un producte de consum sotmès a les forces del mercat. Un producte per a ser comprat i begut.

Oi que no rebutgem pas la innovació en la gastronomia? Oi que l'aprofundiment en el nostre art culinari ancestral no implica el menyspreu per la recerca en allò que és nou?

Sovint, allò que és més ancestral és també allò que és més innovador. Per exemple, el repte de fer avui un vi de mandó que sigui excel·lent no és pas menys agosarat que el de voler fer un zinfandel català... i no cal dir que més m'estimo que es treballi en el primer que no pas en el segon! Ara bé, si el mandó, lamentablement, no aconseguís de cap de les maneres donar-nos un vi de bona qualitat, l'hauríem de voler mantenir a qualsevol preu, a costa de qualsevol altra varietat, només pel fet que és una varietat antiga?

[Continuarà amb:

L'argument dels mercats

L'argument enològic

L'argument identitari

Conclusions? ]

diumenge, 6 de gener del 2013

El celler de la masia de Perejaia

La Conca de Tremp havia estat una bona terra de vi. Potser encara més la Conca Dellà —si més no, això és el que diu la gent de la riba esquerra de la Noguera— de la vall de Barcedana a Gavet, Vilamitjana i Isona. Potser ara, molt lentament, aquesta comarca anirà recuperant l'excel·lència d'un passat relativament remot. Tenim els vins de Vila Corona, que sempre em venen de gust i són sovint a la meva taula; tenim les petites joies que en Raül Bobet fa a Castell d'Encús, a vuit-cents metres d'alçada; tenim el curiós projecte de Sauvella, a Orcau (n'he de parlar quan el conegui millor); tenim les vinyes de Torres a Montibarri i la sorprenent vinya de 10 ha de merlot que hi ha al Pla de Nascala; tenim també, aquí i allà, vinyes escadusseres sense pena ni glòria. I ara, als Masos de Llimiana, a l'antiga masia de Perejaia (que inclou una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser) tenim un celler notable que acaba de treure al mercat un mig miler d'ampolles del seu primer vi, un vi que m'ha sorprès per la seva qualitat i que m'ha empès a visitar i conèixer aquesta novetat del Pallars —i a explicar-la en aquest article.


En José Luis Garcia Ubis va néixer a la Rioja i als vuit o nou anys va venir a Llimiana on el seu pare va fer de mestre. Ell va acabar fent els estudis de metge i en algun moment, després d'una carrera brillant com a anestesiòleg, va plantejar-se la construcció d'un celler a la masia de Perejaia i l'elaboració de vins de qualitat a partir dels raïms de les vinyes pròpies que tenia en diverses parcel·les que hi ha entre el pantà de Terradets (a 400 m d'alçada) i el nucli de Llimiana (a 800 m d'alçada). És el seu fill, en José Luis Garcia Muret qui dirigeix aquest celler —el celler Mas Garcia Muret—, amb l'assessorament enològic de l'Anna Estruch.

El primer vi del celler es diu Unua"primer" en esperanto— i és un ull de llebre de la collita 2011 que s'ha criat quatre mesos en roure francès nou de bona qualitat. A l'etiqueta hi diu —ai las!— tempranillo i hi figura l'emblema del celler que és una línia que reprodueix la silueta de la serra del Montsec amb l'entalla dels Terradets. És un vi perfumat que transmet sensacions fresques, atractives i equilibrades. Tot hi és força ben posat, amb un lleu toc de fusta neta i aromes fruitades i amables. Quin ull de llebre més ben fet! Em diuen que hi ha una mica de sirà —ho recordo bé?— i el conjunt és saborós, fluid i molt fresc. Sorprenent. Ara mateix, no recordo cap ull de llebre català que m'hagi plagut més que aquest nou vi de la conca de Tremp.


Els finestrals del que serà la sala de tast del celler donen al pantà i als vessants de les complicades serres que hi ha al nord del Montsec d'Ares. La boira encara ho entela tot i arreu hi ha gebre, però el cel ja és blau i aviat les boires s'enretiraran i ens deixaran veure el Montsec. Tinc al davant el castell de Mur. En Josep Lluís m'ofereix una copa del que serà, quan el cupatge s'hagi acabat de definir, el vi principal del celler. És exquisit! Es dirà Muriec —que vol dir rat-penat en pallarès— i ara mateix és un sirà perfumadíssim i immensament arrodonit de la collita 2011 que s'ha criat fins fa poc en roure francès nou i sortirà al mercat cap a la primavera d'aquest any. Caldrà estar amatent, perquè només n'hi haurà unes sis mil ampolles.


Quan marxo del celler, amb el record del que he vist i del que he tastat, pujo fins Llimiana per sentir, una altra vegada, la força del paisatge que es veu del poble estant. A baix de tot, identifico el celler que avui he conegut. L'oracle que duc a la butxaca m'informa que la Masia de Perejaia ja és esmentada al "Diccionario..." de Madoz de 1845 i possiblement en aquell temps ja s'hi feia vi. Brindo per l'any que comença. Que nevi i plogui i hi hagi bona saó! Que les vinyes donin bon fruit! Que aviat ens deslliurem de tot sotmetiment!