dissabte, 23 de març de 2013

Abundància

El Foyer de l'Auditori de Barcelona és un espai gran i diàfan, de sostre alt i claror generosa on s'ha fet la setena edició de l'exposició Vitis Vinifera, que organitza Cuvée 3000. Vaig poder passejar-m'hi i tastar a cor què vols, cor què desitges. Potser un centenar de cellers, potser sis-cents vins, en una sala de característiques excel·lents. Tot donava sensació d'abundància.


La Carme de Vinyes d'Olivardots em va oferir el nou V d'O 5.10, que és una garnatxa de vinya de sauló de la pròpia finca, amb la qualitat a que em té acostumat Olivardots, gustós i amb molt bona fruita; i també aprofito per tastar, conjuntament, els excel·lents V d'O 1.09 i V d'O 2.09, que són les carinyenes de pissarra i de sauló —respectivament— de les que ja he parlat algun altre cop. A partir de la collita 2009, aquest celler vinifica també el raïm d'una vinya de Colera que no pertany al celler. En surten molt poques ampolles d'un vi que s'hauria de dir Tros d'en Ros, però malauradament es diu «Troç» d'en Ros —difícil d'entendre! M'ha agradat força, principalment la garnatxa pura de la collita 2010.

En Dominik m'insisteix que el deliciós Pedro Ximenes Terra de Cuques 2011 és "simplement" un vi divertit —per oposició al seu vi seriós que és el Pedra de Guix 2011. És clar que té raó, i és clar que el Pedra de Guix és monumental, però... el Terra de Cuques és tan bo, tan melós, tan atractiu!


Fins l'octubre no sortirà al mercat la nova collita de Ferrer-Bobet Selecció especial 2010, però ja el vam poder tastar a Vitis Vinifera. El vaig trobar extraordinari. Diferent del 2009 —més fresc, possiblement. Un vi on hi ha abundància de tot, aromàtic, ple de fruita, complex i substancial. Encara es troba en un estadi incipient de la seva vida, però vaig pensar que només per tastar aquest vi ja quedava justificada la visita a l'exposició.

De Mas Candí volia tastar-ne el Can 28, però ara treballen el seu mandó d'una manera diferent. Se'n diu Viu de 2012 i és vermell, lleuger i prim, aromàtic i àcid, agradable. Diuen que l'han fet pensant en el mercat japonès. El Camí de la Font 2011, el gran macabeu de l'Oriol d'El Vi a Punt no em decep gens —té aquella combinació de frescor una mica cítrica amb recorregut exacte i final corpulent que no deixa indiferent. El Nita 2010 que em van oferir venia d'un màgnum acabat d'obrir i estava tancat a pany i forrellat, però ja manifestava signes de grandesa. Els amics de Batlliu de Sort duien unes mostres del que seran els vins del 2012. El seu riesling —sense cupatge, encara, amb el viognier— em va semblar que tenia una força que fa augurar  bones coses per al Biu Blanc 2012.


Hi havia una bona representació del món dels vins naturals, i vaig tastar algunes coses, però cap no em va plaure prou com per cabre en aquests apunts. Ja em perdonareu, però jo amb els vins naturals hi trobo una certa dosi d'allò que en diuen «xantatge emocional»:  com que a tots ens agraden que les coses siguin «naturals», sembla com si dir que un vi natural no t'agrada et converteixi immediatament en un advocat de l'artificialitat i l'agricultura destructiva...

Acabaré aquesta nota donant notícia de dues descobertes personals. Em refereixo a dos cellers que coneixia més aviat poc i que, ara que he tastat alguns vins seus, han entrat a la meva llista de cellers a conèixer millor. D'una banda, Bodegues Puiggròs d'Òdena de la que coneixia el seu sumoll Mestre Vilavell. Gràcies a Vitis Vinifera vaig poder tastar el Sentits Negre 2010 i el Sentits Blanc 2011 i tots dos vins m'han semblat magnífics. L'altre celler es diu DG Viticultors i es troba a Pontons. Recordo que em va agradar molt el seu Cinclus SC 2009 fet amb incrocio Manzoni, albarinyo i loureiro.

Passejant pel Foyer de l'Auditori hi vaig anar trobant força amics i vaig tastar també coses de fora del país, que no toca que discuteixi aquí. Em sentia com si passegés pel jardí de l'abundància.

dimecres, 20 de març de 2013

Dues bótes d'en Miquel Palau

Sovint, les identitats es construeixen a partir de tòpics o paradigmes que acceptem com a simplificadors d'una realitat molt més complexa i polimorfa. Pensem, per exemple, en l'etiqueta —reductora, trivialitzadora— de «mediterrani» amb que es classifica els nostres vins. És còmode —i grollerament erroni— encasellar els nostres vins en els adjectius que ja sabeu: gruix, alcohol, sobreextracció, manca d'elegància, etc. Arribats en aquest punt, potser cal posar sobre la taula els vins de les dues bótes que en Miquel Palau ha fet per a Abadal, dintre del programa Paisatges 1883.  Una bóta de sumoll i una bóta de mandó, un parell de vins singulars que, tot i estar fets amb varietats ancestrals del nostre país, contradiuen amb contundència els tòpics anteriors.


El Sumoll 2011 —400 ampolles d'un vi fermentat en bóta oberta i criat durant quatre mesos— té un color força més fosc del que hom esperaria d'un sumoll i al nas és ben característic, amb cireres i grans de raïm, amb austeritat àcida. És peculiar i atractiu, amb molt de sabor i amb fruita —però no fruita dolça. Mentre el tasto, no em puc treure del cap l'aroma de les cireres. L'atac és plaent, dels que et fan gairebé tancar els ulls. No és el millor sumoll que he tastat, però és un vi molt interessant. Un vi fet amb una varietat absolutament nostrada que, en canvi, ens mostra virtuts que res tenen a veure amb els ridículs tòpics dels vins «mediterranis».


El mandó és una varietat que havia estat molt comuna a la nostra terra però que ara ha desaparegut pràcticament del tot. La història que m'han explicat —si no és certa, algú em corregirà— parla d'una vinya vella de mandó que hi havia al Montgrí, descoberta per la gent d'Empordàlia just abans que fos arrasada per les màquines excavadores. Varen tenir el temps just de veremar el raïm que va donar lloc a un miler d'ampolles d'un Mandó 2004 d'Empordàlia absolutament irrepetible. Aquesta mateixa vinya desapareguda va donar lloc a la vinya de mandó de Mas Candí de la que surt el seu Can 28, i també a la petita vinya experimental del celler Abadal, d'on ha sortit aquesta ampolla de Mandó 2010 d'Abadal.

Sigui així o no ho sigui, feu-ne via d'anar a Santa Maria d'Horta d'Avinyó a veure si encara sou a temps d'aconseguir alguna de les quatre-centes ampolles d'aquest vi, perquè aquest mandó m'ha arribat a corprendre. Quin vi magnífic! Quin vi iconoclasta! Ple d'aromes subtils i suggeridores, de fruitetes, de bosc, de cafè, sempre discretes. Quina sorpresa a la boca! Sabor, fluïdesa, puresa, elegància i caràcter. Fresc i fins i tot «fred», afruitat però a la manera del vins de nord enllà. Esvelt, deliciós, diferent —molt diferent.

Tinc al meu costat la copa amb aquest mandó d'en Miquel Palau i escolto «La Piémontoise» de Couperin. Penso que m'agradaria que continués l'experimentació amb el mandó i que puguem seguir tastant vins que vagin en la direcció d'aquesta elaboració d'Abadal. Serà apassionant veure fins on es pot arribar amb aquesta varietat que ja havíem donat per morta i enterrada.

dissabte, 16 de març de 2013

Vins que no he tastat

Jorge Luís Borges va dedicar un poema a un llibre que no havia llegit. Al "Otro Poema de los Dones" dóna gràcies a una llarga llista dels que, segons ell, són alguns dels dons més importants que ens han estat concedits i, en un vers, cap a la meitat del poema, dóna gràcies
"Por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,"
M'aixoplugo en aquest precedent il·lustre per parlar de tres vins que no he tastat —encara— però que m'atrauen i que la seva mera existència me'ls fa delectables i desitjables.

No he tastat mai Le Soula, el projecte de Gérard Gauby i Richards Walford a la Fenolleda. Suposo que podríem discutir llargament sobre si un vi de la Fenolleda —la mal coneguda comarca de llengua occitana que fa de frontissa entre el Conflent, el Rosselló i el Llenguadoc— ha de cabre o no en aquest bloc, però l'etiqueta del vi proclama inequívocament que es tracta d'un vi de les Côtes Catalanes i no penso fer-hi cap escarafall. El celler és al que fou la cooperativa de Prunyanes i les vinyes —unes vint-i-dues ha, amb alguna vinya plantada fa prop de cent anys— són a l'entorn de Sant Martí de Fenollet. A partir d'aquests terrers, en Gauby fa un blanc de sauvignon, macabeu, garnatxa blanca, una mica de chardonnay i encara un petit percentatge de varietats diverses com la malvasia o la garnatxa grisa, que es cria amb les mares durant divuit mesos en dipòsits de fusta de 600 litres. I també fa un vi negre de carinyena, garnatxa i una mica de sirà que es cria fins a vint-i-un mesos en fustes diverses. Ja he dit que no conec aquest vi, però sí que he tastat La Muntada, del mateix Gauby i el record d'aquest vi excel·lent em fa desitjar conèixer Le Soula. Em sembla motiu suficient per arribar-me fins la Fenolleda, algun dia.

Albet i Noya fa un dels vins més enigmàtics del nostre país. Es diu Belat i està fet amb una varietat autòctona recuperada per aquest celler, que sembla que no se'n coneix ni el nom. El projecte de recuperació de varietats antigues, prefil·loxèriques, d'Albet i Noya es va iniciar l'any 1998 i en una primera fase va consistir en recollir varietats de vinyes abandonades, molt velles, o de ceps individuals trobats en algun indret. Posteriorment, tres d'aquestes varietats han manifestat un bon potencial per fer vins de qualitat i una d'elles és la que dóna el Belat. De belat n'hi ha tan pocs ceps que només en surten cinc-centes ampolles cada any. Tot indica que l'interès d'aquest vi va més enllà de la seva raresa: Tinc amics que han tastat el Belat i em diuen que és realment un vi molt bo.

Pel que fa al tercer "vi que no he tastat"... no és del tot cert que no l'hagi tastat. Parlo de l'Estrany de Can Credo —és a dir, Recaredo— que és l'impressionant nou vi brisat de xarel·lo d'en Toni Mata i en Joan Rubió. És un vi blanc que té maceració amb les pells durant uns set dies i que vaig tenir el privilegi de tastar quan encara no estava embotellat. Els primers indicis de la gestació d'aquest vi els vaig tenir el juliol del 2011 quan en Ton Mata ens va deixar tastar un xarel·lo amb maceració del 2003 (!) i ens va dir que tornarien a fer un vi com aquest (en vaig parlar aquí). Fa uns mesos, en Ton em va confirmar el nom d'aquest nou vi —Estrany— i em va convidar a tastar les dues anyades, el 2011 i el 2012, encara a mig fer. Ara que el vi del 2011 ja està acabat de fer friso per tastar-ne una ampolla, però em diuen que les poques ampolles que van fer-ne han volat —literalment— a la Gran Bretanya. L'enhorabona a Recaredo!

dimecres, 13 de març de 2013

Picapoll, tranquil o no

He tastat darrerament alguns vins de picapoll —ja n'aniré parlant en aquest bloc— i entre ells un curiós vi escumós Brut Nature que podria ser l'únic exemple que hi ha de vinificació del picapoll pel mètode champenoise. Si més no, jo no en conec cap altre.

El vi porta el nom d'un besavi de la família que du ara el celler: Jaume Vilanova. El celler es diu Mas de Sant Iscle i està situat en aquest mas singular del Pla de Bages, a tocar de la séquia de Manresa, lleugerament enlairat sobre la plana, envoltat de vinyes i amb una vista privilegiada. Hi passa el GR-3, que és un sender de gran recorregut que, quan estigui complet, tindrà una llargada d'uns vuit-cents kilòmetres i farà un gran circuit per la zona interior de Catalunya.

Podríem parlar força estona de les virtuts del picapoll, entre les quals la menor no és pas la seva discreció. Una discreció que potser el fa "massa neutre" per a alguns paladars, però que a mi moltes vegades em resulta atractiva. Per exemple, aquest vi escumós de Sant Iscle, de bombolla menuda i nas auster, m'ha agradat força. Una part del picapoll ha estat fermentat en bóta i la criança s'ha perllongat dos anys. Al nas —ja ho he dit— hi ha discreció i absència de tracamanyes, si bé al fons hi ha alguna nota de pastisseria, ben situada. A la boca m'ha semblat ben perfilat, equilibrat, molt net, diferent, saborós i sec. L'acidesa és compatible amb alguna sensació sedosa. Me'l bec —ho faig cada vegada més amb els vins escumosos— en copa de vi blanc. Les bombolles van en la direcció del sabor, no pas en contra seu. És plaent i vivaç.


Avui mateix he obert una altra ampolla de picapoll d'aquest mateix celler, però ara es tracta d'un vi tranquil. És el Blanc de Picapoll 2012, un vi ben bo del que se n'han fet 2.800 ampolles. Sense contradir la discreció de que he parlat abans, al nas hi ha força i exactitud. L'hauria pres per un xarel·lo —un xarel·lo dels bons— potser perquè no sóc prou destre en el reconeixement del picapoll. L'atac és llaminer —que no vol pas dir ensucrat!— amb tremp, persistència, acidesa i força sabor. Hi ha volum, com d'una esfera que s'acaba allargassant i fineix de manera saborosa i elegant.

He begut alguna altra ampolla d'aquest celler del Bages que conec poc, però aquestes dues són les que més m'han cridat l'atenció.

divendres, 8 de març de 2013

Macabeu del Montmagastre

El Montmagastre és un turó molt característic que hi ha entre el Montsec i la vall del Rialb. Pujant —o baixant— del coll de Comiols us hi haureu fixat moltes vegades. Sovint, tota la vall del Segre està amagada sota la boira i la punta d'aquest turó d'alçada modesta —no arriba als vuit-cents metres— és l'única part del terreny que treu el cap pel damunt. Hi ha les restes d'un castell de frontera —una altra de les fortaleses de l'Arnau Mir de Tost, com els castells de Llordà i de Tor— i una mica més avall hi ha l'antic priorat de Sant Miquel de Montmagastre, que ja s'esmentava als anys nou-cents. És una contrada una mica "secreta", rural i desconeguda, en unes valls —la Baronia de Rialb— que vessen d'història. Hi havia hagut vinya però, fins fa poc, no hi havia res que tingués cap interès enològic.


Molt recentment, a la masia de les Pletes, a tocar del Montmagastre, s'hi ha iniciat una renovació vitivinícola que pot ser interessant. L'Enric Bregolat i la seva família han plantat vinyes i estan treballant en l'elaboració de vins de qualitat. El projecte encara tot just està començant a donart els primers fruits, però ja hi ha un parell de vins joves que es diuen Les Pletes —un blanc de macabeu i un negre de merlot, garnatxa i cabernet— i un parell de vins amb criança que duen el nom de Bregolat. Els he tastat i tots quatre m'han semblat agradables, consistents i ben fets, però el que realment m'ha semblat notable és el Bregolat Blanc 2011.

D'aquest macabeu fermentat en bóta se'n van fer 1.200 ampolles i és un vi molt bo —potser ho dic perquè tinc una certa debilitat (que va a més) pels bons vins de macabeu que s'estan fent al nostre país, però crec que no m'equivoco. És cert que potser marca un pel massa la fusta, però cal dir que va ben acompanyada de notes aromàtiques de tota mena —aquells records discrets de pastisseria, d'ametlles, que tant li escauen. Entra melós i amb força i volum; és tens i sedós, d'acurada acidesa; persisteix amb elegància.

Estaré atent a la collita 2012. Passo sovint per aquests indrets entre la Noguera i la Conca de Tremp i sempre miro el mugró del Montmagastre. A partir d'ara, quan ho faci, pensaré en les vinyes de les Pletes.

[Afegit a posteriori: No hi ha casualitats! Després d'escriure aquest article he sabut que l'Enric forma part de la colla dels 10 sentits. ]